diumenge, 24 de febrer del 2013

Terrassa, el concert cara B

Nou disc d'Antònia Font és sinònim de nous concerts. Calia veure presentar el 'Vostè és aquí' i això vam fer aquest dissabte a Terrassa, en un escenari molt bonic però en absolut ple. M'atreviria a dir que érem mitja entrada, i tampoc no podríem parlar d'un públic massa entusiasta. Potser és per la manera que té el grup de presentar els nous treballs, com és habitual, tot el disc sencer de principi a fi, amb molt poc discurs, i només la llibertat de fer 'Per jo i tots els ciclistes' en darrer lloc, i amb en Pau muntat en una bicicleta i pedalant.


Pel que fa a l'execució del disc, alguns detalls interessants, més instruments a l'escenari, un fons de bicicletes penjades i una distribució diferent dels músics, amb el teclat i la bateria davant, i en Pau darrere de tot. Destacable el joc de llums, també. Agradable de veure, però segueix sent incomprensible que s'encaparrin a fer les presentacions d'aquesta manera.


Esperàvem amb ganes la segona part del concert, els temes clàssics, l'animació del públic, però va resultar ser una mena de concert de cara B, almenys inicialment. Van començar amb 'Multicinemes', per seguir amb 'Canta' i posteriorment amb 'Tristesa'. Motius de sobres per curtcircuitar-nos, però no per evitar que les cantéssim amb delit, més difícil ens ho havien de posar si volien un silenci absolut! Després ja van venir algunes cançons de més pes, però només amb 'Wa yeah' van aconseguir que el públic reaccionés, i encara només un petit sector.


La gran sorpresa va venir al final. Van anunciar que en acabar estarien fora per signar autògrafs i fer-la petar una estona, i no vam perdre aquesta oportunitat totalment inesperada. Vam aconseguir signatures, però sobretot vam tenir una llarga conversa amb en Joan Miquel Oliver, en Jaume Manresa i una mica també amb en Pau Debon. Les preguntes se succeïen i ells les contestaven amb total naturalitat, crec que no ens va quedar res al pap, aquest cop la timidesa no va poder, i ens vam quedar amb molt bon gust de boca, encara millor que el que ens havia deixat el concert. I ja ho sabeu gent, si no us agrada 'Robot', millor que canvieu de grup! Jaume Manresa dixit.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Res no ha canviat?


Doncs jo no ho tinc tant clar. 

Aquest dissabte vaig anar a la manifestació pel dret a un habitatge digne. Estic molt d'acord amb les demandes de la PAH i em cau molt bé aquesta plataforma perquè ha nascut de la gent i per la gent. En tornant, una senyora va parlar-me de la manifestació que hi va haver per l'amnistia (acabo de consultar-ho i va ser el febrer de l'any 1976) i em deia que era una pena, que res no havia canviat. En el moment no li vaig qüestionar. Feia fred i tampoc tenia clar què dir-li. Però avui, arrel d'una altra conversa he sabut què és el que no em quadrava. 

Avui parlava amb una amiga dels meus pares que té dos fills més o menys de la meva edat. M'explicava que es llevava a les 7, anava fins a Barcelona, deixava els nens a "la guarde" i no els recollia fins la tarda. La meva sogra també m'explicava que deixava al nen de 8 a 8... i alguna vegada l'havien trucada perquè ningú anava a recollir el nen (aquesta escena sempre m'ha trencat el cor... el nen esperant pacientment que el recullin. Això és un tema per un altre post!). 

Sigui com sigui, he associat les dues converses i he pensat que no és veritat. Les coses han canviat. En quant a la maternitat, ara tenim 4 mesos de permís remunerat. Dret a una reducció de jornada (que en el cas dels funcionaris és remunerada el primer any). Dret a una excedència d'un any. Aquestes dues coses fins que la criatura té 7 o 8 anys (ara no ho sé segur). Els autònoms no s'han de costejar el part (com va haver de fer la meva mare). Les guarderies no són pàrkings de nens, són escoles bressol. I tantes tantes altres coses que són diferents.

Així que no. No estem en el mateix punt que l'any 1976. No tinc més temps per escriure. Entenc que amb moltes coses hem anat endavant i amb altres hem anat enrrere i que no es pot reduir tot a la comparació que he fet (de fet, crec que el permís per maternitat és curt i que els autònoms... ai els autònoms!) però hi ha coses que han anat a millor i no ens les podem deixar perdre.

Perdoneu si el text no està massa bé, però com ja he dit, no tinc massa temps per repentinar-lo. Senzillament volia compartir aquesta idea. A veure què en penseu la resta.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Lactància perllongada

Dono el pit a la petita des de que va néixer. Fins els 5 mesos i mig no va prendre res més i la veritat és que en el seu moment em despertava un cert orgull. Era una sensació molt i molt especial. A banda del vincle que em conferia amb ella, estava vivint en primera persona aquest fenomen de la natura: una mare fent créixer a la seva cria. És tendre, natural i poc freqüent. 

Si ara tingués un altre fill, segurament no donaria tanta importància a la puresa de la criança. És a dir, li donaria el pit, però no tindria tanta recança per donar-li llet artificial en algun moment puntual. Ja ho he fet, m'ha agradat i sincerament no considero que sigui necessari repetir-ho.

Em sembla que ja us he dit en algun moment que la maternitat m'ha sorprès molt gratament. M'encanta tot el procés i no m'ho esperava, ja que el meu instint maternal sempre ha estat en números negatius. La lactància també m'ha sorprès. Quan va néixer, vaig tirar endavant amb la lactància materna perquè era el que considerava més natural. És cert que tenia en ment que la cosa s'allargués, però sense massa pretensions. 

Quan vam fer un any de pit, vaig tenir temptacions de deixar-ho. Per prejudici, us he de dir. La nena és gran, ja té dents, ha de desacpostumar-se... Tonteries que m'omplien el cap. I em va arribar a les mans aquest vídeo de l'Hospital de Canarias, defensant enèrgicament que cal normalitzar socialment la imatge d'un nen de 2-3 anys mamant.

Mesos més tard, quan estic dubtant de si deixar-ho o no (per altres motius que no cal exposar), m'arriba de manera inesperada un article defensant les virtuts de la lactància. Aquesta vegada, incidint en el fet que no es dediquen prou recursos a millorar-la. "Los estilos de vida suponen un 43% de impacto y solo dedicamos a ellos el 1’2% de los recursos destinados a sanidad".

És curiós que els dos únics moments en els que he dubtat, m'arribin el que jo interpreto com "senyals". És casualitat? És conspiració?

Bon dilluns a tothom!!

dissabte, 2 de febrer del 2013

Llet amb glaçons

Malgrat les polítiques posades en marxa a casa perquè sempre hi hagi llet a la nevera, avui no n'hi ha. I a mi m'agrada freda, de manera que ara me l'estic prenent amb glaçons. Què us sembla?

Estic celebrant que acabo d'acabar la segona temporada de The Killing. M'ha agradat mirar-la, però el guió i com es desenvolupa l'acció no està a l'alçada dels personatges i de la producció. He estat completament enganxada i això m'ha tingut al marge de la meva vida durant les passades dues setmanes. Sí, nois. Havia d'acabar-la. Havia de saber qui era l'assassí de la Rosie Larson. No us diré qui és, però sí que us diré que la cosa al final és bastant complicada. D'acord, té el seu mèrit allargar dues temporades el que CSI fa en un capítol, però desenganyem-nos: és forçat. 

Això de les sèries és un gran invent. M'agraden molt i crec que ara se'n fan de molt bones. Són pel·lícules eternes. Després de pensar-hi molt, crec que una de les coses que més m'agraden de les sèries és que pots conèixer a fons els personatges. Entren al menjador de casa i passen a formar part de la família. M'encarinyo d'ells i tinc ganes de saber com els va. Ara estic pensant en personatges que m'hagin agradat, i tots els que em vénen al cap són els de Lost. Crec que Lost va ser la gran sèrie dels personatges: passat, present, futur, futur alternatiu, vida somniada... els vam arribar a conèixer molt. 6 Feet Under és un altre gran dels personatges. En aquest cas, però, no els coneixíem tant per les seves experiències, sinó per les seves emocions. Mad Men és en aquest sentit una decepció. Ei, que a mi m'encanta la sèrie, però no tinc la sensació de conèixer a fons cap dels personatges.  

Hi ha sèries en les que els personatges en si no tenen tanta importància. A Dexter, per exemple, els coneixem a tots de seguida i amaguen pocs secrets, però tot i així... m'agrada compartir una estona amb ells i els seus problemes.

Vosaltres què en penseu? Quines sèries us agraden?