dilluns, 24 d’abril del 2017

Han vingut a robar-nos les dones

Com en els vells temps d'aquest blog, em ve de gust fer una crònica de concert, i és que dissabte passat vam ser a La Sala d'Igualada per assistir a un dels primers concerts de la gira en la que els Amics de les Arts presenten el seu nou disc 'Un estrany poder', un edifici antic reformat que crea un ambient molt xulo. Hi anàvem amb moltes ganes i amb la certesa que era molt difícil sortir-ne decebut, i com era d'esperar, el concert va anar molt bé.


El d'Igualada era tot just el segon concert de la gira, i es nota que els acudits i les converses entre ells no els tenen encara ben assajats, però temps al temps. Si una cosa era diferent dels seus concerts eren els monòlegs i les converses que tenien a l'escenari, i la gran complicitat que es demostraven. Tot allò és cosa del passat, ara tenen moltes més cançons i molt bones, i ja no xerren tant entre ells, però els seus tocs d'humor encara hi són, i això diverteix sempre el públic. També hi va haver algunes errades en les lletres, però és el que té el rodatge


Respecte al repertori del concert, que comença igual que el disc, amb 'Les coses' i '30 dies sense cap accident', és extens i variat i barreja temes dels quatre darrers discs, deixant ja de banda el 'Castafiore Cabaret', però no m'estranyaria gens que de tant en tant, o quan ja tinguin per la mà els nous arranjaments, es marquessin algun 'A vegades'. Molt remarcable per mi que van fer 'Reykjavik', per la qual cosa no puc estar més agraït, i 'A mercè d'un so'. Una altra agradable sorpresa: 'Ciència Ficció'. Per la resta, força previsible, amb absències com 'Museu d'història natural' o 'Mesieur Cousteau', però assumibles, i l'estranyesa que de les dues úniques cançons que no canten del nou disc, una d'elles sigui 'Salvador'. Però estic seguríssim que aviat l'incorporaran.


Dues hores de bona sintonia amb el públic, que en paraules seves coneixia molt millor la lletra de les noves cançons que els assistents de la nit anterior a Valls. Molt canyeros, però amb parades per fer les lentes. Bon joc de llums amb una escenografia aparentment senzilla. I la sensació que aquest concert anirà millorant i evolucionant al llarg dels mesos, així que el proper pas serà tornar-los a veure quan ja portin més rodatge amb el disc i l'espectacle, i no dubteu que ho farem! Disculpeu la mala qualitat de les fotos!

dilluns, 17 d’abril del 2017

Sherlock, Seasons 1-2

Quan tothom parla tan bé d'una sèrie, val la pena prestar-hi una mica d'atenció, encara que no sempre funciona. Sherlock és un dels casos en que sí. Després d'un primer intent de mirar-la en anglès i la pertinent desesperació de no entendre absolutament res ni tenir temps de llegir els subtítols, per la meteòrica oratòria del protagonista, vaig decidir mirar-la en espanyol, i encara que la sèrie perdi, almenys jo hi guanyo enteniment. Es tracta de capítols de llargada pel·lícula, prop d'hora i mitja, i només tres capítols per temporada. Dos protagonistes absoluts, Sherlock i Watson, i una corrua de secundaris recurrents i fixos.

Watson i els germans Holmes. D'aquí.
La sèrie és una actualització del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle i compta amb tots els elements característics, però portats a una actualitat tecnològica i moderna, i això li afegeix un plus de complexitat. Sherlock, interpretat per un molt creïble Benedict Cumberbatch és un sociòpata arrogant amb una intel·ligència desbordant, una capacitat d'observació infinita i habilitats deductives només comparables a les del seu germà Mycroft, amb qui no es porta gaire bé, és clar. Per poder-se relacionar amb la gent, i com a contrapunt necessari, troba en John Watson, interpretat pel hobbit Martin Freeman, i els dos comparteixen pis al mític 221b de Baker Street. 

En Moriarty dóna un mal rotllo... D'aquí.
Com no, també trobarem l'antagonista d'en Sherlock, en Moriarty, que és igualment dolent i poderós. En aquestes dues primeres temporades de la sèrie, els protagonistes aniran resolent casos enrevessats i la figura de l'arxi-enemic anirà apareixent fins adquirir també protagonisme. En Sherlock es va fent famós fins a obtenir notorietat, i en gran part és perquè en Watson va narrant les seves aventures en un blog que té molts seguidors. Les investigacions són una mica CSI, però la personalitat egòlatra i magnètica de Sherlock no deixa indiferent. Tampoc s'entén com la gent que l'envolta li té tant apreci, però tant l'Inspector Lestrade, com la senyora Hudson, mestressa de la casa, com la investigadora Molly Hooper farien qualsevol cosa per ell. En Watson encara més, és clar. Però també hi ha gent que no li té tant afecte, naturalment.

Massa misteriosa per no interessar en Sherlock. D'aquí.
Els punts forts de la sèrie, a banda del propi Sherlock, són la posada en escena i el ritme frenètic. Els capítols són tan llargs que cadascun és com una pel·lícula, amb certa continuïtat i trames que es creuen. Els episodis estan basats en les històries de Conan Doyle i mantenen els noms o tenen noms semblants, però les trames modernes només suggereixen que són inspiracions, no recreacions. Encara que de vegades és una mica estressant, la sèrie es mereix totes les bones paraules que li dediquen.

Valoració: Enganxa, enganxa, enganxa, enganxa molt! 

diumenge, 9 d’abril del 2017

Inside out

Sóc molt fan de les pel·lícules d'animació, però no de totes, és clar. Dels últims temps, la que més m'ha agradat ha estat 'Inside out' (Pixar, 2015). Fa uns dies la vam tornar a mirar, aquest cop en anglès, i ens va tornar a agradar. Hi ha qui la trobarà nyonya, però jo la trobo certament imaginativa, original i entranyable.

Els veritables protagonistes de la pel·lícula, genials! D'aquí.

La Riley és una nena feliç d'11 anys que viu amb els seus pares a Minnesota. Però un bon dia, per la feina del pare, se n'han d'anar a viure a San Francisco, i aquí les coses es comencen a torçar. Però el més interessant de la pel·lícula no és la vida de la Riley, sinó què passa al seu cap. En el centre de control de les emocions hi ha 5 personatges que regeixen les seves reaccions: Alegria, Fàstic, Por, Ira i Tristesa. Fins ara, Alegria és qui ha portat la batuta de la Riley, però els canvis a la seva vida faran que altres emocions aflorin, i l'Alegria sola no podrà governar-la. A més, la Tristesa, amb els seus impulsos irrefrenables causarà un daltabaix al cervell de la Riley que amenaçarà amb esfondrar tot el seu món interior, els seus records i els seus puntals.

Fora del cap de la Riley passen coses com aquestes: 
hoquei amb escombres. D'aquí.

Tristesa, la millor! D'aquí.
L'estètica de la pel·lícula és preciosista, i els 5 personatges del cap de la Riley són boníssims. És una pel·lícula amb missatge, és clar, l'alegria no ho és tot, ni la tristesa s'ha de desterrar ni menystenir, també juga el seu paper. Però una de les millors coses és l'explicació de com funcionen les coses en un cervell humà. Per exemple, els records es generen en forma de bala en funció de si són bons, dolents o essencials. La manera d'emmagatzemar aquestes bales és complexa, i la de recuperar un record és projectant-lo a partir d'una d'aquestes bales. Els puntals són illes en les que hi ha una gran activitat, i naturalment les reaccions depenen de quin dels 5 personatges pren el control. Com deia, molt imaginatiu i ple de detalls molt simpàtics. Fins i tot coneixerem l'amic invisible de la Riley, en Bing Bong, ja fa temps oblidat, o alguna de les seves pors més profundes. Ah, i també hi ha explicació pels somnis i pels dejà vus!

Les dues vegades que l'he vist n'he gaudit molt i m'ha fet riure, trobo que ha passat més desapercebuda del que es mereix. Va tenir anomenada quan va sortir, però sembla que després va perdre l'empenta. Tot i així, jo la seguiré recomanant, i no m'importaria que hi hagués alguna continuació, sempre que la sàpiguen fer amb bon gust. La Riley està entrant a l'adolescència, i això pot donar per molt!

Valoració: Jo sóc #TristesaTeam!

diumenge, 2 d’abril del 2017

Downton Abbey, Seasons 2-3

La sèrie imprevista que mirem a casa va avançant temporades i ens segueix enganxant. Els contrastos entre la noblesa i el servei, les problemàtiques associades precisament a cada classe, i a la relació entre elles, tenen una estranya atracció i a Downton Abbey estan perfectament recreades. Una sèrie dramàtica i molt anglesa.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

La guerra ho iguala tot. D'aquí.
Les temporades 2 i 3 de la sèrie compten amb 8+1 capítols de poc menys d'una hora, el darrer de cada temporada és especial, més llarg, i hi solen passar coses crucials. És una sèrie realista i no es desmarca del marc històric en cap moment. Aquestes temporades transcorren entre els anys 1916 i 1921, i el fet més remarcable és la Primera Guerra Mundial, que canviarà moltes coses, especialment en la manera de pensar dels anglesos. Això de que hi hagi l'aristocràcia per una banda, i el populatxo per una altra, comença a esquerdar-se, però Downton Abbey es manté fidel a la tradició. Hi ha certa rotació de personatges condicionada per la guerra, però els protagonistes segueixen endavant. Bé, a la temporada 3 hi ha un parell de defuncions sonades que invariablement fan pensar en Joc de Trons, en el sentit que ningú no té la continuïtat garantida. Cap al final de la tercera, ens anem endinsant als 'bojos anys 20'.

Matthew... per què negues l'evidència? D'aquí.
Anant més a la concreció, veurem com la Mary i en Matthew es reconcilien i acabaran fent allò que tothom desitja, que és emparellar-se, després de trencar els seus respectius prometatges, el d'ell amb la Lavinia Swire per defunció per grip, i el d'ella perquè en Carlisle (més conegut com Jorah Mormont) és un mala peça. Amb això el problema de la successió queda resolt. Veurem com la filla petita Crawley, la Sybil, es dedica a fer d'infermera durant la guerra i s'acaba casant amb en Branson, el xofer de la família, trencant així els estereotips de classe i causant un bon disgust inicial. Ah, i a voltes amb la successió, també veurem com la Cora, després de tres filles ja grans es torna a quedar embarassada, una nova oportunitat per assegurar l'herència, però perd el nen, amb una mica d'ajuda. No tornarà a ser mare, però sí que serà àvia, la Cora. Entre el servei, Mr. Bates seguirà tenint problemes amb la seva dona i acaba a la presó, però això no desanima la donzella Anna, que l'estima amb tot el cor. Els servents que van entrant tenen les hormones molt revolucionades i causarà més d'un malentès. I en Thomas i l'O'Brien passen de ser aliats manipuladors a enemics. Tot un perill.

Anna i Mr. Bates, són amor.
Passen moltes més coses, és clar, però fer-ne un resum complet seria complicat. No és una sèrie en la que, per ara, veiem cares conegudes, a banda d'en Jorah, però sí que ha donat fama a algun dels seus protagonistes, i per exemple en Matthew és la Bèstia de la recentment estrenada 'Beauty and the Beast'.  

Valoració: Estocada a l'especial de la tercera temporada que em va fer voler-la parar una mica i mirar altres sèries, però ja l'hem represa! Go go Downton!