dimecres, 20 de setembre de 2017

El puente, Season 1

Així com fa una temporada van començar a proliferar, o millor dit, a arribar-nos un munt d'autors i autores nòrdics de novel·la negra, sembla que aquesta afició pel gènere, curiosament en uns països on l'índex de criminalitat és escàs, a passat a la pantalla. A casa ja en vam mirar alguna, i ara ha estat el torn de 'El puente', o el que és el mateix, Bron/Broen. El títol està en dos idiomes perquè és una sèrie sueco-danesa, però no em feu dir a quin idioma correspon cada nom. Són 10 capítols d'una hora i aquesta és la primera de les tres temporades que se n'han fet fins ara.

Els tres protagonistes, la Saga, en Martin, 
i el pont, tot el dia amunt i avall... D'aquí.

Just en el punt central del pont que comunica Suècia amb Dinamarca troben una dona morta, amb cada meitat del cos a un dels dos països. Això vol dir que la resolució del crim haurà de ser responsabilitat de les policies d'ambdós països, no hi ha manera de decidir qui se l'ha de quedar. I encara menys quan descobreixen que el cos de la dona està partit en dos, i que de fet, les dues meitats no corresponen a la mateixa persona. El policia danès Martin Rohde i la sueca Saga Norén seran els protagonistes d'aquesta història que consistirà en atrapar un autèntic psicòpata que ha muntat tot un dispositiu per demostrar que aquest món està podrit.

L'equip investigador suec ben capficat, amb en Martin entre ells. D'aquí.

El plantejament de la sèrie és francament atractiu, el cas inicial suposa un repte mental força engrescador, i la sèrie atrapa de bon inici. Els protagonistes són molt diferents, la Saga és un robot que només viu per la feina, amb una capacitat empàtica negativa i una nul·la habilitat social. Això sí, seguidora estricta de totes les normes. En Martin és un pare de família, bon jan i molt humà, poc amant dels protocols policials però molt constant. Els dos es complementen, però francament, la Saga és insuportable, i al cap d'uns quants capítols anem sabent coses d'en Martin i també em va començar a caure gros. Pel que fa a la història, el psicòpata és dur de pelar i durant molts capítols manté la tensió demostrant una intel·ligència i una preparació fora del comú. Però quan cap el final descobrim la motivació dels seus actes és una destrempada molt gran, quina vulgaritat. Tanta feina, i tanta preparació per aquests motius. Completament inversemblant i estúpid.

El cotxe de la Saga, no li escau gens. O sí? D'aquí.

En definitiva, la sèrie deixa força a desitjar, encara que és distreta i el cas està prou treballat, però hi ha trames paral·leles que no tenen cap importància ni sentit, molts personatges són hieràtics i poc expressius (tot i que potser va amb el caràcter nòrdic), i els protagonistes acaben sent molestos, i més protagonistes del que haurien. Talment com una mala novel·la negra, amb elements que et fan llegir-la fins el final. De moment, estem passant de veure la segona temporada, no ens atreu la idea de mirar-la.

Valoració: Martin, guarda l'eina d'un cop, xato.

dilluns, 11 de setembre de 2017

La llegada

L'any passat va haver-hi una pel·lícula de ciència ficció que va tenir força anomenada. Era diferent, original, i no parlava d'una simple lluita contra una civilització alienígena, com hem vist tants cops. Era 'La llegada' (The arrival), en la que veurem platets voladors i extraterrestres, però que basa el seu argument en la comunicació, i això la fa diferent al que havíem vist fins ara.

Muntatge amb una de les naus i els protagonistes. D'aquí.

Un bon dia arriben uns platets voladors en forma de mitja el·lipse a diferents punts del planeta i es queden aturats, suspesos a l'aire, sense aparent activitat. Com que no han manifestat tendències violentes, l'exèrcit en pes tampoc actua contra ells. Es mantenen a l'expectativa i intenten establir-hi comunicació, però no se'n surten. Per això contracten la Louise Banks, una lingüística experta en idiomes estranys, i un físic, l'Ian Donnelly, que intentaran desxifrar el complicat llenguatge dels nouvinguts. La Louise hi establirà connexió de seguida, el seu plantejament és molt diferent del que havien seguit fins ara els militars, i per això els extraterrestres també agafaran més confiança amb ella. Tot i així, la tensió entre els països a causa de la inseguretat que genera tenir naus espacials flotant pel nostre planeta va creixent i amenaça amb acabar tot com el rosari de l'aurora.

Així parlen els extraterrestres. D'aquí.

Una pel·li de ciència ficció sense acció i que se centra en els problemes de comunicació entre civilitzacions de planetes diferents se'ns fa estranya, però si pensem que està basada en un llibre ja no tant. La temàtica és francament interessant, però la limitació del metratge fa que tot passi massa ràpid i que potser el tema no acabi d'estar prou explotat. Per mi li falta una mica més de profunditat per passar a la història, massa precipitada. A més, comença a ser una mica fantasma quan dominar l'idioma dels aliens et dóna poders sobrenaturals. Però és interessant també pel que passa fora del tema central, no només la comunicació, sinó com parar el nerviosisme de la humanitat sabent que tenim els extraterrestres a casa, i que no sabem per què han vingut. Aquest tema, per cent, se'ns revela al final, però passa gairebé de puntetes, també falta una mica més de conclusió, tret que estigui previst fer-ne una seqüela. No ens quedarà massa clar.

Valoració: no n'hi havia per tant, però es deixa veure.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Game of Thrones, Season 7

Aquesta és la primera ressenya que faig de Game of Thrones, i començar per la temporada 7 és una mica estrany, però quan em vaig decidir a escriure sobre les sèries i pel·lícules que miro ja havia passat la 6 feia una temporada. GoT és probablement la millor sèrie que s'ha fet mai, a jutjar almenys per l'expectativa que genera i el volum de material que se'n pot trobar a la xarxa, informació, teories, especulacions de tota mena, i fins i tot hackers que amenacen la productora per obtenir diners. Tot un imperi. Aquesta temporada és més curta que les altres, passa de 10 a 7 episodis, però són una mica més llargs. Això no vol dir que els fans no ens haguem quedat amb ganes de més.

PAREU AQUÍ DE LLEGIR SI NO HEU VIST LA SÈRIE COMPLETA, DE VERITAT

Anem a recuperar allò que és nostre. D'aquí.
Si una cosa caracteritza aquesta temporada són les aliances. Gran part del peix ja està venut, i ara només cal prendre partit per alguna de les parts enfrontades per aconseguir el Tron de Ferro i governar els Set Regnes. Per una banda, Cersei Lannister, erigida en reina després de la mort dels seus fills, i molt abans del seu marit, manipuladora, aferrada al poder a tota costa i capaç de qualsevol cosa per conservar-lo. Per l'altra, Daenerys Targaryen, torna a Ponent per recuperar el tron que va ser usurpat al seu pare amb sang i traïció. Estimada pel seu poble, i a més en possessió de tres dracs i un gran exercit, té totes les de guanyar, però Cersei encara no ha dit l'última paraula. Cadascuna de les cases de Ponent dóna suport a una reina, i així es forgen aliances lògiques en alguns casos, i sorprenents en altres, personatges que mai havien estat junts fins ara units per una mateixa causa i compartint escenari.

Que no pari la festa! D'aquí.
Per altra banda, hi ha l'amenaça del Rei de la Nit, el caminant blanc que comanda un immens exèrcit d'espectres i capaç de tornar a la 'vida' qualsevol ésser mort perquè el serveixi. La gent del Nord, encapçalats ara per en Jon Neu, que al llarg de les temporades ha passat de ser un bastard Stark poc apreciat, a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit i ara Rei del Nord, saben que aquest és el veritable enemic, i s'està acostant al Mur que separa les terres de l'Etern Hivern i els Set Regnes. Si aconsegueixen creuar el Mur, és possible que no quedi ningú viu i la pugna entre Cersei i Daenerys no sigui altra cosa que un joc de nens. per això en Jon haurà de convèncer a les dues reines que facin una treva i que l'ajudin a combatre l'enemic de veritat. Però malgrat això, en Jon ja ha pres partit per una d'elles i li ha jurat lleialtat (i més coses). A més, en aquesta temporada s'acaba confirmant el que ja s'intuïa, i està relacionat amb l'autèntica identitat d'en Jon, que no és fill de qui es pensa, ni un bastard. És fill legítim de l'hereu Targaryen al Tron de Ferro i la germana de Lord Eddard Stark. Optarà al Tron quan ho sàpiga? La polèmica està servida. La gran trama va d'això, però no podem oblidar tampoc la participació d'altres personatges com Arya i Sansa, Bran, Sam, Qyburn, Jamie o Euron, entre molts altres.

La millor manera d'anar a negociar una treva. D'aquí.
Donar l'opinió sobre aquesta temporada en concret és difícil, cal valorar tot el conjunt perquè és una història ja escrita que no es va inventant sobre la marxa, encara que ara la sèrie vagi més avançada que els llibres, el futur de tots els personatges ja està escrit. Es pot dir que el nivell es manté, les escenes espectaculars també es mantenen, i l'argument està en un punt àlgid que promet una última vuitena temporada d'infart. Personalment, les diferents aliances que s'han format i els nous reagrupaments de personatges m'han fet somriure i meravellar. La companyia que acaba acompanyant en Jon a buscar proves que l'exercit de la nit existeix per convèncer les reines em va robar el cor: Tormund Matagegants, Beric Dondarrion, Thoros de Myr, Gendry, Sandor Clegane, Jorah Mormont... són tots amor. En definitiva, malgrat algunes errades argumentals, la sèrie segueix tenint tots els ingredients necessaris per enganxar de mala manera i mentre esperem la vuitena temporada, entre les animades i emocionades converses per comentar la jugada després de cada capítol el que més se sent és 'jo me la tornaré a mirar sencera'. Per alguna cosa serà.

Valoració: No tio, en Viserion no, això no! Emporta-te'm a mi, maleït Rei de la Nit! Com trigui gaire a arribar la vuitena temporada faré un disbarat.

diumenge, 27 d’agost de 2017

House of Cards, Season 5

La cinquena temporada de les històries dels Underwood manté el nivell de tensió, tot i que progressivament es van tornant més inversemblants per tal d'allargar allò que sembla impossible allargar. El temps sembla haver-se aturat, i si en temporades anteriors veiem l'escalada d'en Frank cap a la presidència, ara tot va molt més lent, dia a dia. I en aquesta temporada la Claire assoleix encara més protagonisme, si això era possible.

SPOILERS, SPOILERS, SPOILERS

Ens carreguem l'Underwood? Ja veurem... D'aquí.
La igualtat entre les dues candidatures, la demòcrata i la republicana, és molt alta, tot i que els Underwood van retallant a en Conway. I sobretot, els Underwood estan disposats a guanyar a tota costa. Com que han inventat una guerra contra el terrorisme, aconsegueixen que les votacions s'aturin en dos estats per amenaces d'atemptats, i s'hagin de reprendre un altre dia. Tot i que Conway ha guanyat en el conjunt de la resta d'estats, les eleccions s'acaben decidint només a Ohio, i la candidatura Underwood, amb en Frank de president i la Claire de vicepresidenta, acaba imposant-se. També amb una petita empenta d'un nou personatge, Mark Usher, que havia fet campanya amb en Conway, però es passa al bàndol contrari. Ell i la Jane Davis són les incorporacions més destacades, dos personatges que no se sap ben bé cap on naveguen, i que recorden una mica a Little Finger o Varys de 'Joc de Trons', serveixen a algun bé, però no se sap a quin.

Jane Davis ""aconsella"" la Claire... D'aquí.
Tothom està en contra d'en Frank, fins i tot els del seu propi partit, perquè cada cop queda més clar que tot el que ha aconseguit ha estat amb males arts, quan no ha estat directament il·legal o criminal. El president s'enfrontarà a una moció de censura (Impeachment) que amenaça el seu càrrec. També surten informacions a la premsa, i en Tom Hammerschmidt, periodista del Herald, seguirà la seva croada per enderrocar-lo. Aquí irromp un altre personatge que juga a dues bandes, en Sean Jeffries, que a estones lluita per carregar-se l'administració Underwood, i a estones per treballar amb ells. Personatges poc de fiar en aquesta cinquena temporada, que en definitiva vénen a substituir en morbo i intriga a alguns que aniran desapareixent al llarg de la temporada, i aquí ho deixarem per no desvetllar massa.

No respecta res. D'aquí.
House of Cards és d'aquelles sèries que t'atrapa, encara que hi ha temes que se t'escapen per la seva complexitat. En Frank s'aferra al poder, per qualsevol mitjà, i és el que vol, poder i més poder, i per a això fins i tot la presidència dels EUA se li queda petita. No deixa de ser una demostració de que el poder o pot tot, i no escatima recursos per aconseguir-ho. Tot s'hi val per aconseguir allò que vols.

Valoració: És una sèrie política, però podria ser de terror.

dimarts, 15 d’agost de 2017

HA vuelto

Darrerament miro moltes més sèries que pel·lícules, a casa li hem trobat la gràcia a la periodicitat. Per mirar una pel·lícula ens ha de venir de gust, i ha de ser atractiva per algun motiu. Això ens va passar amb 'HA vuelto', pel·lícula alemanya del 2015 basada en un llibre homònim, que posa sobre la taula un dilema que ens fa reflexionar, un tema que ara és candent actualitat per l'escalada de la ultradreta a Europa.

La Vera ensenya a Hitler a fer anar internet. D'aquí.
Hitler torna. Ni ell mateix sap com, però es desperta estirat en un parc de Berlín en l'actualitat, completament desorientat. La gent amb qui interactua el pren per un imitador i es fan fotos amb ell i tot, li costa assumir que ningú creu que hagi pogut tornar. Ni ell mateix ho creu. Però mica en mica s'anirà fent famós, un reporter fracassat aconsegueix colar-lo en un programa amb molta audiència, i els alemanys comencen a escoltar-lo. Comença una gira per tot el país per parlar amb els seus conciutadans, els escolta i els fa veure que les seves preocupacions són també les que ell té. De seguida va guanyant adeptes, davant de la indignació d'una part de la població, és clar. Fins que el reporter Fabian descobreix que no és pas algú que es posa molt en el paper, un simple pallasso, sinó que és el mateix Adolf Hitler retornat de l'infern. Ell no ha negat mai que ho fos.

Tota una estrella de la tele! D'aquí.
La pel·lícula està rodada d'una manera curiosa. Per una part se'ns mostra la ficció, però les converses amb la gent del poble estan rodades com un documental, i les reaccions dels ciutadans fan que semblin o que puguin ser converses no preparades, espontànies. Val a dir que el protagonista Oliver Masucci fa un paperàs, i pel que he llegit es va passar un temps sent Hitler a totes hores per entrar bé en el paper. Tot plegat, mostrat en un format a cavall de la comèdia i el drama, no deixa de ser una reflexió i un reflex de com està la societat alemanya actualment. Tenen por de tot el que va passar, però les idees del dictador romanen, i molta gent encara li donaria suport. Les onades migratòries actuals fan créixer aquesta mena de sentiments, empesos, és clar, per hàbils estratagemes dels partits ultradretans.

I amb els seus admiradors... D'aquí.

Vaig gaudir amb la pel·lícula per com està feta, i em vaig esgarrifar pel que ens mostra. Però es tracta d'una realitat que existeix i que no podem negar només perquè nosaltres pensem de manera diametralment oposada. Pensem, si no, si ara retornés el dictador Franco, no tindria una legió de seguidors de manera immediata? Millor no fer-se aquesta mena de preguntes...

Valoració: l'espècie humana està destinada a la desaparició. Més curts de gambals no podem ser.

diumenge, 6 d’agost de 2017

13 Reasons Why

Hi ha sèries que pugen com l'escuma en popularitat i les sents anomenar a tot arreu. Aquest és el cas de '13 Reasons Why', que em va cridar l'atenció per comentaris de companys i per un plantejament prometedor, i em vaig endinsar a veure-la, també perquè de moment només compta amb una temporada de 13 capítols. Està previst que continuï, però ja veurem com.

La Hannah i en Clay treballaven junts en un cinema. 
Mireu com es miren... D'aquí.

L'institut Liberty està de dol. Fa unes setmanes va morir un alumne, però és que ara una altra alumna s'ha suïcidat, la Hannah Baker. El cas és que la Hannah, abans de treure's la vida, deixa gravades una col·lecció de cintes de casset on explica els motius pels quals es va suïcidar. Cada cara de les cintes està dedicada a una persona que va tenir alguna implicació en la seva decisió. Les cintes han d'anar passant de mà en mà per ordre perquè totes les persones implicades les sentin i assumeixin la seva responsabilitat. I així és fins que arriben a en Clay, un noi tímid i reservat que tenia forts sentiments per la Hannah, i que no entén què està passant ni per què ell és a les cintes. Tot això li fa més mal que altra cosa, però està disposat a arribar fins el final per descobrir què li va passar a la seva amiga.

Alguns dels protagonistes masculins, 
què deuen mirar en el mòbil d'en Justin?

És una sèrie protagonitzada per adolescents, i encarada a adolescents, de fet. Si una cosa se'n pot dir és que sap com enganxar, però realment més de la meitat dels capítols et fan pensar que la Hannah és una Drama Queen i que el que li passava a ella li passa a tothom i no significa massa. És clar que a la part final descobrirem els motius més importants pels quals es va suïcidar. La sèrie posa de manifest, amb certa voluntat de servei públic, temes molt comuns en ens instituts i entre els joves, l'assetjament escolar, el poc valor de les amistats juvenils, el sexe, amb o sense consentiment, i en especial el poc cas que fem l'altra gent als senyals de que algú ho està passant malament. Anem molt a la nostra, sense obrir els ulls, i passem per alt comportaments que no són normals, i que sovint amaguen un patiment darrere.

Una mica de nervis a l'institut aquests dies... D'aquí.

Per aquesta part, la sèrie està força ben recreada, i les interpretacions dels protagonistes també són destacables. Tot i així et fa pensar que les 13 raons són per omplir 13 capítols, perquè de raons reals n'hi ha poques al final, però la suma de tot també hi ajuda. Se'n poden aprendre coses, però mirant-la ja de gran, et deixa una mica indiferent en alguns casos, i en altres ho entens més, és clar. 

Valoració: Un parell de cleques a la Hannah i a en Clay a temps haurien estalviat molts capítols a aquesta sèrie.

diumenge, 9 de juliol de 2017

House of Cards, Season 4

La quarta temporada d'aquesta sèrie sobre política americana es torna més crua i per tant et manté més enganxat a la cadira que la tercera, que havia davallat una mica. Novament trobem els Underwoods més durs, amb el món en general i amb ells mateixos, però com no poden negar, separats són temibles, junts són imparables.

A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS A DOJO

La temporada comença amb els Underwood separats, i amb mala peça al teler. la Claire s'ha cansat de ser només la primera dama, té les seves aspiracions polítiques, i vol començar a fer carrera ja en aquestes eleccions, a la seva Dallas natal. Ho fa com saben els Underwood, apartant a qui sigui del seu camí. Però en Frank sap que sense ella no farà res, ja que està molt més ben valorada que ell mateix pels votants, i en els actes sempre li dóna un plus si la té al costat. Es dedica a boicotejar tots els seus intents, de manera que la tensió entre els dos va en augment. La lluita de poder acaba quan en Lucas Goodwin, periodista que havia estat molt a prop de desemmascarar el President, i que havien aconseguit apartar de la circulació, recupera al llibertat i dispara a en Frank, i el deixa en coma. La Claire s'adona que junts poden arribar molt més lluny, així que quan en Frank es recupera, tornen a formar equip. Ja no hi ha amor en aquest matrimoni, però les ànsies de poder mouen muntanyes igualment.

La temporada no comença gaire bé pel matrimoni Underwood. D'aquí.

En aquesta temporada en Doug torna en plena forma i farà de les seves com habitualment, el seu domini de la situació és espectacular. En Remy i la Jackie estan molt descontents amb en Frank, i no és d'estranyar. Coneixerem també la LeAnn Harvey, que comença amb la Claire i acabarà sent la cap de campanya de la candidatura Underwood a les eleccions de 2016, que és una vella coneguda de la pantalla. La seva rival en les primàries demòcrates, Heather Dunbar tindrà algun que altre problema, i la candidatura Underwood també acabarà sorprenent. Però no tot sortirà bé, també hi ha els que volen fer caure els Underwood, i entre aquests tornarà en Tom Hammerschmidt, l'ex-director del diari on treballaven en Lucas i la Zoe Barnes. Ah, i el nostre estimat (és irònic) escriptor Thomas Yates tornarà a escena per jugar un paper una mica inquietant. Però les noves veritables estrelles de la sèrie són el candidat republicà a les eleccions i la seva dona. Els Conway porten molta avantatge a les enquestes, però no saben amb qui se les hauran de veure, encara.

Els Conway són guapos perquè sí. L'única cosa que supera 
la meravellosa parella que formen, és la ràbia que foten. D'aquí.

La temporada va de menys a més, va pujant d'intensitat i acaba amb molta potència, cosa que fa tenir moltes ganes de mirar la cinquena temporada. I té molta gràcia la cosa, perquè es tracta d'una sèrie original de Netflix, però no la fan a Netflix, perquè ha venut els drets a Movistar. Què hi farem, ja ens ho muntarem, però està clar que cal continuar mirant-la.

Acabo d'embrutar els calçotets... D'aquí.

Valoració: No cal que ho jureu que vosaltres sou el terror, Underwoods...

dilluns, 3 de juliol de 2017

Community, Season 6

Moltes sèries parteixen d'una bona idea inicial que té èxit, però el fet de voler-les esprémer fa que de seguida perdin l'interès i la qualitat. Aquest no és ben bé el cas de Community, que manté un bon nivell de bogeria i originalitat durant 5 temporades, per fer després una caiguda en picat en la sisena que personalment m'ha semblat que hauria estat millor que no existís, perquè el record que em deixarà no farà justícia a una sèrie que m'ha fet passar moltes estones.

En Jeff té un problema amb un dels presos que estudia
 a Greendale a través d'una tauleta amb rodes. D'aquí.

A les baixes ja conegudes de la temporada anterior, en aquesta sisena temporada no comptarem tampoc amb la Shirley (només testimonialment), en Chang serà un més del grup, encara que ningú li fa cap cas i només diu ximpleries, i tindrem dos personatges nous que no acaben de fer oblidar els anteriors, l'expert en informàtica i videojocs Elroy Patashnik i la Frankie Dart, fitxada per posar ordre a Greendale. Si els canvis en el repartiment no destrempessin prou, els capítols d'aquesta temporada són més llargs, de gairebé mitja hora, i ja no són aquelles petites píndoles que no podies parar de mirar. A més, les temàtiques són molt més profanes i vulgars, tot i que segueixen les referències a temporades i personatges anteriors, cosa que està bé, però tens la sensació d'estar mirant una altra sèrie. Una de dolenta.

Ni el paintball salva aquesta temporada... D'aquí.

D'aquesta temporada no m'ha quedat bon record de cap capítol en concret, ni hi fan 'cameos' famosos gaire rellevants. El gag de final de capítol sol ser sempre una mena d'spot publicitari protagonitzat per uns altres personatges, i sense massa gràcia. Potser només l'últim capítol, el de comiat, en el que la paranoia de l'Abed de que el que viuen és una sèrie passa a tots, i amb la perspectiva que alguns personatges sembla que marxaran a fer les seves vides lluny de Greendale, tots proven d'imaginar-se, a la seva manera, com seria la setena temporada de la sèrie de les seves vides. Mentrestant, el que mira, desitja que aquesta temporada 7 no arribi mai. També el d'un programa d'estudis per a presos que assisteixen a Greendale a distància en unes tauletes amb rodes. Constatar que l'Abed, el millor de la sèrie en la majoria de temporades, té molt menys sentit sense en Troy. La Britta és només una caricatura del que era al principi, i en Jeff i l'Annie són els únics que es mantenen una mica. Però ni ells ho arreglen.

Valoració: com la novena d'Scubs, si aquesta temporada no existís, Community seria una sèrie millor. 

diumenge, 25 de juny de 2017

House of Cards, Season 3

Després d'una bona temporada recupero el fil d'aquesta sèrie que m'havia enganxat molt en les seves primeres temporades, sobretot per la gran interpretació d'un actoràs com és Kevin Spacey. Política americana i una parella implacable, el matrimoni Underwood, que aspiren a encapçalar el país, si no és per les bones, per les dolentes. I precisament la gràcia de la sèrie són les dolentes, i el fet que el mateix ex-President Clinton va manifestar que el que passa a HoC és 99% veritat. Més marro no hi pot haver.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA UNA PILA D'SPOILERS

Quina parella més maca... quan volen. D'aquí.
Frank Underwood ha aconseguit finalment la presidència dels Estats Units, però ho ha fet sense que el voti ningú, sinó provocant molt hàbilment una moció de censura que acaba amb la carrera del President Walker, i li dóna la presidència a ell com a Vicepresident que era. L'opinió pública és molt contrària a ell, però té molts recursos per aferrar-se al poder, sempre amb l'ajuda de la seva dona Claire (Robin Wright), tan implacable com ell, i amb la mateixa ambició. S'empesca 'America Works', un programa perquè amb fons de l'Estat tothom qui ho vulgui tingui una feina, a costa d'eliminar les pensions i altres fons reservats. Per poder-ho fer ha de prometre que no es presentarà a la reelecció, però tots sabem que sí que ho farà. Mentrestant, col·loca la seva dona com a ambaixadora a les Nacions Unides a dit, tot i que el Senat no l'havia triat a ella. I també contracta un escriptor perquè escrigui un llibre sobre ell i el seu programa laboral, però les indagacions d'en Thomas Yates faran que trontolli el matrimoni Underwood, que si junts són un perill per al món, separats són uns autèntics dimonis l'un per l'altre.

Ens veurem a les primàries! D'aquí.
En aquesta temporada també veurem les negociacions amb el president rus Viktor Petrov, interpretat per l'omnipresent a totes les sèries que miro Lars Mikkelsen, que dóna molt de joc. També assistirem a la lenta recuperació d'en Doug Stamper i viurem el començament de les primàries per la nominació demòcrata en les que en Frank se les haurà de veure amb la Heather Dunbar, una dura contrincant molt més íntegra que ella. Sense oblidar altres secundaris interessants com la Jakie Sharp, en Seth Grayson, la Kate Baldwin o en Remy Danton. Però sobretot, el que ens mantindrà més en tensió és la guerra de poder que mantenen el Frank i la Claire. Aquesta sí que és una autèntica guerra freda.

Underwood i Petrov, relacions tenses. D'aquí.
La sèrie té prou arguments per enganxar molt, d'intriga no en falta, i de mala bava encara menys. Pot ser que amb el temps vagi perdent una mica d'interès, però la davallada és molt progressiva, res de caigudes en picat. Ara en Frank vol guanyar la presidència de manera 'democràtica', però les males arts que fan servir ensenyen que la democràcia és molt relativa. Hi ha molt bones interpretacions, i les diferents trames lliguen molt bé. Al final, tot està connectat. Ah, no s'ha d'oblidar mai quan en Frank trenca la quarta paret i ens parla directament als espectadors. Fa cagar-se a les calces.

Valoració: Si la política de veritat funciona així, el món no té res a fer.

dimarts, 13 de juny de 2017

Monstruos University

De tant en tant es pot mirar alguna pel·lícula sense gaires expectatives que t'agradi, només per retrobar antics personatges que sí recordes amb estima. Aquest és el cas de 'Monstruos University', una preqüela que Disney-Pixar es va treure de la màniga de 'Monstruos SA', que sí que va tenir força anomenada, i que recordo amb afecte. Com sempre, mirant d'explotar un producte d'èxit, i com gairebé sempre, amb escàs encert.

Aquest és l'equip que ha d'entrenar en Mike. D'aquí.

Ja coneixem en Mike Wazowski. És molt simpàtic i intel·ligent, però gaire por no fa. Però quan és petit se li posa al cap (literalment no té altra cosa que cap) ser espantador professional, és a dir, treballar espantant nens a les nits per obtenir l'energia dels seus crits, que és la font de subsistència del món dels monstres. Per això s'apunta a la Universitat, disposat a convertir-se en un gran espantador. Allà coneix en Sulley, que no és gaire bon estudiant, però ve de família d'espantadors i es pensa que amb això i el seu rugit en tindrà prou per ser professional. Però un petit accident fa que els expulsin als dos del programa, i per convèncer a la degana Hardscrabble que els deixi tornar hauran de guanyar els jocs olímpics dels espantadors que s'organitzen al campus.

En Mike de petit amb la seva mestra. És tan mono! D'aquí.
La pel·lícula són faves comptades. En Mike haurà de liderar una colla d'aparents inútils amb els que anirà passant fases i imposant-se als teòrics i malcarats guanyadors, que fan el possible per perjudicar-los. Sense massa història, i amb escassos moments hilarants. Molt colorista i amb missatge, però que dista molt de la seva predecessora, és molt previsible de principi a fi, tot i que no crec que intenti no ser-ho i només explica com van anar les coses abans que els coneguéssim a Monstruos SA. En definitiva, una pel·lícula molt prescindible, i que serveix escassament per passar l'estona. 

Valoració: Per acabar-la has d'estar molt enganxat al sofà i no tenir el mòbil a mà.

diumenge, 4 de juny de 2017

Community, Season 5

Una sèrie ambientada en una universitat, en la que cada temporada coincideix amb un any lectiu, té el problema que les llicenciatures són de 4 anys. Per tant, què passa a la cinquena temporada, si els alumnes ja s'han llicenciat? Bé, no serà perquè siguin estudiants gaire bons, però efectivament, alguns d'ells es graduen, però Community troba una solució de continuïtat en els 13 capítols que té aquesta temporada 5.

AQUEST COP SÍ QUE HI HA ALGUNS SPOILERS

Terra de lava. D'aquí.
Només començar la temporada ja trobem que en Pearce no hi és, el vell estudiant ha mort, però això no se'ns explicarà fins més endavant. La Universitat de Greendale està en fallida i no compleix cap normativa, així que es constitueix un 'comitè de salvació', que naturalment estarà format pels nostres protagonistes. En Jeff s'ha graduat, però davant de la impossibilitat de trobar feina per certs problemes amb excompanys, accepta ser professor de Greendale i estar al comitè. A aquest s'hi uneix també en Chang i el professor Hickey, el caràcter que substitueix en Pearce, tot i que és molt diferent. En Hickey l'interpreta Jonathan Banks, conegut per sortir a Breaking Bad i Better Call Saul. Amb aquest escenari, comença una temporada que remunta una mica el que havia passat a la quarta, i ho fa sent més esbojarrada que mai. A mitja temporada, i seguint les últimes voluntats d'en Pearce, en Troy se'n va a fer la volta al món amb un veler i deixa la sèrie.

El repartiment fet G.I.JOE. D'aquí.
Entre els capítols estrafolaris que trobarem, hi ha un cas de novel·la negra en el que un desconegut posa monedes a 'la guardiola' de la gent que s'ajup i mostra les natges del cul, un divertit capítol en el que obtindran l'herència d'en Pearce (que mai havia estat tan protagonista com ara que està mort...) via polígraf, que per mi és dels millors de la sèrie, un temàtic de terra de lava a tot el campus en el comiat d'en Troy, en el que qui toca el terra perd, i ja sabem com en són de competitius els integrants de Greendale, un capítol de dibuixos animats de G.I.Joe, o un capítol en el que tots es valoren les accions via mòbil donant de 0 a 5 gatets, que se'ns dubte va servir d'inspiració al molt comentat primer capítol de la tercera temporada de Black Mirror. Per no dir que el van plagiar, vaja.

El degà Pelton només és un tres i mig al Meow Meow Beenz. D'aquí.
Valoració: La sèrie és absurda, però té uns punts tan divertits que fa bo de mirar. Aquesta temporada millor que l'anterior.  

dimarts, 30 de maig de 2017

Downton Abbey, Season 4

La temporada 3 de Downton Abbey acaba amb un cop força fort a la trama, però que alhora obre moltes portes, i els guionistes no ho desaprofiten. La intriga està servida per la quarta temporada, perquè cal resoldre novament un problema que semblava més que resolt. Un cop més, 8 capítols d'una hora, i un especial d'hora i mitja, que passen força bé.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS MOLT BÈSTIES

Els 2 nous pretendents de la Mary. Ja es pot votar. D'aquí.
La mort d'en Matthew capgira la família Crawley. Ara que ja tenien l'herència de la casa assegurada i que Downton Abbey segueix sent seu, es queden sense hereu, però almenys ha deixat descendència: en George Crawley ja ha nascut. Entre la família les trames principals se centraran en els pretendents que ara volten la Mary, les escapades de la neboda Rose, que 'substitueix' com a tercera filla a la desapareguda Sybil, i l'evolució de la propietat per autogestionar-se. Entre el servei, hi ha molt de flirteig entre els servents joves i tindrem nova ajudant de càmera de la Senyora, ja que l'odiosa O'Brien se'n va a servir els pares de la Rose a Escòcia. Però sobretot, un fet que em va impactar més que la mort d'en Matthew, l'ajudant d'un dels nous pretendents de la Mary viola l'Anna, i això porta molta cua. L'Anna no vol que Mr. Bates se n'assabenti, perquè ja ha estat a la presó, i si sap qui ho ha fet està convençuda que anirà a per ell i res no el salvarà de la forca aquest cop. La desgràcia en la parella més nyonya de la sèrie em va deixar molt mal cos.

L'Alfred vol ser cuiner. Ho aconseguirà? D'aquí.
Durant aquesta temporada el nostre ritme de visualització va baixar molt, i no perquè la sèrie perdi especialment, només canvia, però segueix tenint bons al·licients per mirar-la, aquest humor tan anglès, aquests personatges tan ben caracteritzats, i anar sempre de la mà del marc històric que viuen els personatges, que actualment són els bojos anys 20. La societat canvia, però la família Crawley malda per mantenir els seus privilegis. La violació de l'Anna, però, ens va deixar força tocats, i mira que és una ximpleria, però no ens esperàvem una cosa així. Com que hem trigat força a acabar la temporada i no tenim massa pressa per reprendre-la, de moment la deixarem aparcada, tot i que insisteixo, no és que el nivell de la sèrie hagi baixat, però hem perdut una mica l'interès.

Valoració: No!!! L'Anna no!!
Temporada 1
Temporades 2-3

dimecres, 17 de maig de 2017

Concert dels Amics de les Arts a la sala Barts de Barcelona

Per no perdre les tradicions, aquí va la nostra crónica del concert dels Amics de les Arts del passat 6 de maig del 2017 presentant el seu nou disc "Un estrany poder":

"Vam tancar la porta de casa  i vam respirar fons. Teníem un somriure a la boca, era la  nostra nit. Jo tenia nervis i pessigolletes a l'estòmac, pel concert, per veure com seria, perquè em venia de gust disfrutar intensament de la música i poder-ho fer amb la persona que ja porta onze anys al meu costat. La cita era a la sala Barts, a Paral.lel a les 21h. Vam arribar justos però a temps de poder fer unes braves i unes cerveses però jo estava bastant impacient i li vaig demanar d'entrar. Faltaven cinc minuts perquè comencés l'espectacle.

Hi havia molta gent i d'unes franges d'edat molt diverses. Això em va fer pensar en el públic tant divers i "variopint" que acudia al concert: famílies amb nens petits, adolescents enbogides, colles d'amics, parelles de dos i fins i tot gent que va anar-hi sola. Però tots estàvem allà per escoltar-los i en teníem moltes ganes. La seva música transmet, ens emociona, ens fa recordar alguna cosa que ens ha passat, o no, però ens remou a dins nostre.

Es van apagar els llums, van ser força puntuals. I van sortir ells, tocant el seu repertori nou combinat amb les cançons de tota la vida i que els han fet arribar a on són. He de destacar la decoració de l'escenari, i la il.luminació i els colors de les llums, totalment en sincronia amb la música. Al principi tothom estava sentat a les butaques però a poc a poc necessitavem ballar, moure'ns, cantar ben alt i fort. I a partir d'aquí tot va anar de pujada, encara que em va semblar una mica fluixa l'entrega del públic si la comparo amb altres concerts d'ells (val a dir que només va ser una sensació meva i que  era la primera vegada que anava a un concert de butaca, les altres vegades eren a peu dret i ambient de festa major). Després de tocar les cançons "ways in the gavel" i "Suïssa" van tocar una cançó trista "Casa en venda" que ens va fer que tots tornéssim a seure i va fer baixar el ritme del concert  una mica per tot seguit tornar-nos a aixecar i transformar-nos gaudint, ballant, rient.. Dues horetes que van passar molt ràpid i que ens van deixar amb ganes de més i més. A veure si podem repetir! "


Rach

dilluns, 15 de maig de 2017

Community, Season 4

A partir de la quarta temporada d'aquesta esbojarrada sèrie, cada entrega compta amb 13 episodis, de manera que es veuen reduïdes a la meitat les aventures d'aquest grup d'estudiants mediocres en una universitat comunitària que res té de normal. La fórmula no s'esgota, però ja hi estem més acostumats, però com que són capítols curtets sempre fa bo de veure'ls.

Els personatges fets titelles. D'aquí.
En aquesta temporada seguirem trobant alguns capítols temàtics, com ara una convenció de la sèrie que sempre mira l'Abed, L'Inspector Espai-temporal, un ball amb una doble cita de l'Abed, que ha d'anar parlant amb una i l'altra, una mena de teràpia en la que els protagonistes es converteixen en putxinel·lis de feltre, un capítol en que en Troy i l'Abed es canvien els cossos, o el típic capítol on descobreixen que tots es coneixien d'abans. També assistirem a la graduació d'en Jeff a final de temporada, que deixa la continuïtat de la sèrie a l'aire. Ah, i acaba en paintball! Pel que fa als personatges principals, l'Abed cada cop té més accentuada la seva psicopatologia, la Britta perd protagonisme i és l'Annie i en Jeff els que tenen papers més vistosos. També els secundaris jugaran papers importants, el degà Pelton, és clar, i en Chang, que pateix Changnèsia, i (se suposa) que no recorda res del que va passar a la temporada anterior, quan era un megalòman a càrrec d'un exèrcit de nens. Ara es fa dir Kevin i és molt bon jan.

Mentrestant, en el pla temporal més dolent... D'aquí.
L'apartat d'il·lustres convidats és extens. Ens trobarem en Matt Lucas, més conegut com el grassonet de Little Britain, o l'explosiva Número 6 de Galactica i la Kelly i en Dylan de 'Sensación de Vivir', en un mateix capítol. En James Brolin fa del pare d'en Jeff, ens retrobarem amb el porter de FRIENDS i l'Abed s'enamorarà (amb raó) de la Brie Larson. Ah, i també tindrem per allà un dels protagonistes de Seindfeld, en Jason Alexander.

És difícil dir si una sèrie com aquesta millora o empitjora. Diria que manté el nivell, perquè els capítols segueixen sent imaginatius i originals, però fins i tot les idees boges s'acaben, i mica en mica la novetat es va perdent i suposo que l'interès també. Tot i així, la idea de la sèrie és prou potent, tot s'hi val, res és prou esperpèntic, com per seguir-la mirant fins el final. Total, ja només queden dues temporades, i ja he començat la cinquena...

Valoració: si hi ha paintball, no pot ser una mala temporada.

diumenge, 7 de maig de 2017

Sherlock, Seasons 3-4

Sherlock és probablement una de les sèries més espectaculars dels darrers temps, sobretot per la seva execució, fregant el futurisme, però sense oblidar cap dels elements clàssics del mític Sherlock Holmes, del qual se n'han fet infinites recreacions. Com que no n'he vist d'altres, no em puc arriscar a dir que aquesta sigui la millor, però està perfectament adaptada al nostre temps, i realment aconseguida. Val molt la pena veure-la, els capítols d'hora i mitja passen volant, i com que cada temporada compta amb només 3 capítols, el total de la sèrie a dia d'avui són 13 capítols (un especial). Sembla que està contractada una cinquena, però no se sap encara si es produirà.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS

Hi ha boda! D'aquí.
La temporada 2 acabava amb la 'suposada' mort d'en Moriarty, i la també teòrica mort d'en Sherlock. Però nosaltres sabem que Sherlock no ha mort, entre d'altres coses, perquè sabem que hi ha dues temporades més per veure, però en Watson no ho sap. La teràpia per la mort del seu amic li ha funcionat, i ha refet la seva vida, ha trobat la Mary, amb qui té pensaments de casar-se i formar una família. Però la reaparició d'en Sherlock ho canviarà tot, és clar. Fins i tot la mateixa Mary, de qui se sabrà que no és precisament una dona qualsevol, i que en realitat havia estat una espia, i de les bones. La família d'en Sherlock tindrà més protagonisme també, sobretot cap al final de la quarta temporada, però abans haurem de passar per la boda d'en Watson i la Mary, un dels moments àlgids de la sèrie. També hi ha el capítol especial, en el que es barreja l'època actual amb la del Sherlock Holmes original, i podrem veure els personatges caracteritzats d'època.

Els protagonistes al segle XIX. D'aquí.
En els sis capítols més l'especial veiem alguna cara coneguda amb més o menys protagonisme. Ens retrobarem un cop més amb Lars Mikkelsen, que no content amb fer de president rus a House of Cards i d'expert en economia a Borgen, aquí interpreta un magnat amb una memòria prodigiosa. I també surt testimonialment el noviet de l'Edith de Downton Abbey

Hola, no acabo d'estar gaire bé del cap... D'aquí.
Tot i que aquesta sèrie no es pot deixar, perquè s'enganxa com una mala cosa, he de dir que aquestes dues temporades comencen a ser ja molt paranoiques i se'ls en va molt la pinça. Tot s'embolica massa, fins a extrems que et fan arrufar una mica el nas. De totes maneres, si hi ha una cinquena temporada, la mirarem segur. La manera d'actuar d'en Sherlock segueix tenint un magnetisme fora de mida.

Valoració: un gir de guió més, i em prendré una biodramina.

dimecres, 3 de maig de 2017

Community, Season 3

Continuo amb les històries d'aquests 7 personatges estrafolaris, i uns quants secundaris no menys estrafolaris, que estudien en una universitat comunitària assignatures d'allò més inversemblants. Aquesta tercera temporada té mini-trames que continuen, però podem seguir parlant de 22 capítols independents on cadascun té la seva història.

Els protagonistes convertits en personatges de videojoc. D'aquí.

Algunes de les trames que continuen, o canvis rellevants, són que l'Annie va a viure amb en Troy i l'Abed, tot el que té relació amb el departament de reparació d'aires condicionats, la competició de forts de coixins i forts de llençols o una sèrie de capítols en els que han expulsat els protagonistes de Greendale i han de recuperar el seu lloc. Però també trobarem capítols musicals, una festa amb sis plans temporals diferents, un capítol amb el futbolí com a eix central en el que veurem alguns personatges transformats en personatges manga, una novel·la negra per descobrir qui va matar una patata de l'experiment de ciències o un videojoc per cobrar l'herència d'en Pearce, en el que els protagonistes seran recreats amb personatges tipus 16-bits.

La batalla de llençols i coixins més cruenta que es recorda. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes destaquen especialment el vicedegà i responsable del departament d'aires condicionats, que és en John Goodman i l'Omar de The Wire, que és el professor de biologia. També hi fa un cameo en Michael Ironside (Total Recall i mil pel·lis més).

No, no cal buscar-hi explicació. D'aquí.

La sèrie em segueix divertint, i com que no hi ha límit per les animalades que fan els personatges, especialment el degà Pelton i el... el... el que sigui Chang, reconvertit ara en guarda de seguretat del campus, i cap el final en megalòman, doncs et pots esperar qualsevol cosa. La diversitat de trames i les maneres d'explicar-les són el fort de la sèrie, veurem els protagonistes transformats en qualsevol cosa, i això sempre és distret i original. Val la pena mirar-la només pels capítols especials i temàtics.

Valoració: Mola. Mola mola mola.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Han vingut a robar-nos les dones

Com en els vells temps d'aquest blog, em ve de gust fer una crònica de concert, i és que dissabte passat vam ser a La Sala d'Igualada per assistir a un dels primers concerts de la gira en la que els Amics de les Arts presenten el seu nou disc 'Un estrany poder', un edifici antic reformat que crea un ambient molt xulo. Hi anàvem amb moltes ganes i amb la certesa que era molt difícil sortir-ne decebut, i com era d'esperar, el concert va anar molt bé.


El d'Igualada era tot just el segon concert de la gira, i es nota que els acudits i les converses entre ells no els tenen encara ben assajats, però temps al temps. Si una cosa era diferent dels seus concerts eren els monòlegs i les converses que tenien a l'escenari, i la gran complicitat que es demostraven. Tot allò és cosa del passat, ara tenen moltes més cançons i molt bones, i ja no xerren tant entre ells, però els seus tocs d'humor encara hi són, i això diverteix sempre el públic. També hi va haver algunes errades en les lletres, però és el que té el rodatge


Respecte al repertori del concert, que comença igual que el disc, amb 'Les coses' i '30 dies sense cap accident', és extens i variat i barreja temes dels quatre darrers discs, deixant ja de banda el 'Castafiore Cabaret', però no m'estranyaria gens que de tant en tant, o quan ja tinguin per la mà els nous arranjaments, es marquessin algun 'A vegades'. Molt remarcable per mi que van fer 'Reykjavik', per la qual cosa no puc estar més agraït, i 'A mercè d'un so'. Una altra agradable sorpresa: 'Ciència Ficció'. Per la resta, força previsible, amb absències com 'Museu d'història natural' o 'Mesieur Cousteau', però assumibles, i l'estranyesa que de les dues úniques cançons que no canten del nou disc, una d'elles sigui 'Salvador'. Però estic seguríssim que aviat l'incorporaran.


Dues hores de bona sintonia amb el públic, que en paraules seves coneixia molt millor la lletra de les noves cançons que els assistents de la nit anterior a Valls. Molt canyeros, però amb parades per fer les lentes. Bon joc de llums amb una escenografia aparentment senzilla. I la sensació que aquest concert anirà millorant i evolucionant al llarg dels mesos, així que el proper pas serà tornar-los a veure quan ja portin més rodatge amb el disc i l'espectacle, i no dubteu que ho farem! Disculpeu la mala qualitat de les fotos!

dilluns, 17 d’abril de 2017

Sherlock, Seasons 1-2

Quan tothom parla tan bé d'una sèrie, val la pena prestar-hi una mica d'atenció, encara que no sempre funciona. Sherlock és un dels casos en que sí. Després d'un primer intent de mirar-la en anglès i la pertinent desesperació de no entendre absolutament res ni tenir temps de llegir els subtítols, per la meteòrica oratòria del protagonista, vaig decidir mirar-la en espanyol, i encara que la sèrie perdi, almenys jo hi guanyo enteniment. Es tracta de capítols de llargada pel·lícula, prop d'hora i mitja, i només tres capítols per temporada. Dos protagonistes absoluts, Sherlock i Watson, i una corrua de secundaris recurrents i fixos.

Watson i els germans Holmes. D'aquí.
La sèrie és una actualització del clàssic de Sir Arthur Conan Doyle i compta amb tots els elements característics, però portats a una actualitat tecnològica i moderna, i això li afegeix un plus de complexitat. Sherlock, interpretat per un molt creïble Benedict Cumberbatch és un sociòpata arrogant amb una intel·ligència desbordant, una capacitat d'observació infinita i habilitats deductives només comparables a les del seu germà Mycroft, amb qui no es porta gaire bé, és clar. Per poder-se relacionar amb la gent, i com a contrapunt necessari, troba en John Watson, interpretat pel hobbit Martin Freeman, i els dos comparteixen pis al mític 221b de Baker Street. 

En Moriarty dóna un mal rotllo... D'aquí.
Com no, també trobarem l'antagonista d'en Sherlock, en Moriarty, que és igualment dolent i poderós. En aquestes dues primeres temporades de la sèrie, els protagonistes aniran resolent casos enrevessats i la figura de l'arxi-enemic anirà apareixent fins adquirir també protagonisme. En Sherlock es va fent famós fins a obtenir notorietat, i en gran part és perquè en Watson va narrant les seves aventures en un blog que té molts seguidors. Les investigacions són una mica CSI, però la personalitat egòlatra i magnètica de Sherlock no deixa indiferent. Tampoc s'entén com la gent que l'envolta li té tant apreci, però tant l'Inspector Lestrade, com la senyora Hudson, mestressa de la casa, com la investigadora Molly Hooper farien qualsevol cosa per ell. En Watson encara més, és clar. Però també hi ha gent que no li té tant afecte, naturalment.

Massa misteriosa per no interessar en Sherlock. D'aquí.
Els punts forts de la sèrie, a banda del propi Sherlock, són la posada en escena i el ritme frenètic. Els capítols són tan llargs que cadascun és com una pel·lícula, amb certa continuïtat i trames que es creuen. Els episodis estan basats en les històries de Conan Doyle i mantenen els noms o tenen noms semblants, però les trames modernes només suggereixen que són inspiracions, no recreacions. Encara que de vegades és una mica estressant, la sèrie es mereix totes les bones paraules que li dediquen.

Valoració: Enganxa, enganxa, enganxa, enganxa molt! 

diumenge, 9 d’abril de 2017

Inside out

Sóc molt fan de les pel·lícules d'animació, però no de totes, és clar. Dels últims temps, la que més m'ha agradat ha estat 'Inside out' (Pixar, 2015). Fa uns dies la vam tornar a mirar, aquest cop en anglès, i ens va tornar a agradar. Hi ha qui la trobarà nyonya, però jo la trobo certament imaginativa, original i entranyable.

Els veritables protagonistes de la pel·lícula, genials! D'aquí.

La Riley és una nena feliç d'11 anys que viu amb els seus pares a Minnesota. Però un bon dia, per la feina del pare, se n'han d'anar a viure a San Francisco, i aquí les coses es comencen a torçar. Però el més interessant de la pel·lícula no és la vida de la Riley, sinó què passa al seu cap. En el centre de control de les emocions hi ha 5 personatges que regeixen les seves reaccions: Alegria, Fàstic, Por, Ira i Tristesa. Fins ara, Alegria és qui ha portat la batuta de la Riley, però els canvis a la seva vida faran que altres emocions aflorin, i l'Alegria sola no podrà governar-la. A més, la Tristesa, amb els seus impulsos irrefrenables causarà un daltabaix al cervell de la Riley que amenaçarà amb esfondrar tot el seu món interior, els seus records i els seus puntals.

Fora del cap de la Riley passen coses com aquestes: 
hoquei amb escombres. D'aquí.

Tristesa, la millor! D'aquí.
L'estètica de la pel·lícula és preciosista, i els 5 personatges del cap de la Riley són boníssims. És una pel·lícula amb missatge, és clar, l'alegria no ho és tot, ni la tristesa s'ha de desterrar ni menystenir, també juga el seu paper. Però una de les millors coses és l'explicació de com funcionen les coses en un cervell humà. Per exemple, els records es generen en forma de bala en funció de si són bons, dolents o essencials. La manera d'emmagatzemar aquestes bales és complexa, i la de recuperar un record és projectant-lo a partir d'una d'aquestes bales. Els puntals són illes en les que hi ha una gran activitat, i naturalment les reaccions depenen de quin dels 5 personatges pren el control. Com deia, molt imaginatiu i ple de detalls molt simpàtics. Fins i tot coneixerem l'amic invisible de la Riley, en Bing Bong, ja fa temps oblidat, o alguna de les seves pors més profundes. Ah, i també hi ha explicació pels somnis i pels dejà vus!

Les dues vegades que l'he vist n'he gaudit molt i m'ha fet riure, trobo que ha passat més desapercebuda del que es mereix. Va tenir anomenada quan va sortir, però sembla que després va perdre l'empenta. Tot i així, jo la seguiré recomanant, i no m'importaria que hi hagués alguna continuació, sempre que la sàpiguen fer amb bon gust. La Riley està entrant a l'adolescència, i això pot donar per molt!

Valoració: Jo sóc #TristesaTeam!