dimarts, 29 de novembre del 2011

The wheels on the bus

Per un nadó la vida evoluciona a tota velocitat. Tot és nou, tot és sorprenent i tot significa un nou aprenentatge. Com un disc dur amb una capacitat infinita, és un no parar de recopilar informació. Però és clar, part d'aquesta informació es deixarà de fer servir, quedarà obsoleta també a la mateixa velocitat, ja que la renovació és constant. Cal adaptar-se per no caducar.

Ja han passat els temps de la masovera, s'ha d'estar al dia. Us presento el nou hit en el petit univers d'E, la cançó de la temporada. Generalment recomano que mireu el vídeo, que sol valer la pena. En aquest cas, el que recomano és que no el veieu. I si ho feu, quedeu avisats. Ja no cantareu una altra cosa...

dimarts, 22 de novembre del 2011

Et trobaré a faltar...

Honestament, he d'acceptar que ha estat per cobdícia. De justícia és que reconegui que no m'has fallat mai, que m'has acompanyat lleialment i amb humilitat durant més de deu anys, projectant les meves alegries i les meves penes espai enllà. Al llarg de tot aquest temps has demostrat austeritat i robustesa, però per sobre de tot has estat tenaç i pacient, observant amb parsimònia i calma com la vida anava canviant al teu voltant, com la tecnologia anava evolucionant i superant les teves capacitats. Però he sigut jo el que no he sabut estar a l'alçada de la teva força i m'he deixat endur pel cant de sirenes de la tecnologia 3G. Sóc conscient que cap altre mòbil, per molt "smart" que sigui, aconseguirà igualar la teva resistència i fortalesa, i és per això que vull que sàpigues que no t'oblidaré i que en ocasions, sense dir-ho a ningú, fins i tot et trobaré a faltar.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Espaguetis amb frankfurt (incorporat)

Per tots és coneguda la meva poca traça a la cuina, si es tracta de cuinar estic molt lluny dels plats que es curra en Gerhart, o de les virgueries de la Rach. Bàsicament es tracta de mandra, m'agrada molt menjar, però tancar-me a la cuina sempre em sembla una pèrdua de temps, així que vaig a coses fàcils. Cuina de supervivència. Aquest cap de setmana però, vaig voler provar una cosa que vaig veure per internet, i la vull compartir més per curiositat que per dificultat. Es tracta de posar salsitxa de frankfurt als espaguetis, però no com a afegit, sinó com a part dels espaguetis mateix. Això implica que abans de bullir-los, farem brotxetes d'espagueti i frankfurt, de la manera que es veu a la foto, a gust de cadascú:


Un cop bullida la pasta amb els frankfurts incorporats, el resultat és que els trossets de carn queden travessats per espaguetis cuits, de manera que no cal barrejar massa perquè hi hagi carn a tot arreu. Uns exemples:


És una completa ximpleria, seria igual coent els frankfurts a part i després tirant-los a la pasta, però va ser divertit fer-ho i veure que, efectivament, és possible. Ja ho veieu, un que s'avorreix. 

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Noticies fresques

Porto varis dies enganxat al telefon i haig de reconeixer que no he donat l'abast. Us ho volia dir personalment, of course, pero el temps se'ns tira a sobre i haura d'esser electronicament...

Alla va: Resulta que el Dimecres dia 26 d'Octubre, la Noemi i jo fa 10 anys que sortim! I per celebrar-ho hem decidit que ens casem.

Farem un casament civil, a Rochester el Dimecres dia 26 d'Octubre (si, aquest dimecres=dema) a les 7pm de la tarda GMT-6 (2am de la matinada de dimecres a dijous, hora catalana GMT+1). El casament sera senzill i poc pretencios.

By popular demand (de la familia, que no venen) estic preparant un streaming a traves de ustream.tv per retransmetre el "Yes, I do". El link directe es http://ustre.am/Ec3H i suposo que estara actiu uns 15 minuts abans de la ceremonia (1:45am). El canal porta un funcio de chat, pero us heu de registrar abans (potser seria una bona idea que us registressiu abans d'hora).

Potser pels voltants del dia 30 de desembre farem una celebracio a Catalunya per la familia i prou. Anire bastant de cul aquest Nadal, pero suposo que
algun moment trobarem per reunir-nos i parlar!

Si, anem de cul perque ho vam decidir fa 2 setmanes, pero en termes d'organtzacio, jo crec que arribem a temps... Ara ja ho sabeu! Una abracada ben forta a tots!!

Xavier

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Alpinistes-Samurais

Mira com són les coses, la tecnologia és una trampa. Però també és molt útil, si li fas cas, fet que no sempre passa. Amb ella es pot arribar molt i molt lluny, i permet estar en contacte amb els que més estimes. L'altre dia, vaig fer una cosa que es veu no faig gaire sovint, escoltar els missatges de veu que tinc al mòbil, i vaig parar molta atenció quan unes veus pre-fabricades esmentaven que tenia un missatge del 4 de setembre, d'un número que començava amb el +34 d'Espanya...vaig pensar, qui collons va trucar des d'Espanya a les tantes de la nit? I em trobo escoltant com estaveu cantant "Alpinistes-Samurais" en un concert d'Antònia Font, brutaaal!!! Ei nanos, volia deixar constància aquí que aquest detall ens ha fet molts molta il·lusió, i us ho volíem agraïr, moltes gràcis de part dels tres per aquest detall tan gran, guapos!! Sento haver trigat tant en adonar-me del fet, soc un cas... En fi, només us volia fer una pregunta: com us sentieu xerrant amb es contestador?

divendres, 30 de setembre del 2011

dijous, 29 de setembre del 2011

I just called to say I love you

Tens sospites de que estàs embarassada. Un dia, agafes un test d'embaràs de la feina i al matí següent (ben d'hora ben d'hora) es confirma. No t'ho acabes de creure i si t'ho creguessis tampoc sabries ben bé el que comporta. Seré mare!

El ginecòleg acaba de confirmar-ho. Sents el seu batec per primera vegada i t'endús al bolso una ecografia del teu petit llangardaix. Els primers tres mesos d'embaràs són una merda. Estàs cansada i no tens ganes de res. Ni de parlar de la criatura que ha d'arribar. Passat aquest període, tot és vitalitat i energia. Et sents una Joana d'Arc, una triomfadora amb ganes de menjar-se el món. Et conformes amb una llesca de pa amb nocilla, però no cada tarda no fos cas que ens engreixéssim massa. El mateix dia que saps que és una nena, et diuen que hi ha una cosa al cor que no quadra. Plores i és aleshores quan t'adones que ja te l'estimes. Penses en una amnicentèsi i et planteges què faries. Tu que sempre ho havies tingut tan clar... Per sort, tot queda en un no-res i aprofites per aprendre de l'experiència. Ja t'ho havien dit, que tenir fills vol dir patir, però no t'havies imaginat que seria així. És dolorós!

Penses en el part... de fet, hi has pensat des del primer dia, però ara hi penses de debò. A la primera classe d'educació maternal la llevadora té la capacitat de llevar-te la por i de fer-te veure que no és necessari que t'estaborneixin, que pot fins i tot ser una experiència bonica. I així és. No es pot descriure amb paraules. Després d'hores de dilatació conjunta amb el meu company de vida (sense el qual no hauries pogut arribar fins aquí i no em refereixo només a la biologia del tema), la veiem. La sortida es preciosa, és una explosió d'emocions. D'ella, nostres... És un moment indescriptible que vull guardar com un tresor.

Els primers dies estàs en un núvol. Tens energia i paciència per parar un carro. Els següents ja costa més, però poc a poc també et compensa més. No saps perquè, no saps com, però et compensa molt. Ja te l'estimaves, però ara és diferent. Te la mires mentre dorm i penses que te la menjaries. Aquestes galtones tan molsudetes... però no vols destorbar-la. La deixes dormir i repasses la cançó que li cantaràs la propera vegada que hagi d'adormir-se:

I just called to say I love you
I just called to say how much I care
I just called to say I love you
And I mean it from the bottom of my heart


dijous, 8 de setembre del 2011

Lopes

Aquests dies que es parla tant del català a les escoles, de les noves lleis, dels atacs continus que rep el nostre país, posem-hi una nota d'humor, perquè de pedres al fetge ja no ens en caben més. No us perdeu aquest vídeo que m'han enviat del mític Lopes de Plats Bruts explicant què és Catalunya i el català en només 47 segons. Impagable.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Sant Quirze, i ja en van 30

Ja se sap que canviar d'edat i posar un 3 a davant, no es posa igual de bé per tothom. És el que es diu la crisi dels 30, però jo fa temps que vaig deixar enrere tot això, de fet no la vaig passar quan tocava. Ara en tinc una nova oportunitat, i és que ahir a la nit, en diumenge, vaig assistir al meu trentè concert d'Antònia Font.

A banda d'aquesta efemèride, el concert va ser especial per algunes altres coses. El motiu principal pel qual em vaig comprar un cotxe va tenir sentit, el C3 ens va portar al seu primer concert. Bé, els dos C3os ens hi van dur. La N va viure el seu darrer concert prenatal, al proper que vagi esperem que ja sabrà almenys la meitat d'Astronauta Rimador (la seva mare es queixa, però està en una forma envejable, l'hauríeu d'haver vist cantant-la!). A més, era un últim concert in extremis, per acabar l'estiu de l'única manera que el podíem acabar.

En Pau, fent que toca la guitarra

Si analitzem el concert, no el comptaria entre els millors. Era en diumenge, i alguns teníem coses a fer dilluns al matí, com treballar, per exemple. El vam veure des d'una perspectiva diferent, des del costat de la taula de so, per temes logístics, però això no va ser impediment per gaudir-ne. Lamparetes sencer a excepció de Calgary88 que la fan al final (ja no la canten dos cops), ens ho agafem amb resignació. I la selecció d'èxits de després seria millorable, però és que hom, després de 30 concerts, es torna exigent. Ens en va faltar alguna d'important (Viure sense tu!), com ve sent costum, i en sobraven d'altres (Robot, Holiday...). Algunes no podien faltar (Portaavions, Tots els motors...) i em va semblar rància la versió de Final (una cançó que m'encanta), per una gran Darrera una revista. I és que no sé de què em queixo, si al final no vam parar de cantar i ballar. Antònia Font, què vols?

En Joan Roca en el seu paper, però no s'aprecia si està content...

divendres, 12 d’agost del 2011

Sibaritismes d'estar per casa

Mira, poses ceba a sofregir; força oli i foc fortet. A mig fer hi poses un gra d'all i quan la ceba ja està dauradeta hi tires l'arròs. Gros; Montsià, si pot ser. Llavors es tracta de sofregir l'arròs i deixar que es cogui en el seu propi midó, ajudat de tant en tant per cullerades del brou de pollastre que tens en un cassó, mantenint-se al punt del bull. Una mica de brou i remenar fins que se'l begui tot. L'operació no és complicada, però requereix paciència. Sovint penso que algunes actituds de la saviesa popular ens esclavitzen i no ens permeten veure la vida sense el component falsament necessari del patiment, però en aquest cas, els vint minuts ben bons que et pot costar el procés donen valor a allò de que "és bo tot el que es fa desitjar". De fet, apreciaràs més el procés si algun cuiner colega et confessa que als restaurants hi solen posar nata per estalviar-se de tenir algú remenant l'arròs durant vint minuts. Quan ja fa quasi el temps, el rectifiques de sal i hi afegeixes una darrera cullerada de brou. Al final ha de quedar un pèl sosso de sal i més aviat sec, doncs un cop acabat de coure el retiraràs del foc i li afegiràs mantega i formatge parmesà ratllat. L'escalfor de l'arròs desfarà, ja fora del foc, aquests dos últims ingredients, que li donaran la textura cremosa i el punt de sal que el plat requereix. Dues fulletes de julivert, per allò de que la bona cuina també entra pels ulls, i a dinar. Si t'ha quedat tan bé com esperaves (o la gana t'ho fa apreciar tant com et mereixes) acompanyaràs el risotto d'un vi blanc ben fresquet i substituiràs l'atabalament del telenotícies pel bon rotllo d'una música tranquil·la, però viva. A la teva pròpia salut!




diumenge, 26 de juny del 2011

AF a Banyoles, més lamparetes

Banyoles era un marc incomparable per un gran concert. Hi havia dos inconvenients inicials: que era de pagament, i com arribar-hi. Cap dels dos no va suposar cap problema. Un cop allà, pintava molt bé la cosa: a l'aire lliure, al costat de l'Estany, una nit força agradable. Però quan vam entrar, una petita decepció, davant l'escenari, cadires de plàstic. I jo que ja m'imaginava un concert com aquells del principi...


De manera incomprensible, vam poder seure a la segona fila. Després de l'Uao, uao, uao, uao... inicial, vam sentir el Lamparetes sencer, sense canvis, sense variacions, i amb les cançons que ja seria hora que aparquessin per donar lloc a alguns clàssics oblidats. Conclusió: paciència.


Després d'això, en Pau va anunciar que farien una barreja de cançons dels altres discos, amb la seva dicció característica. Aquí la cosa va començar a anar bé, però el públic no estava massa animat. Em preguntava quan es començaria a aixecar la gent, i va ser amb Alegria, aquí el personal va abandonar les cadires i ens vam anar acostant a l'escenari mica en mica. La barreja va ser l'habitual, però era un concert curt i es va trobar a faltar Tots els motors (imperdonable) i alguna més. Segueixen sense tocar res del primer disc. Un únic bis amb Astronauta Rimador i Calgary 88, no hi havia temps per més.


No va ser el millor concert, però és impossible no gaudir-ne, és clar. Faltàveu vosaltres, però vaig mirar de seguir els rituals. Els bons costums no s'han de perdre.

dimecres, 22 de juny del 2011

A menys somriures, més turisme



Mirar el telenotícies mentre es dina és una activitat familiar i entranyable. Els meus pares m'ho van inculcar de petit i, ara que puc, intento fer coincidir l'hora del dinar amb l'inici del butlletí informatiu. Però en els temps que corren aquesta activitat comporta un risc inesperat i poc menyspreable.

Avui el noticiari català ha mostrat com el conseller de Territori i Sostenibilitat inaugurava (tot i amb un cert retard per la retallada) el desdoblament de la C-31 entre Palamós i Platja d'Aro; uns 23 milions d'euros que facilitaran sens dubte l'accés del turisme a aquestes poblacions. El noticiari ha anat progressant amb normalitat, fins que dues o tres cullerades d'arròs més tard, a la secció de minireportatges de societat, TV3 ha fet extensiva a l'audiència la queixa de l'associació Pallapupas que, degut a les retallades, hauran de renunciar a arrencar un somriure a més de 6.000 nens i nenes que cada any combaten el seu càncer amb llargues i dures sessions de quimioteràpia. I llavors ha succeït l'inevitable: el pols se m'ha accelerat i l'arròs amb verdures recent ingerit ha iniciat un cruel intent de fugida cap a les vies altes de l'essòfag, acompanyant l'evasió d'una desagradable nàusea, detonada per la vergonya i el fàstic de que al meu país hi puguin coexistir dues notícies com aquesta. No es tracta ni tan sols de bromes macabres com ara tancar els quiròfans per la tarda o eliminar el sostre dels temps d'espera per a intervencions quirúrgiques, sinó d'un servei (el de fer somriure) aparentment més innocent i prescindible, que no salva vides ni fa reduir les llistes d'espera de cap hospital, però que millora la qualitat de vida de molts nens i nenes que estan passant per una situació que alguns adults no suportaríem. ¿Algun membre del govern té el valor d'agafar un micròfon i proclamar que li preocupen més les retencions de la C-31 que el benestar dels milers de nens que reben quimioteràpia cada any? Podríem preguntar-li al conseller Boi Ruíz, expresident de la UCH (principal associació d'hospitals privats de Catalunya), per a qui probablement el concepte "sanitat pública" té tan poc sentit com per a un nen amb càncer la paraula "desdoblament".



dimarts, 14 de juny del 2011

Antònia Font debò debò

Arribats a Llagostera, ens va costar de trobar el pavelló, però ja va anar bé, perquè voltant una estona entre parades del “tiro” i dels “autos de choque” (entre d’altres) una tenia la impressió de posar un peu a l’univers del Lamparetes. Progrés ochentero, què us he de dir.

Van començar com a Poblenou, amb “Me sobren paraules” i no sé si abans van saludar o no... crec que no. La primera variació va ser que no van tocar “Abraham Lincoln” (bé) i la segona que van deixar de fer unes cançons del final, entre elles “El far de Ses Salines”. Ara, res a veure amb el concert de l’Ateneu, i no només perquè el públic estigués més animat d’entrada, sinó perquè se’ls veia molt més sueltos damunt de l’escenari. El teclat va fer unes desvariacions magnífiques que semblava que duien al caos total, però que finalment es reconduïen amb la melodia del final de la cançó (ara no sé quina, potser “Icebergs i guèisers”). Van continuar amb la selecció dels seus greatst hits, però no us puc dir quins exactament. “Portavions”, “Alegria”, “Dins d’aquest iglú”, “A Rússia” i d’altres. Vaig trobar a faltar “Viure sense tu” i “Alpinistes samurais” i vaig trobar especialment bonic que toquéssin “Love song”. L’última cançó va ser “Oh Yeah!” i els bisos van ser “Astronauta Rimador” i “Calgary 88”, una combinació esperpèntica i molt poc recomanable. Després de la canya que li van fotre amb l’astronaua, va costar que els patinadors ens arrenquessin un somriure. A part, com si no tinguessin prou temes com per haver de repetir-ne un.

A nivell personal, al principi em sentia molt vulnerable, ja que hi havia molta gent i feia calor. No vaig poder anar a la primera fila i em sabia greu, però passat aquest moment, vaig pensar que també estava bé veure el concert des de la distància. No era el meu lloc, això està clar, però va ser impressionant veure des del darrera com tothom cantava. Recordava aquells concerts on érem 4 gats (Torroella, Premià, El Prat, ...) i pensava que s’havia trencat aquella intimitat, però potser també era pel fet de que jo no estava a primera fila. No sé, en part em sabia greu i en part estava contenta de veure que tenen èxit i que les coses els van bé.

Espero que aviat en puguem compartir un, de concert d'Antònia Font debò debò.


dijous, 9 de juny del 2011

Instint maternal


Sí, ja ho sé que no és el mateix, però en aquests dies que hem respirat tant instint maternal (i paternal), deixeu-me compartir amb vosaltres un vídeo que corre per internet que entendreix a tothom qui el mira. En ell veureu un gatet petit que està somniant, i com la seva mare l'abraça fort en un clar gest de protecció. Què no faríem per un fill, oi?
 

dimarts, 3 de maig del 2011

Ja són aquí!

En algun moment de la llarga espera se'ns va insinuar la por de que el nou disc, o fins i tot el concert, ens descebessin. Però aquesta possibilitat quedava descartada perquè, tal i com va insinuar en Pau Debón, el públic fa el concert. I així va ser. La cosa va començar amb les novetats intrigants d'un escenari decorat amb senzilles lampadetes d'Ikea i l'afició d'en Pau per nous intruments, com un petit xilòfon, una flauta de bec (sí, sí, la de foradets) o fins i tot una guitarra!, que s'afegien als ninotets de goma i al xiulet d'èmbol que sempre tenien el seu moment de glòria en els concerts de fa dos o més anys. La inquietut, però, es va anar apagant a mesura que la gent començava a prendre consciència de que presentar el disc volia dir tocar totes les cançons una darrere l'altra, com si enxufessis el CD, però amb les imperfeccions del directe i les mancances de l'acústica. Talment com si fos un examen oral: "aquest és el treball que hem fet i així us el mostrem". Però el públic teníem ganes d'AF, i vam respondre a aquesta passivitat amb un entusiasme contagiós, encenent la flama extraterrestre dels AF, que ens ho van agrair creixent-se a la segona part del concert. La glucosa va arribar a les cames d'en Pau, i fins i tot en Joan Roca mostrava signes de trempera. Van caure incunables com Bamboo, Portavions, Astronauta rimador, Darrera una revista o Wa yeah!, i no vam perdre cap oportunitat per escenificar la nostra estima equitativa pels demés, la llunania de Paris que va marcar aquell punt d'inflexió en les nostres vides o el somriure de cabells rossos de les llunes d'Antònia Font. Un bon record del que havien estat totes aquestes cançons, i un preludi del que en seran d'altres com Icebergs i geissers o Calgary 88.




dijous, 21 d’abril del 2011

Els Canons de Navarone

"Retumben a les fosques, es Canons de Navarone..."

Ostres, com m'agrada aquesta cançó i com m'agrada el raspat de guitarra del principi.

"Despatxa cara a cara, Vito Corleone."

Unes gotes al parabrises. Doncs al final els homes del temps tindran raó i el cap de setmana de Sant Jordi de Quaresma serà passat per aigua. Igualment, que bonic és que plogui. Igual que és bonic que guanyi el Madrid si el Barça ens fa gaudir. Prefereixo que juguin tal com van jugar i que perdin amb un merescut gol del Madrid, que no pas que no facin joc. No m'enfado, no m'entristeixo perquè el nostre equip és molt bo i desferma passions "manque pierda". Pel cap em passa el mail que he escrit avui a les nenes. Els anirà bé quedar? Tant de bo...

"Túnels, coliseus, gasoductes,
gent subordinant es planeta,
homes que se feien preguntes,
contrallums a llevant."

Brutal.

"Aiguamolls a terres lapones,
plànols, tiralínies i lupes,
cuirassats a flaixos de bombes."

I de sobte entenc tot pren sentit i entenc el Lamparetes. Clar! Desafiant l'univers hostil hi ha exploradors, el progrés de la societat, les coses modernes. Hi haurien quedat bé unes Illes Galápagos en tota aquesta equació.

M'animo perquè s'horitzó va ser lila i la mar se feia grossa i petita i comença a fer-se de dia, i recordo el dia que vam veure la pel·lícula, una d'aquelles que tant agraden al meu pare. "Els Canons de Navarnoe". El títol en sí ja és un curtmetratge de tot el que evoca. És un arquetip en sí mateix. M'evoca a una illa perduda en algun lloc del Mar Mediterrani, a una colla d'espies desafiant el temut exèrcit alemany amb la il·lusió sincera de destruir els dolents (i que dolents que són els nazis...). Desafiant l'univers hostil, desafiant les circumstàncies amb valentia. Que bonic... però exisiten de debò, aquests canons?

divendres, 15 d’abril del 2011

Me sobren paraules...


Doncs cedint a les peticions fetes, penjo al blog aquesta composició feta amb Wordle (www.wordle.net) que recull les paraules més representatives de les lletres del nou disc d'Antònia Font, Lamparetes. És una frikada, però ahir pel matí, tot escoltant el disc, em vaig preguntar quines serien les paraules més identificatives del Lamparetes, per aprofundir una miqueta més en l'univers AF. Apali, paraules gratis i certes!

dimarts, 12 d’abril del 2011

Lamparetes

Portem tant temps esperant-lo, però tant... Portem tant temps que no trobo les paraules per explicar l'alegria que he sentit en tenir-lo a les mans, i no només jo, la Txaro i en Gerhart també el tenen i hem creuat una interessantíssima cadena de mails compartint impressions, també amb els edinburghesos, que la música no té fronteres. Lamparetes ja és aquí. El nou disc d'Antònia Font, el disc que portem des del 2006 esperant. Què hi fa que a la primera sentida ens hagi convençut a mitges? Què hi fa que algunes cançons no tinguin ni cap ni peus? Què hi fa que sembli un disc molt més madur i diferent? Doncs no hi fa res, perquè ens l'acabarem aprenent i gaudint. I sobretot, vivint-lo als concerts, que per fi tornen. Ja hi ha dates, ja tenim entrades. No és això com tornar a la normalitat? Doncs sí, tornem al que érem, i que no hem deixat de ser: Antoniafònics. 

dijous, 31 de març del 2011

No votis!

Suposo que ja l'heu vist tots, però trobo que aquest vídeo que han fet a favor de la consulta per la independència de Barcelona està molt i molt bé. No em puc estar de penjar-lo, perquè hi anem pensant. El 10 d'abril tots els barcelonins haurien d'anar a votar, pensin el que pensin. Hem de saber què vol el poble. Si la participació és com fins ara, tot això seguirà sense tenir sentit.


Ah, penjo també el vídeo en el que es va basar aquesta campanya, que també està molt aconseguit. És d'una campanya electoral americana.

dissabte, 26 de març del 2011

Relats conjunts, Carnaval


Havia esperat aquella festa de disfresses amb candeletes. Emparat per aquella estrafolària disfressa que havien decidit dur els del grup, pensava declarar el seu amor a la companya. Feia temps que mantenien una relació, amagada dels ulls dels altres treballadors, i amagada, sobretot, de la seva dona. Ara sabia que que l'estimava, que volia més d'ella. Però també estimava la dona, i el seu fill nascut feia només set mesos. En aquell període d'abstinència havia començat el flirteig que no va costar massa portar a un altre estadi. Volia demanar-li calma, volia demanar-li temps perquè no era fàcil deixar la seva dona en aquells moments, era una decisió cruel, però la tenia presa, i així li ho volia comunicar, rere la màscara, davant de tothom, però amagat també.

Així ho va fer. Es desfeia en elogis, en paraules boniques i adornades per expressar-li el seu amor. Ella escoltava impassible, promeses i més promeses. Ell li parlava a l'orella, no es girava. Podia ser que estigues enfadada per alguna cosa? Li estava declarant el seu amor, no podia fallar-li, ara. Sabia que això la feia feliç, ho havia estat esperant, no entenia aquesta actitud. Intensificava les paraules, enfortia les promeses, però no va obtenir cap reacció, almenys que pogués percebre.

Rere la màscara d'ella, allunyada de les mirades de la gent, una llàgrima, una única llàgrima ben grossa rodolava per la galta amarant tot el seu món. No s'ho havia volgut creure quan aquella noia es va posar en contacte amb ella, però ara ja no en quedava cap dubte. La dona d'aquell indesitjable havia pres el lloc de la companya per comprovar amb els seus propis ulls, aquells que ara només eren capaços d'alliberar una llàgrima, la versió de l'amant. Ja eren dos cors trencats, els de la noia i el seu. Aviat hi hauria més coses trencades, però. Aquell mal nascut ho pagaria ben car.


La proposta de Relats Conjunts de març. Algú més s'hi anima?

divendres, 18 de març del 2011

Premi Internacional Catalunya

Sense marxar de Japó, d'alguna manera, llegia avui al diari Ara que Haruki Murakami ha estat premiat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya 2011. Podeu llegir la notícia en aquest enllaç. El premi l'atorga cada any la Generalitat i està dotat amb 80000 € i l'escultura 'La clau i la lletra' d'Antoni Tàpies. Personalment he de dir que desconeixia aquest guardó, però data de 1989 i reconeix persones que contribueixen al desenvolupament dels valors culturals, científics o humans. Alguns premiats anteriorment són Karl R. Popper (1989), Jacques-Yves Cousteau (1991), Doris Lessing (1999) o Jimmy Carter (2010). Aquí la llista completa de guardonats.

Com a fan de Murakami que sóc, i sense tenir en compte que m'ha semblat un premi econòmic una mica exagerat, he de dir que el crec mereixedor d'aquesta distinció per haver creat un univers literari personal i absorbent que atrapa a tothom que té prou paciència com per llegir-lo. No oblidem que es postulava com a guanyador del Nobel l'any passat. Aquí sota, el guanyador. La imatge també està treta de l'Ara.

dimecres, 16 de març del 2011

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Adverteixo abans de disparar que aquest post és quilomètric. Crec que pot resultar útil a qui senti la inquietud d'aprofundir en el debat ètico-tecnològic de l'energia nuclear, però entec que pot resultar insuportable a aquells que entrin al nostre blog en busca d'un més que legítim entreteniment. Queda dit...

Un cop més, les contradiccions entre l'economia de mercat i el benestar de la població acaben per desencadenar un debat mediàtic que es va inflant d'arguments enllaunats a fi de mantenir el titular i l'atenció dels espectadors, però que en comptes d'enriquir i aclarir les coses, va caient en picat fins que acaba per adquirir una alçada intel·lectual fàcilment superable pel vol d'una gallina.

Perdoneu aquesta arrencada tan arrogant, però últimament em surt escuma per la boca cada cop que sento parlar sobre l'energia nuclear. Si tu portes aquest expert, jo en porto un altre de millor; ara se m'acut això, ara no sé què dir i deixo anar una bajanada, que colarà si hi poso un to de saber el que em dic. Reconec que pot ser un debat complex; cadascú té les seves escales de valors (per això existeixen les polítiques de dretes i les polítiques d'esquerres, per molt que s'entestin en explicar-nos que aquests eixos de coordenades són cosa del passat) i, per tant, no tothom té perquè veure-ho amb la mateixa claredat. Però permeteu-me (si us plau) puntualitzar algunes de les bajanades espontànies que he sentit en certs mitjans de comunicació:


"A Europa no hi ha risc de tsunamis i, per tant, això no podria passar."

EVIDENTMENT que a Europa no hi ha risc de tsunamis!

A les centrals japoneses els tenen per corbata perquè els sistemes de refrigeració del nucli han fallat, situació a la que es pot arribar sense necessitat d'una onada gegantina. Un sabotatge, un atemptat, una guerra, una cadena d'errors... Sóc perfectament conscient de que el risc de que qualsevol d'aquestes coses succeeixi és ínfim, tan ínfim i impensable com que un avió s'estavelli contra les torres bessones. Hi ha molts riscos que s'han d'assumir (si no, no sortiríem mai de casa), però alerta amb què ens l'estem jugant! Personalment, puc viure tranquil sabent que hi ha un "risc ínfim" de que la refineria que Repsol té a Tarragona pateixi un accident. En el pitjor dels casos, les conseqüències serien més o menys locals i a més o menys curt termini (la següent generació ni se'n recordaria). Però el risc sempre és un binomi entre la probabilitat de que una cosa passi i les conseqüències d'aquesta, i els accidents nuclears, per poc probables que puguin ser, no es recorden als resums de l'any que fa TV3, sinó als resums del segle que s'escriuen a les enciclopèdies.


"Sense energia nuclear hauríem de viure en coves."

El que sí que tinc claríssim és que si ens arronséssim amb tanta facilitat davant d'una dificultat tecnològica, sí que estaríem vivint en coves!

Vagi per endavant la meva ferma convicció de que cal reduir el despreocupat consum energètic als països industrialitzats com el nostre. Dit això m'agradaria recordar que fa poc més de deu anys les energies veritablement renovables (geotèrmica, eòlica, solar...) pràcticament ni existien. Avui he consultat un informe de l'agència internacional de l'energia (IAE) on s'hi pot llegir que el desembre del 2010 aquestes fonts d'energia suposaven el 16% del total de l'energia elèctrica produïda a l'Estat Espanyol (molt a prop del 19% provinent de l'energia nuclear). Si en aquests anys hem passat de pràcticament zero al 16%, qui asseguri sense pestanyejar que d'aquí al 2030 (per exemple) no podem sumar-hi l'altre 19%, potser sí que té una mentalitat cavernícola. Això sí, sense voluntat política no arribarem ni al 17%.

Però aquí no s'acaba tot. Resulta que en el mateix informe, s'explica que la quantitat d'electricitat exportada per Espanya l'any 2009 va ser dues vegades superior (2,1 per ser més exactes) a la importada. Ves per on, ara resulta que ens en sobra i tot!


"L'energia nuclear és més barata."

Clar, sobretot perquè els costos d'extracció de l'urani (que són desorbitats no només pel que costen, sinó per l'imacte que generen sobre el territori), els de construcció de la central (que, justament per seguretat, requereix materials caríssims), el tractament de residus i el desmantellament de la central quan aquesta ha acabat la seva activitat (que val el que no està escrit) no es compten a l'hora de fer aquests càlculs perquè (si no ho tinc mal entès) van en gran part a càrrec de l'erari públic.
(Perdoneu que no disposi de dades de primera mà, però si feu un cop d'ull a aquesta entrevista, el físic nuclear de la UB Antoni Lloret assegura (i el sentit comú em diu que pot estar encertat) que en tenir en compte tots aquests factors, resulta ser una de les cares).


"L'energia nuclear és segura."

EVIDENTMENT, si ho pregunteu a enginyers nuclears us diran que és segura. Faltaria més! Però si a principis dels setanta els hi haguessis preguntat als enginyers ucraïnesos o als de Harrisburg també t'haguessin dit que era una tecnologia segura, i si fa només una setmana els hi haguessis preguntat als enginyers japonesos (que és un dels països tecnològicament més desenvolupats del món) t'haguessin respòs que les centrals nipones estan fetes a prova de terratrèmols i tsunamis gegantins.

Sé que això és una qüestió molt personal, però a mi no em cal anar tan lluny per trobar la resposta a aquesta pregunta. Fa quatre dies a casa nostra la central d'Ascó va patir una fuita de partícules radioactives i el Consejo de Seguridad Nuclear va trigar mesos en assabentar-se'n i gestionar-ho (en ple segle XXI, quan Lady Gaga es tira un pet i als dos minuts ho sap tothom!). Això, per mi, no és una tecnologia segura.


"No s'han de fer reflexions en calent."

D'acord. Tinc una mentalitat més aviat científica i sóc un amant de pendre les decisions amb el cap fred. Però en política es pot justificar pràcticament tot si utilitzes el discurs i la campanya mediàtica adequats, i amb el tema nuclear hem patit jústament un refredament mental que han sabut aprofitar molt bé els defernsors d'aquesta tecnologia.

Potser debatre el tema en calent serà la única manera de que no ens acabin colant amb calçador els enganys i les veritats a mitges que ens hem anat empassant durant anys.







dimecres, 9 de març del 2011

L'home que ara fa d'entrenador

De nou els artistes de Ràdio Flaixback l'han clavat!

El tio s'ho ha guanyat tant, que no cal ser culer i amic dels amics de les arts per gaudir veient l'adaptació:


dilluns, 7 de març del 2011

La primera marató

Quan gires la cantonada del carrer Sepúlveda amb l'Avinguda del Paral·lel ja no ets tu qui mou les cames, sinó les desenes (per no dir centenars) de persones que envolten el carrer per on corres i t'animen, sovint cridant-te pel teu nom. Només els veus de reull i no sents exactament què diuen, però n'absorbeixes tota l'energia i deixes que t'empenyin fins a la recta final. Llavors, les torres de l'exposició universal del 29 es fan encara més majestuoses, com si donessin l'entrada a la casa dels deus, però en comptes d'empetitir-te et fan créixer i t'aixequen el pit a cada alenada d'aire. Finalment, creues la línia d'arribada i aquests mateixos deus t'obsequien amb la presència inesperada de la Txaro, que podrà ser la primera en felicitar-te, tot i estar en una zona on no hi esperaries ningú que no fos corredor.

Gravat quedarà a la retina de la memòria el nus a la gola que se t'ha fet a les set del matí, quan la boca del metro escopia riuades de corredors i corredores vinguts d'arreu del món i que, amb cara tranquil·la es disposaven a afrontar el mateix repte que tu; o l'estranya sensació dels tres primers quilòmetres, quan t'has desanimat perquè totes les alarmes (després sabries que eren els nervis) indicaven que allò no anava bé; o el tram dels quilòmetres 10 al 25, quan tenies la viva sensació de que podries estar tot el dia així, de que córrer a aquell ritme era fins i tot més natural que caminar; o el quilòmetre 29, quan la cursa se't començava a fer pesada, però t'has trobat a la Txaro i al teu pare; o el quilòmetre 40, quan aquell company del lab s'ha posat a córrer al teu costat; o els 2 últims quilòmetres, quan pensaves que si t'aturaves no series capaç de tornar a arrencar, però intuïes que no et caldria comprovar-ho, perquè ja no corries amb la teva energia, sinó amb la d'algú altre que estava convençut de que acabaries la teva primera marató.



divendres, 4 de març del 2011

Primer post, quart any

Fa dies que tinc aquesta cançó al cap:

Una sardina,
dos sardinas
tres sardinas
... i uuuuun gato

Se apostaron
de meterse
en uuuun zapato.

A gua gua gua gua gua gua chi chi.
A chi chi chi chi chi chi gua gua.

Que lo repita
la señorita
(i aquí cap nom queda bé)

També la cantaveu, a l'autocar? Us agradava? M'encanta imaginar-me les tres sardines i el gat a dins d'una sabata...

dimecres, 23 de febrer del 2011

He vist E!

Aquesta tarda he tingut la primícia de poder parlar amb els papis edinburghesos i veure per la càmera com se'ls cau la bava amb una coseta menuda, menuda que de moment només menja i dorm. He de dir que és un nen una mica maleducat, ja que no ha tingut la delicadesa ni tant sols de saludar-me, ni s'ha posat la mà al pit i inclinat el tors. Però veia l'estampa i no em semblava que la veiés per primer cop, ho he vist tan natural com quan els veia als dos sols, a l'altre cantó del fil. I és que tenen una pinta de pares que no se l'aguanten. Això sí, se'm fa una mica estrany, i no perquè li quedi malament el nen en braços, al contrari, pensar que el GG és pare, després d'haver-lo vist jugar a bàsquet amb els mitjons i la làmpada de tentacle de cistella, o fer el primer son en un banc de la facultat, després d'una molt llarga nit. Però són pares! Tota una família. Ara només queda que ens veiem al natural, que vinguin, que hi anem. Mentrestant, a seguir l'evolució del petit E, que segons els seus pares, i no perquè l'hagin parit ells, no, eh? No és perquè tinguin una opinió subjectiva, això mai! Però segons ells, és el nen més maco del món, i podria ser model! Encara fareu la primera pela nens! No veieu que això de la ciència no dóna per viure...

diumenge, 13 de febrer del 2011

Quart aniversari

Mira que en som de mala gent, ja no tenim memòria ni tenim res. D'acord que estem a l'espera d'un fill, o escrivint una tesi i tots els temes que vulgueu, però el passat dia 9 de febrer se'ns va passar per alt que aquest blog va fer quatre anys! Quart aniversari de la Comunitat, i aquí seguim. Així que moltes felicitats a tots els que l'escrivim, i moltes gràcies a tots aquells que hi passen de tant en tant. Anem a pel cinquè, no?

Imatge d'aquí.

dijous, 10 de febrer del 2011

Aquesta pluja (aquesta boira)










Tothom té defectes,
jo encara t'enyor
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons.

Jo de vegades són una mica torracollons i rabiosa. M'agrada portar la contrària. Sí, perquè negar-ho... sort en tinc de la gent que m'estima i que no m'ho té en compte. Això ho vaig heretar del meu avi per part de mare, però no és cap excusa.

Jo crec que hi ha coses de nosaltres mateixos que podem canviar, però d'altres... és que costa tant! El millor és admetre-les i deixar-se estimar tal i com s'és. Però això no és fàcil...

Què en penseu? És egoïsta?

divendres, 4 de febrer del 2011

Estrella merengue

Que sí, que ja sabem que els d'Estrella Damm són uns cracks fent anuncis, que sempre ens saben tocar la fibra amb els seus anuncis, o fer-nos l'estiu més amè amb la seva cançoneta enganxosa i les seves imatges balears. Però també podem riure una mica, oi, que no sempre ens hem d'estar tirant floretes, que les coses van com van... mireu, mireu què m'han enviat l'Elur i l'Assumpta. Una versió del ja famós anunci del 'Què tenim?' una mica peculiar. As-pac-ta-cu-lar!! 

dimecres, 2 de febrer del 2011

Retrobament d'arracades

I m'ha passat per segona vegada que una arracada ha tornat a mi de la manera més insospitada!!

La primera va ser amb unes arracades que em vaig comprar a Edimbrà. Un dia em vaig adonar que n'havia perdut una i al cap de mig any va aparèixer a la taula de l'aula on fem Tai Txi. Mentre feia els moviments, la vaig veure i al final de la classe m'hi vaig acostar... Era ella! M'havia caigut i la professora l'havia deixat allà. Mig any, s'havia esperat la pobra (arracada).

La segona que va tornar a mi, ho va fer ahir, mentre buscava un pen-drive al bolso (que per cert, no vaig trobar...). Què hi feia al fons de tot del bolso? Com havia arribat allà, era un misteri, però ella estava amb una actitud pacient: algun dia em trobarà, devia pensar. Només feia una setmana que l'havia trobat a faltar, de manera que el retrobament amb la seva parella no va ser tan emotiu, però tot i això jo la vaig agafar amb cara d'incredulitat.

I així és com es recupera una arracada. Recordo haver-ne perdut una en un mirador del Montseny, una nit d'estiu. I també recordo haver-ne perdut una a Berlin i una altra a l'aeroport de Santander (crec). Les parelles s'esperen al joier, per si mai re-apareixen. Fa molt temps i és molt difícil que em tornin a trobar, però jo estic aquí, esperant fer de mitjancera pel seu retrobament.

dilluns, 24 de gener del 2011

Bad project

Ei nanos, encara que no us agradi Lady Gaga, però aquest video parodiant-la és molt bo. Esperem que no ens enganxin amb un bad project!

dimarts, 18 de gener del 2011

Camins

Intentava pensar com comencar aquest post, i m'ha vingut al cap la canco de Sopa de Cabra "Camins". Poseu la canco i deixeu-la fer...



El post va de camins. Dels camins que un tria, i dels que abandona. De les decisions que un pren, en fred i en calent, per avançar a la seva carrera professional i personal.

Que fer quan acabes el doctorat? Tant de temps darrera una meta, i un cop aconseguida, que?

Fa temps que corro darrere una idea: conjuntar el que se de ciència i el que se de negocis en una mateixa feina. No hi ha massa oportunitats, ni aquí ni enlloc. I n'he trobada una. La Mayo te un departament que comercialitza la ciència que s'inventa aquí. I buscaven algú amb un doctorat al que no li fes por un canvi de carrera. I aquí entro jo.

Abandono el camí acadèmic, però no el de la ciència. Escullo el camí de ronda de la ciència. Aquell que porta a llocs desconeguts, però igualment excitants. Es un camí diferent. Com deia aquell, ni millor ni pitjor. Un cami que passa per universitats i per empreses biotecnologiques, per fons d'inversions i per creacio de noves empreses. Pero un cami que a curt plac passa per Estats Units.

Sento molt que no ens vam veure per Nadal. Tot i que llavors no hi havia res decidit, era una idea que ja m'havia contaminat i que creixia sense aturador.

dijous, 13 de gener del 2011

Apostem?

Va sortir espontàniament en una cadena de mails, però aquest és un bon lloc per resumir les nostres apostes sobre el dia de naixement del fill del GG i la Rach, que per mantenir el seu anonimat anomenarem amb el nom en clau de Martina. Així, si algú més s'hi anima, també pot apostar. El premi vam dir que era el disc dels Amics de les Arts, no? Crec recordar que en Gerhart es va comprometre a comprar-lo. De moment, això és el que s'ha dit:

XeXu: 12/2

Txaro: 18/2

Gerhart: 17/2

GG: 11/2

Rach: 9/2 i 20/2 (dret autoassignat a dues dates per ser la mami)

S'admeten més apostes! Qui encertarà el dia??

diumenge, 9 de gener del 2011

Roast-beef

Avui és diumenge i per això estem preparant un Sunday Roast Beef per a dinar. La preparació va començar ahir al vespre, on vam posar a marinar la carn overnight a la nevera. Avui hem posat el troç de carn al forn a 180 graus celsius. Passat una hora, hem afegit patates, pastanagues, ceba i pèsols, i una mica més de líquid de marinar. Ara, mentres es va coent poc a poc el rostit, ja que ja tenim internet a can McDonald, aprofitem per fer aquest post i felicitar el nou any i la nova dècada a tothom, que ve carregat de novetats i noves il·lusions. Esperem que la crisi no faci molt de mal i que la salut i la felicitat domini en les nostres vides. Bon 2011 amics!