diumenge, 30 d’octubre del 2016

Mascotas

Per aquells que tenim animals a casa, i que vivim en pisos que no fan gaire fàcil que aquests campin per on vulguin, sempre és un misteri pensar què deuen fer les llargues hores que es passen sols a casa, mentre nosaltres som fora treballant o fent altres activitats. Per això, quan una pel·lícula d'animació es promociona justament amb aquest esquer, penses que passaràs una molt bona estona de gags ximples que puguin explicar, de manera imaginativa, algunes situacions inversemblants que et trobes algunes vegades en tornar a casa. Si hi ha una pel·lícula que ho expliqui... aquesta no és 'Mascotas' (The secret life of pets, Universal Pictures, 2016).

Aquesta és la cara que se't queda quan mires aquesta pel·li. 


La pel·lícula no aporta el que promet, és només un típic film de persecució amb protagonistes animals, i que fomenta els valors de l'amistat i el sacrifici per aquells que estimem. Res nou, vaja. La part sobre què fan les mascotes a casa quan no hi som es veu només a la intro, després se'n van a viure aventures per New York amb una banda d'animals repudiats que viuen a les clavegueres, cosa que, per descomptat, no té res a veure amb els animals domèstics que tant ens estimem alguns. 

Típic personatge mono, que en realitat és un malparit.
Deixant de banda la decepció de no trobar-hi el que esperes, que sol ser demolidora per qualsevol pel·lícula, en general també justeja, perquè no aporta res sorprenent ni original, ni els personatges tenen un carisma especial que et faci agafar-los afecte. Sobre l'humor que es pressuposa a aquestes produccions, també és molt justet, i aconsegueix només arrencar-te algun somriure tímid de tant en tant. Per tant, i mira que m'agraden les pel·lícules d'animació, he de dir que aquesta és completament prescindible i que no passarà a la història del gènere. Us la podeu estalviar sense cap problema.

Valoració: a la mitja hora ella va proposar mirar un capítol de 'Black Mirror'. Posteriorment, es va adormir.   

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Black Mirror, Season 1

Fa molt temps la Txaro ens va parlar d'aquesta sèrie, però com que som lents de reflexos, no ha estat fins que vaig veure a les xarxes socials que la tercera temporada ho estava petant, que no m'he decidit a veure-la. La primera temporada té només 3 capítols, i els vam mirar tots d'una tacada.

La peculiaritat d'aquesta sèrie és que... no sembla una sèrie. Els capítols són de llargada variable, els protagonistes són diferents a cada episodi, i la temàtica no té res a veure. Què els uneix? Que plantegen situacions en un futur a mig o llarg termini on la tecnologia, els mitjans i la informació en general ens posen en dilemes que ens faran pensar, posaran en evidència l'espècie humana, i ens plantejaran com afrontaríem situacions extremes com les que exposa.

El primer ministre no ho veu clar.
Així al capítol 1 (L'himne nacional) trobem que algú ha segrestat la princesa, i per alliberar-la demana que el president del país (la sèrie és britànica) surti en prime time televisiu a totes les cadenes mantenint relacions sexuals explícites amb un porc. Es posa en evidència la morbositat de la gent, la influència dels mitjans i les xarxes socials, i els índex de popularitat.

Guanyem-nos uns quants mèrits pedalejant.
El capítol 2 (15 milions de crèdits) és el més futurista, una societat tancada que viu per guanyar punts (mèrits) en funció del seu dia a dia. Viuen en cubicles, estan obligats a fer bicicleta estàtica (presumptament per generar energia) i viuen completament en un món virtual. La crítica aquí és la virtualitat precisament, el cada cop menys present contacte personal, i l'única manera de sortir-se'n, triomfar en un 'talent show' al qual et pots presentar després d'haver aconseguit un munt de punts. La publicitat i el preu de cadascú també hi juguen un paper important.

Recordant coses que més valdria oblidar.
Al tercer i últim (La història completa sobre tu), la gent porta un implant darrere l'orella que els permet recuperar i reviure a conveniència qualsevol record generat. Això dóna certs avantatges, però també molts inconvenients, començant per la paranoia i l'obsessió de no voler que se t'escapi res i analitzar cada situació una vegada rere l'altra.

En resum, una sèrie molt inquietant, que genera un mal rotllo important, però perquè està ben feta i et posa dins les situacions i t'obliga a pensar com actuaries. Et fa sentir molt miserable, perquè els humans ho som, de vegades. Els plantejaments, per més que futuristes, no són gens inversemblants.

Valoració: jo vull continuar mirant-la, ella diu que fa massa mal rotllo.