diumenge, 26 de juny del 2011

AF a Banyoles, més lamparetes

Banyoles era un marc incomparable per un gran concert. Hi havia dos inconvenients inicials: que era de pagament, i com arribar-hi. Cap dels dos no va suposar cap problema. Un cop allà, pintava molt bé la cosa: a l'aire lliure, al costat de l'Estany, una nit força agradable. Però quan vam entrar, una petita decepció, davant l'escenari, cadires de plàstic. I jo que ja m'imaginava un concert com aquells del principi...


De manera incomprensible, vam poder seure a la segona fila. Després de l'Uao, uao, uao, uao... inicial, vam sentir el Lamparetes sencer, sense canvis, sense variacions, i amb les cançons que ja seria hora que aparquessin per donar lloc a alguns clàssics oblidats. Conclusió: paciència.


Després d'això, en Pau va anunciar que farien una barreja de cançons dels altres discos, amb la seva dicció característica. Aquí la cosa va començar a anar bé, però el públic no estava massa animat. Em preguntava quan es començaria a aixecar la gent, i va ser amb Alegria, aquí el personal va abandonar les cadires i ens vam anar acostant a l'escenari mica en mica. La barreja va ser l'habitual, però era un concert curt i es va trobar a faltar Tots els motors (imperdonable) i alguna més. Segueixen sense tocar res del primer disc. Un únic bis amb Astronauta Rimador i Calgary 88, no hi havia temps per més.


No va ser el millor concert, però és impossible no gaudir-ne, és clar. Faltàveu vosaltres, però vaig mirar de seguir els rituals. Els bons costums no s'han de perdre.

dimecres, 22 de juny del 2011

A menys somriures, més turisme



Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".



dimarts, 14 de juny del 2011

Antònia Font debò debò

Arribats a Llagostera, ens va costar de trobar el pavelló, però ja va anar bé, perquè voltant una estona entre parades del “tiro” i dels “autos de choque” (entre d’altres) una tenia la impressió de posar un peu a l’univers del Lamparetes. Progrés ochentero, què us he de dir.

Van començar com a Poblenou, amb “Me sobren paraules” i no sé si abans van saludar o no... crec que no. La primera variació va ser que no van tocar “Abraham Lincoln” (bé) i la segona que van deixar de fer unes cançons del final, entre elles “El far de Ses Salines”. Ara, res a veure amb el concert de l’Ateneu, i no només perquè el públic estigués més animat d’entrada, sinó perquè se’ls veia molt més sueltos damunt de l’escenari. El teclat va fer unes desvariacions magnífiques que semblava que duien al caos total, però que finalment es reconduïen amb la melodia del final de la cançó (ara no sé quina, potser “Icebergs i guèisers”). Van continuar amb la selecció dels seus greatst hits, però no us puc dir quins exactament. “Portavions”, “Alegria”, “Dins d’aquest iglú”, “A Rússia” i d’altres. Vaig trobar a faltar “Viure sense tu” i “Alpinistes samurais” i vaig trobar especialment bonic que toquéssin “Love song”. L’última cançó va ser “Oh Yeah!” i els bisos van ser “Astronauta Rimador” i “Calgary 88”, una combinació esperpèntica i molt poc recomanable. Després de la canya que li van fotre amb l’astronaua, va costar que els patinadors ens arrenquessin un somriure. A part, com si no tinguessin prou temes com per haver de repetir-ne un.

A nivell personal, al principi em sentia molt vulnerable, ja que hi havia molta gent i feia calor. No vaig poder anar a la primera fila i em sabia greu, però passat aquest moment, vaig pensar que també estava bé veure el concert des de la distància. No era el meu lloc, això està clar, però va ser impressionant veure des del darrera com tothom cantava. Recordava aquells concerts on érem 4 gats (Torroella, Premià, El Prat, ...) i pensava que s’havia trencat aquella intimitat, però potser també era pel fet de que jo no estava a primera fila. No sé, en part em sabia greu i en part estava contenta de veure que tenen èxit i que les coses els van bé.

Espero que aviat en puguem compartir un, de concert d'Antònia Font debò debò.


dijous, 9 de juny del 2011

Instint maternal


Sí, ja ho sé que no és el mateix, però en aquests dies que hem respirat tant instint maternal (i paternal), deixeu-me compartir amb vosaltres un vídeo que corre per internet que entendreix a tothom qui el mira. En ell veureu un gatet petit que està somniant, i com la seva mare l'abraça fort en un clar gest de protecció. Què no faríem per un fill, oi?