diumenge, 24 de desembre del 2017

Stranger things, Temporada 1

La generació que mira sèries de manera compulsiva és la que ara tenim entre 30 i 50 anys. Apel·lar als anys 80 sembla un bon pla per atreure a tota aquesta gent, i això fa Stranger Things, la sèrie de Netflix que ha conreat una bona legió de fans amb només 8 capítols de quaranta i escaig minuts. Ambientada en els primers 80, i molt ben caracteritzada, aconsegueix crear una atmosfera intrigant que et manté ben atent a la pantalla.

Fins i tot la presentació de la sèrie és retro. D'aquí.

Al petit poble de Hawkins, a Indiana, quatre nens de 12 anys, els 'empollons' de la classe, juguen a rol al soterrani d'un d'ells. Després d'aquella partida, en Will desapareix en circumstàncies molt estranyes. La seva mare Joyce Byers, interpretada per la Winona Ryder, i els seus amics Mike, Dustin i Lucas es posaran a buscar-lo. Comptaran amb l'ajuda del cap de la policia local, en Jim Hopper. Aquest al principi pensarà que el nen senzillament és mort, però alguna cosa estranya passa a l'edifici del Departament d'Energia dels EUA que tenen prop del poble. Diversos fenòmens estranys els fan sospitar que no es poden refiar de ningú. La Joyce començarà a rebre missatges a través dels llums de casa. Tothom pensarà que ha embogit, però i si és el seu fill que li parla des de ves a saber on? Tot es torna encara més estrany quan apareix l'Onze, una nena que fuig de no se sap què, i que té uns poders que anirem descobrint. Entre tots hauran de trobar les fronteres entre dos mons que es complementen i es toquen, mentre que algú o alguna cosa terrorífica comença a fer de les seves.

La Winona ja li podria haver comprat un smartphone a son fill... D'aquí.

A casa no tenim costum de veure sèries o pel·lícules de terror, però Stranger Things no es pot dir que faci por, però sí que és molt inquietant. Hi passen coses paranormals que es van barrejant amb l'existència tranquil·la dels protagonistes. La Winona Ryder fa molt bon paper de mare trasbalsada, i la jove actriu (Millie Bobby Brown) que interpreta Onze també. Els altres nens sobreactuen una mica, però potser és per les veus que els han posat en el doblatge, que no els escau gens. La trama es va complicant per demostrar que hi ha forces de la natura amb les que més val no jugar. Enganxa i intriga, però no sé si fins el punt de bombo que se li ha donat, que sembla que tothom l'ha vist i els ha entusiasmat. En definitiva, una bona sèrie amb atmosfera retro, amb banda sonora de l'època, però alhora futurista i de ciència ficció. Una combinació que ha resultat força aconseguida.

Valoració: ja ho deia jo que els vuitanta havien fet molt mal...

dilluns, 27 de novembre del 2017

Como defender a un asesino, Temporada 1

Època de sèries d'advocats a casa, perquè després de veure la primera temporada de 'The good wife', ens vam decantar per una altra del ram: 'How to get away with a murder', traduïda a l'espanyol com a 'Como defender a un asesino'. Però si bé la primera, a banda de la trama que relaciona la protagonista, ens explica de manera realista el dia dia d'un bufet d'advocats, 'Como defender...' és qualsevol cosa menys realista. I és moltes coses més enllà d'una sèrie d'advocats. Aquesta primera temporada consta de 15 capítols d'uns 42 minuts més o menys.

Els personatges principals de la sèrie, amb l'Annalise en primer pla, i d'esquerra a dreta: 
Asher, Rebecca, Wes, Laurel, Michaela, Connor, Nate Bonnie i Frank. D'aquí.

La professora Annalise Keating té fama de ser un os, i els alumnes que cursen la seva assignatura han d'estar més que preparats. Als jutjats, l'Annalise es dedica a defensar casos en els que els seus clients són culpables, o almenys ho semblen molt. I se'n surt, perquè no escatima cap recurs, legal o no, per aconseguir guanyar un cas. Això intenta transmetre als seus alumnes. Cada any en tria quatre o cinc perquè l'ajudin en el seu particular bufet i competeixin entre ells per ser l'alumne més avantatjat, el que guanyarà el trofeu. A la promoció d'enguany reclutarà cinc prometedors alumnes que de seguida s'integren en els seus casos, juntament amb els altres dos únics treballadors del bufet, l'advocada Bonnie Winterbottom, i l'enigmàtic Frank Delfino, que ningú sap quina és la seva titulació, però que és del tot eficient. Al principi els estudiants ajuden a l'Annalise amb els casos que van obtenint, però tot es complicarà quan ells mateixos passen a ser 'el cas', i l'Annalise farà tot el que calgui per protegir-los. Els cinc estudiants són en Wes Gibbins (l'endollat), la Michaela Pratt (l'estrella fugaç), en Connor Walsh, la Laurel Castillo (l'espavilada) i l'Asher Millston (el caracul). 

L'equip en acció. A saber què els demana l'Annalise... D'aquí.

La sèrie trenca esquemes pel que fa a continuïtat. En aquesta primera temporada hi ha un cas recurrent que esquitxa a tots els protagonistes: l'assassinat de Lila Stangard, que va agafant importància al llarg dels capítols, a mesura que anem sabent més coses i tenim més informació. De fet, com que funciona a base de flashbacks, o millor dit flashforwards, sabrem què passarà, però no com s'hi arriba, i ens falten mil i una peces per completar el puzle. Perquè el que veiem en el futur és molt sorprenent, i llavors ens porten al temps present, cada cop més proper als fets dels quals ens van donant només petits tasts, i mica en mica anem entenent el que passa. A més, també van apareixent casos particulars que l'equip ha de resoldre, però no tenen per què ajustar-se a un capítol només. I el que és pitjor, de vegades els casos particulars es barregen amb el recurrent

La Bonnie i en Connor us ensenyen el trofeu pel qual competeixen els 5 estudiants. D'aquí.

Els personatges són molt extrems, i cadascun té una personalitat molt marcada. L'Annalise ho domina tot i és capaç de tot, però també té la seva vessant torturada. La Bonnie i en Frank li són completament fidels, així que els pot demanar qualsevol cosa, i ells ho fan. I els estudiants són molt diferents entre ells i es complementen bé. D'ells, quatre queden ben embolicats en el cas principal per motius que no es poden dir, i l'Asher queda fora però acabarà tenint protagonisme per altres bandes. L'Asher, per cert, és molt odiós. Dels altres és molt fàcil agafar afecte a en Wes, per com es mostra amb una protagonista inesperada de la pel·lícula: la Rebecca Sutter, la seva veïna. En Connor, un gai esbojarrat, però amb molt de coratge, també agrada, però tots tenen alguna cosa. I en Frank és tan inquietant... Ah, l'apartat d'espontanis il·lustres és pobre, només trobarem l'histriònic advocat Richard Fish d'Ally McBeal i la senadora Doris Jones de House of Cards.

En Wes i la Rebecca comparteixen alguna cosa més que replà. D'aquí.

'Como defender a un asesino' és d'aquestes sèries que vas de sorpresa en sorpresa, amb girs constants de guió que t'ho capgiren tot, i que t'atrapen encara més, és clar. Està ben muntada perquè vagis sabent les coses mica en mica, al ritme que ells volen, però pots parar boig amb un avançar dels esdeveniment tan frenètic. És una bona sèrie per mantenir-te enganxat a la cadira i per veure un capítol rere un altre. Inversemblant? Sí, molt. Però és ficció, i només esperes que et sorprengui capítol rere capítol. I això ho fa sobradament. Va de menys a més, i acabes tan enganxat que corre risc d'acabar morint de tanta espectacularitat. Però de moment ja tenim ben avançada la segona temporada.

dimarts, 14 de novembre del 2017

The good wife, Temporada 1

De vegades el nom d'una sèrie o d'una pel·lícula ens pot tirar enrere a l'hora de donar-li una oportunitat. Em vénen al cap moltes males traduccions de títols que no fan justícia al que després podem veure. Però la traducció no és el cas de 'The good wife', la bona esposa, nom que porta a equívoc de seguida. No, no és que l'Alícia Florrick no sigui una bona esposa, però la sèrie que protagonitza va molt més enllà del que podríem pensar. La primera temporada consta de 23 episodis d'uns 40 minuts cadascun.

Els personatges més destacats de la primera temporada, d'esquerra a dreta: 
Kalinda, Cary, Lockhart, Alícia, Will, Peter i Eli Gold. D'aquí.

El fiscal del comtat de Cook a Illinois, Peter Florrick, es veu obligat a plegar esquitxat per casos de corrupció i per un escàndol sexual amb una prostituta. L'acusació el porta a la presó, pendent d'una apel·lació. La gran damnificada és la seva dona, l'Alícia, que acostumada a una vida molt acomodada per la posició del seu marit, es veu obligada a recuperar la seva carrera d'advocada per mantenir els seus dos fills. Trobarà feina al bufet d'un antic company de carrera, en Will Gardner, on haurà de competir amb altres associats per una plaça fixa. Durant la primera temporada, anirem veient com el bufet anirà resolent casos i arribant a acords, amb gran participació de l'Alícia, però també amb el seu principal competidor Cary i la investigadora Kalinda. Mentrestant, el cas del seu marit s'anirà resolent, tot i que té molts clarobscurs, i l'Alícia es debatrà amb ella mateixa per si el perdona i torna amb ell quan surti de la presó, o tira per altres bandes. La carrera política d'en Peter amenaça amb emportar-s'ho tot per davant altre cop, però ella té clar que no pensa deixar la seva feina a Stern, Lockhart i Gardner.

L'Alícia visita en Peter a la presó. Si s'hi queda una temporada més, 
potser no passa res... D'aquí. 

La sèrie va de menys a més, des d'un inici tebi fins a enganxar moderadament, i acaba sent prou interessant. L'Alícia és una mica sosa, però altres personatges, com la Kalinda, que té uns mètodes qüestionables però sempre se'n surt, ho compensen amb escreix. Altres personatges destacats són en Will, que sembla un bon paio tot i ser un tauró de l'advocacia, o l'Eli Gold, cap de campanya d'en Peter quan vol tornar a ser fiscal, que és molt peculiar. També veurem com el bufet passa per dificultats econòmiques, cosa que porta conseqüències.

Kalinda i Eli Gold. Sense ells, la sèrie valdria la meitat. D'aquí.

En l'apartat de cares conegudes, en aquesta primera temporada treuen el cap la Britta Perry de Community, l'Oberyn Martell de Joc de Trons i mig repartiment de House of Cards, en Peter Russo, la Heather Dunbar, en Seth Grayson i en Tom Hammerschmidt.

A Dorne no es pot anar vestit així... D'aquí.

Les sèries d'advocats sempre tenen un interès implícit perquè els casos que presenten sempre són un misteri, i com aconsegueixen defensar els acusats sempre sorprèn. En aquest cas, a més, la història subjacent té incomptables girs i es va barrejant amb els casos puntuals fins a construir una xarxa prou ben aconseguida. En conjunt, força correcte, sense tornar-se boig, però una sèrie per anar seguint.

Valoració: Kalinda sempre al meu equip. 

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Està passant

Inauguro una categoria nova en aquest blog, perquè en aquesta època de tan poc temps a casa no estic mirant gaires sèries ni pel·lícules, però sí que he tingut temps d'enganxar-me a un programa nou de tele que fins i tot em poso en diferit. Es tracta de l'Està passant de TV3, un informatiu satíric que s'emet de dilluns a dijous abans del telenotícies. El format no és nou, salvant les distàncies tenim exemples en 'El informal' o 'El intermedio', però està fet a casa, i a mi l'humor que fan servir em fa particular gràcia.

L'espai compta amb tres presentadors, Toni Soler, Jair Domínguez i Òscar Andreu, i una reportera que de vegades també fa aparicions a plató, l'Elisenda Carod. El format es repeteix diàriament, comença amb un monòleg d'en Soler, que a continuació passa a parlar dels temes d'actualitat. Després en Jair repassa la premsa internacional... però la que ell vol, i finalment l'Òscar Andreu fa anàlisi d'algun tema, amb tot el seu humor absurd. Les bromes no sempre són igual d'inspirades, però n'hi ha de bones, i també hi juga molt la improvisació dels presentadors, que de vegades es posen en alguns jardins importants. També connecten cada dia amb en Toni Cruanyes del TN perquè avanci els temes principals, i aprofiten per fer-li la punyeta.

Els tres presentadors, en el vídeo promocional. 
D'esquerra a dreta, Andreu, Soler i Domínguez. D'aquí.

Personalment, tinc debilitat per en Jair, que si hagués de fer un programa ell sol segurament no ompliria la pantalla, però com a col·laborador és un animal i diu moltes coses pel seu nom, amb una ironia descontrolada. M'agrada més com a presentador que com a escriptor, val a dir. En Toni Soler depèn molt dels guions d'aquell dia, i de la inspiració que té, i l'Òscar Andreu és una mica més caòtic i surrealista, costa més agafar-lo, però quan li acabes agafant el punt també fa riure molt. No sé per quin motiu, es fa el ximple, quan en realitat em sembla un paio molt intel·ligent i molt culte.

El programa em fa passar una bona estona cada tarda, o nit, quan puc mirar-lo. Se'n riuen del mort i de qui el vetlla, demostrant que es pot fer humor de tot, o gairebé tot. L'actualitat analitzada des d'un altre angle, humor agut, i també humor absurd, perquè no. Tot val per fer que la realitat no sigui tan dura i difícil. De moment sembla que està funcionant bé. A casa segur.

dimecres, 20 de setembre del 2017

El puente, Season 1

Així com fa una temporada van començar a proliferar, o millor dit, a arribar-nos un munt d'autors i autores nòrdics de novel·la negra, sembla que aquesta afició pel gènere, curiosament en uns països on l'índex de criminalitat és escàs, a passat a la pantalla. A casa ja en vam mirar alguna, i ara ha estat el torn de 'El puente', o el que és el mateix, Bron/Broen. El títol està en dos idiomes perquè és una sèrie sueco-danesa, però no em feu dir a quin idioma correspon cada nom. Són 10 capítols d'una hora i aquesta és la primera de les tres temporades que se n'han fet fins ara.

Els tres protagonistes, la Saga, en Martin, 
i el pont, tot el dia amunt i avall... D'aquí.

Just en el punt central del pont que comunica Suècia amb Dinamarca troben una dona morta, amb cada meitat del cos a un dels dos països. Això vol dir que la resolució del crim haurà de ser responsabilitat de les policies d'ambdós països, no hi ha manera de decidir qui se l'ha de quedar. I encara menys quan descobreixen que el cos de la dona està partit en dos, i que de fet, les dues meitats no corresponen a la mateixa persona. El policia danès Martin Rohde i la sueca Saga Norén seran els protagonistes d'aquesta història que consistirà en atrapar un autèntic psicòpata que ha muntat tot un dispositiu per demostrar que aquest món està podrit.

L'equip investigador suec ben capficat, amb en Martin entre ells. D'aquí.

El plantejament de la sèrie és francament atractiu, el cas inicial suposa un repte mental força engrescador, i la sèrie atrapa de bon inici. Els protagonistes són molt diferents, la Saga és un robot que només viu per la feina, amb una capacitat empàtica negativa i una nul·la habilitat social. Això sí, seguidora estricta de totes les normes. En Martin és un pare de família, bon jan i molt humà, poc amant dels protocols policials però molt constant. Els dos es complementen, però francament, la Saga és insuportable, i al cap d'uns quants capítols anem sabent coses d'en Martin i també em va començar a caure gros. Pel que fa a la història, el psicòpata és dur de pelar i durant molts capítols manté la tensió demostrant una intel·ligència i una preparació fora del comú. Però quan cap el final descobrim la motivació dels seus actes és una destrempada molt gran, quina vulgaritat. Tanta feina, i tanta preparació per aquests motius. Completament inversemblant i estúpid.

El cotxe de la Saga, no li escau gens. O sí? D'aquí.

En definitiva, la sèrie deixa força a desitjar, encara que és distreta i el cas està prou treballat, però hi ha trames paral·leles que no tenen cap importància ni sentit, molts personatges són hieràtics i poc expressius (tot i que potser va amb el caràcter nòrdic), i els protagonistes acaben sent molestos, i més protagonistes del que haurien. Talment com una mala novel·la negra, amb elements que et fan llegir-la fins el final. De moment, estem passant de veure la segona temporada, no ens atreu la idea de mirar-la.

Valoració: Martin, guarda l'eina d'un cop, xato.

dilluns, 11 de setembre del 2017

La llegada

L'any passat va haver-hi una pel·lícula de ciència ficció que va tenir força anomenada. Era diferent, original, i no parlava d'una simple lluita contra una civilització alienígena, com hem vist tants cops. Era 'La llegada' (The arrival), en la que veurem platets voladors i extraterrestres, però que basa el seu argument en la comunicació, i això la fa diferent al que havíem vist fins ara.

Muntatge amb una de les naus i els protagonistes. D'aquí.

Un bon dia arriben uns platets voladors en forma de mitja el·lipse a diferents punts del planeta i es queden aturats, suspesos a l'aire, sense aparent activitat. Com que no han manifestat tendències violentes, l'exèrcit en pes tampoc actua contra ells. Es mantenen a l'expectativa i intenten establir-hi comunicació, però no se'n surten. Per això contracten la Louise Banks, una lingüística experta en idiomes estranys, i un físic, l'Ian Donnelly, que intentaran desxifrar el complicat llenguatge dels nouvinguts. La Louise hi establirà connexió de seguida, el seu plantejament és molt diferent del que havien seguit fins ara els militars, i per això els extraterrestres també agafaran més confiança amb ella. Tot i així, la tensió entre els països a causa de la inseguretat que genera tenir naus espacials flotant pel nostre planeta va creixent i amenaça amb acabar tot com el rosari de l'aurora.

Així parlen els extraterrestres. D'aquí.

Una pel·li de ciència ficció sense acció i que se centra en els problemes de comunicació entre civilitzacions de planetes diferents se'ns fa estranya, però si pensem que està basada en un llibre ja no tant. La temàtica és francament interessant, però la limitació del metratge fa que tot passi massa ràpid i que potser el tema no acabi d'estar prou explotat. Per mi li falta una mica més de profunditat per passar a la història, massa precipitada. A més, comença a ser una mica fantasma quan dominar l'idioma dels aliens et dóna poders sobrenaturals. Però és interessant també pel que passa fora del tema central, no només la comunicació, sinó com parar el nerviosisme de la humanitat sabent que tenim els extraterrestres a casa, i que no sabem per què han vingut. Aquest tema, per cent, se'ns revela al final, però passa gairebé de puntetes, també falta una mica més de conclusió, tret que estigui previst fer-ne una seqüela. No ens quedarà massa clar.

Valoració: no n'hi havia per tant, però es deixa veure.

dilluns, 4 de setembre del 2017

Game of Thrones, Season 7

Aquesta és la primera ressenya que faig de Game of Thrones, i començar per la temporada 7 és una mica estrany, però quan em vaig decidir a escriure sobre les sèries i pel·lícules que miro ja havia passat la 6 feia una temporada. GoT és probablement la millor sèrie que s'ha fet mai, a jutjar almenys per l'expectativa que genera i el volum de material que se'n pot trobar a la xarxa, informació, teories, especulacions de tota mena, i fins i tot hackers que amenacen la productora per obtenir diners. Tot un imperi. Aquesta temporada és més curta que les altres, passa de 10 a 7 episodis, però són una mica més llargs. Això no vol dir que els fans no ens haguem quedat amb ganes de més.

PAREU AQUÍ DE LLEGIR SI NO HEU VIST LA SÈRIE COMPLETA, DE VERITAT

Anem a recuperar allò que és nostre. D'aquí.
Si una cosa caracteritza aquesta temporada són les aliances. Gran part del peix ja està venut, i ara només cal prendre partit per alguna de les parts enfrontades per aconseguir el Tron de Ferro i governar els Set Regnes. Per una banda, Cersei Lannister, erigida en reina després de la mort dels seus fills, i molt abans del seu marit, manipuladora, aferrada al poder a tota costa i capaç de qualsevol cosa per conservar-lo. Per l'altra, Daenerys Targaryen, torna a Ponent per recuperar el tron que va ser usurpat al seu pare amb sang i traïció. Estimada pel seu poble, i a més en possessió de tres dracs i un gran exercit, té totes les de guanyar, però Cersei encara no ha dit l'última paraula. Cadascuna de les cases de Ponent dóna suport a una reina, i així es forgen aliances lògiques en alguns casos, i sorprenents en altres, personatges que mai havien estat junts fins ara units per una mateixa causa i compartint escenari.

Que no pari la festa! D'aquí.
Per altra banda, hi ha l'amenaça del Rei de la Nit, el caminant blanc que comanda un immens exèrcit d'espectres i capaç de tornar a la 'vida' qualsevol ésser mort perquè el serveixi. La gent del Nord, encapçalats ara per en Jon Neu, que al llarg de les temporades ha passat de ser un bastard Stark poc apreciat, a Lord Comandant de la Guàrdia de la Nit i ara Rei del Nord, saben que aquest és el veritable enemic, i s'està acostant al Mur que separa les terres de l'Etern Hivern i els Set Regnes. Si aconsegueixen creuar el Mur, és possible que no quedi ningú viu i la pugna entre Cersei i Daenerys no sigui altra cosa que un joc de nens. per això en Jon haurà de convèncer a les dues reines que facin una treva i que l'ajudin a combatre l'enemic de veritat. Però malgrat això, en Jon ja ha pres partit per una d'elles i li ha jurat lleialtat (i més coses). A més, en aquesta temporada s'acaba confirmant el que ja s'intuïa, i està relacionat amb l'autèntica identitat d'en Jon, que no és fill de qui es pensa, ni un bastard. És fill legítim de l'hereu Targaryen al Tron de Ferro i la germana de Lord Eddard Stark. Optarà al Tron quan ho sàpiga? La polèmica està servida. La gran trama va d'això, però no podem oblidar tampoc la participació d'altres personatges com Arya i Sansa, Bran, Sam, Qyburn, Jamie o Euron, entre molts altres.

La millor manera d'anar a negociar una treva. D'aquí.
Donar l'opinió sobre aquesta temporada en concret és difícil, cal valorar tot el conjunt perquè és una història ja escrita que no es va inventant sobre la marxa, encara que ara la sèrie vagi més avançada que els llibres, el futur de tots els personatges ja està escrit. Es pot dir que el nivell es manté, les escenes espectaculars també es mantenen, i l'argument està en un punt àlgid que promet una última vuitena temporada d'infart. Personalment, les diferents aliances que s'han format i els nous reagrupaments de personatges m'han fet somriure i meravellar. La companyia que acaba acompanyant en Jon a buscar proves que l'exercit de la nit existeix per convèncer les reines em va robar el cor: Tormund Matagegants, Beric Dondarrion, Thoros de Myr, Gendry, Sandor Clegane, Jorah Mormont... són tots amor. En definitiva, malgrat algunes errades argumentals, la sèrie segueix tenint tots els ingredients necessaris per enganxar de mala manera i mentre esperem la vuitena temporada, entre les animades i emocionades converses per comentar la jugada després de cada capítol el que més se sent és 'jo me la tornaré a mirar sencera'. Per alguna cosa serà.

Valoració: No tio, en Viserion no, això no! Emporta-te'm a mi, maleït Rei de la Nit! Com trigui gaire a arribar la vuitena temporada faré un disbarat.

diumenge, 27 d’agost del 2017

House of Cards, Season 5

La cinquena temporada de les històries dels Underwood manté el nivell de tensió, tot i que progressivament es van tornant més inversemblants per tal d'allargar allò que sembla impossible allargar. El temps sembla haver-se aturat, i si en temporades anteriors veiem l'escalada d'en Frank cap a la presidència, ara tot va molt més lent, dia a dia. I en aquesta temporada la Claire assoleix encara més protagonisme, si això era possible.

SPOILERS, SPOILERS, SPOILERS

Ens carreguem l'Underwood? Ja veurem... D'aquí.
La igualtat entre les dues candidatures, la demòcrata i la republicana, és molt alta, tot i que els Underwood van retallant a en Conway. I sobretot, els Underwood estan disposats a guanyar a tota costa. Com que han inventat una guerra contra el terrorisme, aconsegueixen que les votacions s'aturin en dos estats per amenaces d'atemptats, i s'hagin de reprendre un altre dia. Tot i que Conway ha guanyat en el conjunt de la resta d'estats, les eleccions s'acaben decidint només a Ohio, i la candidatura Underwood, amb en Frank de president i la Claire de vicepresidenta, acaba imposant-se. També amb una petita empenta d'un nou personatge, Mark Usher, que havia fet campanya amb en Conway, però es passa al bàndol contrari. Ell i la Jane Davis són les incorporacions més destacades, dos personatges que no se sap ben bé cap on naveguen, i que recorden una mica a Little Finger o Varys de 'Joc de Trons', serveixen a algun bé, però no se sap a quin.

Jane Davis ""aconsella"" la Claire... D'aquí.
Tothom està en contra d'en Frank, fins i tot els del seu propi partit, perquè cada cop queda més clar que tot el que ha aconseguit ha estat amb males arts, quan no ha estat directament il·legal o criminal. El president s'enfrontarà a una moció de censura (Impeachment) que amenaça el seu càrrec. També surten informacions a la premsa, i en Tom Hammerschmidt, periodista del Herald, seguirà la seva croada per enderrocar-lo. Aquí irromp un altre personatge que juga a dues bandes, en Sean Jeffries, que a estones lluita per carregar-se l'administració Underwood, i a estones per treballar amb ells. Personatges poc de fiar en aquesta cinquena temporada, que en definitiva vénen a substituir en morbo i intriga a alguns que aniran desapareixent al llarg de la temporada, i aquí ho deixarem per no desvetllar massa.

No respecta res. D'aquí.
House of Cards és d'aquelles sèries que t'atrapa, encara que hi ha temes que se t'escapen per la seva complexitat. En Frank s'aferra al poder, per qualsevol mitjà, i és el que vol, poder i més poder, i per a això fins i tot la presidència dels EUA se li queda petita. No deixa de ser una demostració de que el poder o pot tot, i no escatima recursos per aconseguir-ho. Tot s'hi val per aconseguir allò que vols.

Valoració: És una sèrie política, però podria ser de terror.

dimarts, 15 d’agost del 2017

HA vuelto

Darrerament miro moltes més sèries que pel·lícules, a casa li hem trobat la gràcia a la periodicitat. Per mirar una pel·lícula ens ha de venir de gust, i ha de ser atractiva per algun motiu. Això ens va passar amb 'HA vuelto', pel·lícula alemanya del 2015 basada en un llibre homònim, que posa sobre la taula un dilema que ens fa reflexionar, un tema que ara és candent actualitat per l'escalada de la ultradreta a Europa.

La Vera ensenya a Hitler a fer anar internet. D'aquí.
Hitler torna. Ni ell mateix sap com, però es desperta estirat en un parc de Berlín en l'actualitat, completament desorientat. La gent amb qui interactua el pren per un imitador i es fan fotos amb ell i tot, li costa assumir que ningú creu que hagi pogut tornar. Ni ell mateix ho creu. Però mica en mica s'anirà fent famós, un reporter fracassat aconsegueix colar-lo en un programa amb molta audiència, i els alemanys comencen a escoltar-lo. Comença una gira per tot el país per parlar amb els seus conciutadans, els escolta i els fa veure que les seves preocupacions són també les que ell té. De seguida va guanyant adeptes, davant de la indignació d'una part de la població, és clar. Fins que el reporter Fabian descobreix que no és pas algú que es posa molt en el paper, un simple pallasso, sinó que és el mateix Adolf Hitler retornat de l'infern. Ell no ha negat mai que ho fos.

Tota una estrella de la tele! D'aquí.
La pel·lícula està rodada d'una manera curiosa. Per una part se'ns mostra la ficció, però les converses amb la gent del poble estan rodades com un documental, i les reaccions dels ciutadans fan que semblin o que puguin ser converses no preparades, espontànies. Val a dir que el protagonista Oliver Masucci fa un paperàs, i pel que he llegit es va passar un temps sent Hitler a totes hores per entrar bé en el paper. Tot plegat, mostrat en un format a cavall de la comèdia i el drama, no deixa de ser una reflexió i un reflex de com està la societat alemanya actualment. Tenen por de tot el que va passar, però les idees del dictador romanen, i molta gent encara li donaria suport. Les onades migratòries actuals fan créixer aquesta mena de sentiments, empesos, és clar, per hàbils estratagemes dels partits ultradretans.

I amb els seus admiradors... D'aquí.

Vaig gaudir amb la pel·lícula per com està feta, i em vaig esgarrifar pel que ens mostra. Però es tracta d'una realitat que existeix i que no podem negar només perquè nosaltres pensem de manera diametralment oposada. Pensem, si no, si ara retornés el dictador Franco, no tindria una legió de seguidors de manera immediata? Millor no fer-se aquesta mena de preguntes...

Valoració: l'espècie humana està destinada a la desaparició. Més curts de gambals no podem ser.

diumenge, 6 d’agost del 2017

13 Reasons Why

Hi ha sèries que pugen com l'escuma en popularitat i les sents anomenar a tot arreu. Aquest és el cas de '13 Reasons Why', que em va cridar l'atenció per comentaris de companys i per un plantejament prometedor, i em vaig endinsar a veure-la, també perquè de moment només compta amb una temporada de 13 capítols. Està previst que continuï, però ja veurem com.

La Hannah i en Clay treballaven junts en un cinema. 
Mireu com es miren... D'aquí.

L'institut Liberty està de dol. Fa unes setmanes va morir un alumne, però és que ara una altra alumna s'ha suïcidat, la Hannah Baker. El cas és que la Hannah, abans de treure's la vida, deixa gravades una col·lecció de cintes de casset on explica els motius pels quals es va suïcidar. Cada cara de les cintes està dedicada a una persona que va tenir alguna implicació en la seva decisió. Les cintes han d'anar passant de mà en mà per ordre perquè totes les persones implicades les sentin i assumeixin la seva responsabilitat. I així és fins que arriben a en Clay, un noi tímid i reservat que tenia forts sentiments per la Hannah, i que no entén què està passant ni per què ell és a les cintes. Tot això li fa més mal que altra cosa, però està disposat a arribar fins el final per descobrir què li va passar a la seva amiga.

Alguns dels protagonistes masculins, 
què deuen mirar en el mòbil d'en Justin?

És una sèrie protagonitzada per adolescents, i encarada a adolescents, de fet. Si una cosa se'n pot dir és que sap com enganxar, però realment més de la meitat dels capítols et fan pensar que la Hannah és una Drama Queen i que el que li passava a ella li passa a tothom i no significa massa. És clar que a la part final descobrirem els motius més importants pels quals es va suïcidar. La sèrie posa de manifest, amb certa voluntat de servei públic, temes molt comuns en ens instituts i entre els joves, l'assetjament escolar, el poc valor de les amistats juvenils, el sexe, amb o sense consentiment, i en especial el poc cas que fem l'altra gent als senyals de que algú ho està passant malament. Anem molt a la nostra, sense obrir els ulls, i passem per alt comportaments que no són normals, i que sovint amaguen un patiment darrere.

Una mica de nervis a l'institut aquests dies... D'aquí.

Per aquesta part, la sèrie està força ben recreada, i les interpretacions dels protagonistes també són destacables. Tot i així et fa pensar que les 13 raons són per omplir 13 capítols, perquè de raons reals n'hi ha poques al final, però la suma de tot també hi ajuda. Se'n poden aprendre coses, però mirant-la ja de gran, et deixa una mica indiferent en alguns casos, i en altres ho entens més, és clar. 

Valoració: Un parell de cleques a la Hannah i a en Clay a temps haurien estalviat molts capítols a aquesta sèrie.

diumenge, 9 de juliol del 2017

House of Cards, Season 4

La quarta temporada d'aquesta sèrie sobre política americana es torna més crua i per tant et manté més enganxat a la cadira que la tercera, que havia davallat una mica. Novament trobem els Underwoods més durs, amb el món en general i amb ells mateixos, però com no poden negar, separats són temibles, junts són imparables.

A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS A DOJO

La temporada comença amb els Underwood separats, i amb mala peça al teler. la Claire s'ha cansat de ser només la primera dama, té les seves aspiracions polítiques, i vol començar a fer carrera ja en aquestes eleccions, a la seva Dallas natal. Ho fa com saben els Underwood, apartant a qui sigui del seu camí. Però en Frank sap que sense ella no farà res, ja que està molt més ben valorada que ell mateix pels votants, i en els actes sempre li dóna un plus si la té al costat. Es dedica a boicotejar tots els seus intents, de manera que la tensió entre els dos va en augment. La lluita de poder acaba quan en Lucas Goodwin, periodista que havia estat molt a prop de desemmascarar el President, i que havien aconseguit apartar de la circulació, recupera al llibertat i dispara a en Frank, i el deixa en coma. La Claire s'adona que junts poden arribar molt més lluny, així que quan en Frank es recupera, tornen a formar equip. Ja no hi ha amor en aquest matrimoni, però les ànsies de poder mouen muntanyes igualment.

La temporada no comença gaire bé pel matrimoni Underwood. D'aquí.

En aquesta temporada en Doug torna en plena forma i farà de les seves com habitualment, el seu domini de la situació és espectacular. En Remy i la Jackie estan molt descontents amb en Frank, i no és d'estranyar. Coneixerem també la LeAnn Harvey, que comença amb la Claire i acabarà sent la cap de campanya de la candidatura Underwood a les eleccions de 2016, que és una vella coneguda de la pantalla. La seva rival en les primàries demòcrates, Heather Dunbar tindrà algun que altre problema, i la candidatura Underwood també acabarà sorprenent. Però no tot sortirà bé, també hi ha els que volen fer caure els Underwood, i entre aquests tornarà en Tom Hammerschmidt, l'ex-director del diari on treballaven en Lucas i la Zoe Barnes. Ah, i el nostre estimat (és irònic) escriptor Thomas Yates tornarà a escena per jugar un paper una mica inquietant. Però les noves veritables estrelles de la sèrie són el candidat republicà a les eleccions i la seva dona. Els Conway porten molta avantatge a les enquestes, però no saben amb qui se les hauran de veure, encara.

Els Conway són guapos perquè sí. L'única cosa que supera 
la meravellosa parella que formen, és la ràbia que foten. D'aquí.

La temporada va de menys a més, va pujant d'intensitat i acaba amb molta potència, cosa que fa tenir moltes ganes de mirar la cinquena temporada. I té molta gràcia la cosa, perquè es tracta d'una sèrie original de Netflix, però no la fan a Netflix, perquè ha venut els drets a Movistar. Què hi farem, ja ens ho muntarem, però està clar que cal continuar mirant-la.

Acabo d'embrutar els calçotets... D'aquí.

Valoració: No cal que ho jureu que vosaltres sou el terror, Underwoods...

dilluns, 3 de juliol del 2017

Community, Season 6

Moltes sèries parteixen d'una bona idea inicial que té èxit, però el fet de voler-les esprémer fa que de seguida perdin l'interès i la qualitat. Aquest no és ben bé el cas de Community, que manté un bon nivell de bogeria i originalitat durant 5 temporades, per fer després una caiguda en picat en la sisena que personalment m'ha semblat que hauria estat millor que no existís, perquè el record que em deixarà no farà justícia a una sèrie que m'ha fet passar moltes estones.

En Jeff té un problema amb un dels presos que estudia
 a Greendale a través d'una tauleta amb rodes. D'aquí.

A les baixes ja conegudes de la temporada anterior, en aquesta sisena temporada no comptarem tampoc amb la Shirley (només testimonialment), en Chang serà un més del grup, encara que ningú li fa cap cas i només diu ximpleries, i tindrem dos personatges nous que no acaben de fer oblidar els anteriors, l'expert en informàtica i videojocs Elroy Patashnik i la Frankie Dart, fitxada per posar ordre a Greendale. Si els canvis en el repartiment no destrempessin prou, els capítols d'aquesta temporada són més llargs, de gairebé mitja hora, i ja no són aquelles petites píndoles que no podies parar de mirar. A més, les temàtiques són molt més profanes i vulgars, tot i que segueixen les referències a temporades i personatges anteriors, cosa que està bé, però tens la sensació d'estar mirant una altra sèrie. Una de dolenta.

Ni el paintball salva aquesta temporada... D'aquí.

D'aquesta temporada no m'ha quedat bon record de cap capítol en concret, ni hi fan 'cameos' famosos gaire rellevants. El gag de final de capítol sol ser sempre una mena d'spot publicitari protagonitzat per uns altres personatges, i sense massa gràcia. Potser només l'últim capítol, el de comiat, en el que la paranoia de l'Abed de que el que viuen és una sèrie passa a tots, i amb la perspectiva que alguns personatges sembla que marxaran a fer les seves vides lluny de Greendale, tots proven d'imaginar-se, a la seva manera, com seria la setena temporada de la sèrie de les seves vides. Mentrestant, el que mira, desitja que aquesta temporada 7 no arribi mai. També el d'un programa d'estudis per a presos que assisteixen a Greendale a distància en unes tauletes amb rodes. Constatar que l'Abed, el millor de la sèrie en la majoria de temporades, té molt menys sentit sense en Troy. La Britta és només una caricatura del que era al principi, i en Jeff i l'Annie són els únics que es mantenen una mica. Però ni ells ho arreglen.

Valoració: com la novena d'Scubs, si aquesta temporada no existís, Community seria una sèrie millor. 

diumenge, 25 de juny del 2017

House of Cards, Season 3

Després d'una bona temporada recupero el fil d'aquesta sèrie que m'havia enganxat molt en les seves primeres temporades, sobretot per la gran interpretació d'un actoràs com és Kevin Spacey. Política americana i una parella implacable, el matrimoni Underwood, que aspiren a encapçalar el país, si no és per les bones, per les dolentes. I precisament la gràcia de la sèrie són les dolentes, i el fet que el mateix ex-President Clinton va manifestar que el que passa a HoC és 99% veritat. Més marro no hi pot haver.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA UNA PILA D'SPOILERS

Quina parella més maca... quan volen. D'aquí.
Frank Underwood ha aconseguit finalment la presidència dels Estats Units, però ho ha fet sense que el voti ningú, sinó provocant molt hàbilment una moció de censura que acaba amb la carrera del President Walker, i li dóna la presidència a ell com a Vicepresident que era. L'opinió pública és molt contrària a ell, però té molts recursos per aferrar-se al poder, sempre amb l'ajuda de la seva dona Claire (Robin Wright), tan implacable com ell, i amb la mateixa ambició. S'empesca 'America Works', un programa perquè amb fons de l'Estat tothom qui ho vulgui tingui una feina, a costa d'eliminar les pensions i altres fons reservats. Per poder-ho fer ha de prometre que no es presentarà a la reelecció, però tots sabem que sí que ho farà. Mentrestant, col·loca la seva dona com a ambaixadora a les Nacions Unides a dit, tot i que el Senat no l'havia triat a ella. I també contracta un escriptor perquè escrigui un llibre sobre ell i el seu programa laboral, però les indagacions d'en Thomas Yates faran que trontolli el matrimoni Underwood, que si junts són un perill per al món, separats són uns autèntics dimonis l'un per l'altre.

Ens veurem a les primàries! D'aquí.
En aquesta temporada també veurem les negociacions amb el president rus Viktor Petrov, interpretat per l'omnipresent a totes les sèries que miro Lars Mikkelsen, que dóna molt de joc. També assistirem a la lenta recuperació d'en Doug Stamper i viurem el començament de les primàries per la nominació demòcrata en les que en Frank se les haurà de veure amb la Heather Dunbar, una dura contrincant molt més íntegra que ella. Sense oblidar altres secundaris interessants com la Jakie Sharp, en Seth Grayson, la Kate Baldwin o en Remy Danton. Però sobretot, el que ens mantindrà més en tensió és la guerra de poder que mantenen el Frank i la Claire. Aquesta sí que és una autèntica guerra freda.

Underwood i Petrov, relacions tenses. D'aquí.
La sèrie té prou arguments per enganxar molt, d'intriga no en falta, i de mala bava encara menys. Pot ser que amb el temps vagi perdent una mica d'interès, però la davallada és molt progressiva, res de caigudes en picat. Ara en Frank vol guanyar la presidència de manera 'democràtica', però les males arts que fan servir ensenyen que la democràcia és molt relativa. Hi ha molt bones interpretacions, i les diferents trames lliguen molt bé. Al final, tot està connectat. Ah, no s'ha d'oblidar mai quan en Frank trenca la quarta paret i ens parla directament als espectadors. Fa cagar-se a les calces.

Valoració: Si la política de veritat funciona així, el món no té res a fer.

dimarts, 13 de juny del 2017

Monstruos University

De tant en tant es pot mirar alguna pel·lícula sense gaires expectatives que t'agradi, només per retrobar antics personatges que sí recordes amb estima. Aquest és el cas de 'Monstruos University', una preqüela que Disney-Pixar es va treure de la màniga de 'Monstruos SA', que sí que va tenir força anomenada, i que recordo amb afecte. Com sempre, mirant d'explotar un producte d'èxit, i com gairebé sempre, amb escàs encert.

Aquest és l'equip que ha d'entrenar en Mike. D'aquí.

Ja coneixem en Mike Wazowski. És molt simpàtic i intel·ligent, però gaire por no fa. Però quan és petit se li posa al cap (literalment no té altra cosa que cap) ser espantador professional, és a dir, treballar espantant nens a les nits per obtenir l'energia dels seus crits, que és la font de subsistència del món dels monstres. Per això s'apunta a la Universitat, disposat a convertir-se en un gran espantador. Allà coneix en Sulley, que no és gaire bon estudiant, però ve de família d'espantadors i es pensa que amb això i el seu rugit en tindrà prou per ser professional. Però un petit accident fa que els expulsin als dos del programa, i per convèncer a la degana Hardscrabble que els deixi tornar hauran de guanyar els jocs olímpics dels espantadors que s'organitzen al campus.

En Mike de petit amb la seva mestra. És tan mono! D'aquí.
La pel·lícula són faves comptades. En Mike haurà de liderar una colla d'aparents inútils amb els que anirà passant fases i imposant-se als teòrics i malcarats guanyadors, que fan el possible per perjudicar-los. Sense massa història, i amb escassos moments hilarants. Molt colorista i amb missatge, però que dista molt de la seva predecessora, és molt previsible de principi a fi, tot i que no crec que intenti no ser-ho i només explica com van anar les coses abans que els coneguéssim a Monstruos SA. En definitiva, una pel·lícula molt prescindible, i que serveix escassament per passar l'estona. 

Valoració: Per acabar-la has d'estar molt enganxat al sofà i no tenir el mòbil a mà.

diumenge, 4 de juny del 2017

Community, Season 5

Una sèrie ambientada en una universitat, en la que cada temporada coincideix amb un any lectiu, té el problema que les llicenciatures són de 4 anys. Per tant, què passa a la cinquena temporada, si els alumnes ja s'han llicenciat? Bé, no serà perquè siguin estudiants gaire bons, però efectivament, alguns d'ells es graduen, però Community troba una solució de continuïtat en els 13 capítols que té aquesta temporada 5.

AQUEST COP SÍ QUE HI HA ALGUNS SPOILERS

Terra de lava. D'aquí.
Només començar la temporada ja trobem que en Pearce no hi és, el vell estudiant ha mort, però això no se'ns explicarà fins més endavant. La Universitat de Greendale està en fallida i no compleix cap normativa, així que es constitueix un 'comitè de salvació', que naturalment estarà format pels nostres protagonistes. En Jeff s'ha graduat, però davant de la impossibilitat de trobar feina per certs problemes amb excompanys, accepta ser professor de Greendale i estar al comitè. A aquest s'hi uneix també en Chang i el professor Hickey, el caràcter que substitueix en Pearce, tot i que és molt diferent. En Hickey l'interpreta Jonathan Banks, conegut per sortir a Breaking Bad i Better Call Saul. Amb aquest escenari, comença una temporada que remunta una mica el que havia passat a la quarta, i ho fa sent més esbojarrada que mai. A mitja temporada, i seguint les últimes voluntats d'en Pearce, en Troy se'n va a fer la volta al món amb un veler i deixa la sèrie.

El repartiment fet G.I.JOE. D'aquí.
Entre els capítols estrafolaris que trobarem, hi ha un cas de novel·la negra en el que un desconegut posa monedes a 'la guardiola' de la gent que s'ajup i mostra les natges del cul, un divertit capítol en el que obtindran l'herència d'en Pearce (que mai havia estat tan protagonista com ara que està mort...) via polígraf, que per mi és dels millors de la sèrie, un temàtic de terra de lava a tot el campus en el comiat d'en Troy, en el que qui toca el terra perd, i ja sabem com en són de competitius els integrants de Greendale, un capítol de dibuixos animats de G.I.Joe, o un capítol en el que tots es valoren les accions via mòbil donant de 0 a 5 gatets, que se'ns dubte va servir d'inspiració al molt comentat primer capítol de la tercera temporada de Black Mirror. Per no dir que el van plagiar, vaja.

El degà Pelton només és un tres i mig al Meow Meow Beenz. D'aquí.
Valoració: La sèrie és absurda, però té uns punts tan divertits que fa bo de mirar. Aquesta temporada millor que l'anterior.  

dimarts, 30 de maig del 2017

Downton Abbey, Season 4

La temporada 3 de Downton Abbey acaba amb un cop força fort a la trama, però que alhora obre moltes portes, i els guionistes no ho desaprofiten. La intriga està servida per la quarta temporada, perquè cal resoldre novament un problema que semblava més que resolt. Un cop més, 8 capítols d'una hora, i un especial d'hora i mitja, que passen força bé.

A PARTIR D'AQUÍ HI HA SPOILERS MOLT BÈSTIES

Els 2 nous pretendents de la Mary. Ja es pot votar. D'aquí.
La mort d'en Matthew capgira la família Crawley. Ara que ja tenien l'herència de la casa assegurada i que Downton Abbey segueix sent seu, es queden sense hereu, però almenys ha deixat descendència: en George Crawley ja ha nascut. Entre la família les trames principals se centraran en els pretendents que ara volten la Mary, les escapades de la neboda Rose, que 'substitueix' com a tercera filla a la desapareguda Sybil, i l'evolució de la propietat per autogestionar-se. Entre el servei, hi ha molt de flirteig entre els servents joves i tindrem nova ajudant de càmera de la Senyora, ja que l'odiosa O'Brien se'n va a servir els pares de la Rose a Escòcia. Però sobretot, un fet que em va impactar més que la mort d'en Matthew, l'ajudant d'un dels nous pretendents de la Mary viola l'Anna, i això porta molta cua. L'Anna no vol que Mr. Bates se n'assabenti, perquè ja ha estat a la presó, i si sap qui ho ha fet està convençuda que anirà a per ell i res no el salvarà de la forca aquest cop. La desgràcia en la parella més nyonya de la sèrie em va deixar molt mal cos.

L'Alfred vol ser cuiner. Ho aconseguirà? D'aquí.
Durant aquesta temporada el nostre ritme de visualització va baixar molt, i no perquè la sèrie perdi especialment, només canvia, però segueix tenint bons al·licients per mirar-la, aquest humor tan anglès, aquests personatges tan ben caracteritzats, i anar sempre de la mà del marc històric que viuen els personatges, que actualment són els bojos anys 20. La societat canvia, però la família Crawley malda per mantenir els seus privilegis. La violació de l'Anna, però, ens va deixar força tocats, i mira que és una ximpleria, però no ens esperàvem una cosa així. Com que hem trigat força a acabar la temporada i no tenim massa pressa per reprendre-la, de moment la deixarem aparcada, tot i que insisteixo, no és que el nivell de la sèrie hagi baixat, però hem perdut una mica l'interès.

Valoració: No!!! L'Anna no!!
Temporada 1
Temporades 2-3

dimecres, 17 de maig del 2017

Concert dels Amics de les Arts a la sala Barts de Barcelona

Per no perdre les tradicions, aquí va la nostra crónica del concert dels Amics de les Arts del passat 6 de maig del 2017 presentant el seu nou disc "Un estrany poder":

"Vam tancar la porta de casa  i vam respirar fons. Teníem un somriure a la boca, era la  nostra nit. Jo tenia nervis i pessigolletes a l'estòmac, pel concert, per veure com seria, perquè em venia de gust disfrutar intensament de la música i poder-ho fer amb la persona que ja porta onze anys al meu costat. La cita era a la sala Barts, a Paral.lel a les 21h. Vam arribar justos però a temps de poder fer unes braves i unes cerveses però jo estava bastant impacient i li vaig demanar d'entrar. Faltaven cinc minuts perquè comencés l'espectacle.

Hi havia molta gent i d'unes franges d'edat molt diverses. Això em va fer pensar en el públic tant divers i "variopint" que acudia al concert: famílies amb nens petits, adolescents enbogides, colles d'amics, parelles de dos i fins i tot gent que va anar-hi sola. Però tots estàvem allà per escoltar-los i en teníem moltes ganes. La seva música transmet, ens emociona, ens fa recordar alguna cosa que ens ha passat, o no, però ens remou a dins nostre.

Es van apagar els llums, van ser força puntuals. I van sortir ells, tocant el seu repertori nou combinat amb les cançons de tota la vida i que els han fet arribar a on són. He de destacar la decoració de l'escenari, i la il.luminació i els colors de les llums, totalment en sincronia amb la música. Al principi tothom estava sentat a les butaques però a poc a poc necessitavem ballar, moure'ns, cantar ben alt i fort. I a partir d'aquí tot va anar de pujada, encara que em va semblar una mica fluixa l'entrega del públic si la comparo amb altres concerts d'ells (val a dir que només va ser una sensació meva i que  era la primera vegada que anava a un concert de butaca, les altres vegades eren a peu dret i ambient de festa major). Després de tocar les cançons "ways in the gavel" i "Suïssa" van tocar una cançó trista "Casa en venda" que ens va fer que tots tornéssim a seure i va fer baixar el ritme del concert  una mica per tot seguit tornar-nos a aixecar i transformar-nos gaudint, ballant, rient.. Dues horetes que van passar molt ràpid i que ens van deixar amb ganes de més i més. A veure si podem repetir! "


Rach