Ahir una amiga que no té nens em comentava que, si fos per les experiències que les amigues li expliquen, no tindria fills. Que potser la meva és la única experiència positiva de la maternitat que coneix. Se'm fa estrany. Els que em coneixeu sabeu que per mi la maternitat ha estat una de les coses més boniques que m'ha passat. Això m'ha portat a pensar perquè pot ser que hi hagi tantes mares que ho visquin com alguna cosa negativa.
Evidentment, aquestes mares potser explicaran males experiències, però després et diran que és molt bonic. Tenir un fill és especialment esgotador els primers mesos i pot arribar a ser-ho molt si la criatura no dorm tota la nit. En aquest sentit, he de dir que jo he tingut molt ajut per part de la meva parella (que treballa a mitja jornada) i de la meva mare, que quan vaig començar a treballar es va oferir per quedar-se la nena fins les 5, de manera que tinc una estona de marge per dinar tranquil·lament, fer 4 coses i descansar abans d'enfrontar-me a la meva segona ocupació: estar amb la petita tota la tarda. Aquesta organització em permet tant anar descansada, cosa que és important de cara al repositori de paciència (vital en aquests casos). Per altra banda, tampoc tinc massa problema si he de menester una tarda per fer de les meves, ja que tinc dues tietes encantades de fer de cangur de tant en quant. Això, us he de dir, va combinat amb una dosi de "delegation plus". Conec moltes noies que no deixarien la seva criatura tan a la lleugera com ho faig jo. Sí, el segon element important per gaudir de la maternitat, després de l'ajut per part dels altres, seria la capacitat de deixar-se ajudar i de confiar en qui t'ajuda. De fet, en el meu imaginari, he substituït el concepte "ajuda" per cria conjunta. Jo crec que, per mi, hagués estat molt diferent criar sense ajut de persones de confiança.
Dit tot això, també he de dir que la meva vida ha canviat. I molt. Al principi em fotia una mica, perquè seguir amb la meva vida anterior, però poc a poc he anat canviant i no em sembla malament. Així, he anat aprenent que això és enriquidor. La nostra vida és molt llarga per estar sempre fent el mateix. Cada etapa de la vida ens aporta coses diferents i no cal que sempre estiguem fent el mateix o mantenint totes les aficions i relacions fins que ens fem vells. Un bon amic meu, per exemple, ha tingut "aficions" que ha viscut d'una manera molt apassionada, però que ha hagut de deixar per les circumstàncies, i això, superada la tristesa d'haver hagut de renunciar a una cosa que l'omplia, ha derivat en un enriquiment humà molt gran. Doncs ja us dic, que la meva vida ha canviat, i que no sóc capaç de mantenir algunes coses que abans m'omplien. No puc veure els meus amics amb la freqüència que voldria, no puc contestar-los mails de la manera que es mereixen, no puc fer les excursions que voldria ni les escapades que m'agradarien, ni mantenir les meves rutines poc rutinàries, tampoc m'apuntaré a un curs d'escalada (que m'agradaria) o seguiré amb el de trapezi. Però més que centrar-me en el que no puc fer, intento veure el que m'aporta criar una nena. I a l'escriure aquesta frase se m'ha dibuixat un somriure d'orella a orella. I aquesta és la prova de que això m'omple d'una altra manera. És un altre món. És un món del que no tenia ni idea, però en el que intento gaudir com gaudia en el meu món anterior. Alguns dies més i d'altres menys, superant reptes dia rere dia i aprenent a ser mare sense despentinar-me. I pensant que algun dia, d'aquí a un temps, hauré de tornar a la meva vida anterior. I res serà igual. Però jo seguiré aquí. I vosaltres també.