divendres, 27 d’agost del 2010

Casualitat Murakami

Uf, que llarg se m'està fent aquest agost, no us ho podeu imaginar. A més, aquests darrers dies està fent una calor infernal, avui en sortir de la feina he notat com em cremava la pell, feia temps que no hi havia una temperatura així. El que deia, que incomprensiblement l'agost se m'està eternitzant, cada dia miro el dia que estem i penso com pot ser que encara no haguem canviat de mes. Sembla que sempre haguem viscut en aquest agost.

No, no era això del que volia parlar. Volia fer un post amb una petita anècdota que podria ser la segona part del que acabo de penjar al Bona nit. Avui dec tenir un dia molt perceptiu. Aquesta tarda estava llegint el llibre que tinc a les mans actualment, un de relats de Murakami. He arribat a un en que parla ell mateix, com a Haruki Murakami, per introduir la història, que diu que és adaptada de la realitat, explicada per un amic seu. És un relat que parla de les casualitats sorprenents que de vegades ens passen, em sembla que ho podríem relacionar molt amb les nostres llargues converses de percepció i esdeveniments paranormals i coses d'aquestes. El cas és que Murakami escriu d'una manera molt propera, sembla un paio molt sincer i que parla sense embuts. Explicava què pensa sobre aquestes casualitats, i en un moment m'ha vingut la idea al cap de que aquell discurs podria ser meu, que s'acosta molt a la meva manera de pensar. He pensat 'deu ser capricorn'.

Immediatament he deixat el llibre i he anat a la Viquipèdia. Haruki Murakami, 12 de gener del 1949. Efectivament, capricorn.

Probablement ja ho havia llegit algun altre cop, per això m'ha vingut aquest pensament. Però m'ha fet gràcia. Després d'altres percepcions estranyes del dia, i de llegir sobre casualitats vitals m'ha semblat una bona manera de tancar el tema.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Ja tinc la meva viejuna!

De tots era coneguda la mítica viejuna del meu/nostre anterior allotjament. Si home, aquella vella amb veu de pito i tafanera com ella sola que vivia al pis de baix. Almenys no s'havia queixat mai, això sí, sabia el que passava a casa meva millor que jo.

Amb la meva política de passar totalment del veïnat (com de tanta altra gent), no conec a ningú a part dels que em trobo esporàdicament a l'ascensor, i és un hola i adéu i prou. Avui tornava de córrer una mica, tot suat i amb ganes d'arribar a casa. Esperant l'ascensor he vist que entrava per la porta un avi amb el seu gosset, que m'he trobat més d'un cop (i que oblido cada cop que me n'acomiado). M'he dit a mi mateix que seria un bon samarità i que esperaria a entrar amb ell a l'ascensor. Però ja des de la porta ha començat una conversa que m'hagués impedit fugir ni que hagués volgut (que en realitat volia). Ell té parlar andalús, però la reproduiré en català per simplificar les coses:

- Has estat de vacances, oi?
- ...sííí... uns dies...
- Ja em semblava...
- Aha...
- Que has tornat ara, no?
- ...mmm... sí... divendres vaig tornar...
- Ja, és que he vist roba estesa.
- ...sííí... ja estava aquí al cap de setmana.
- Ah. I els gats?
- Me'ls han vingut a cuidar (no anava a explicar-li la història del pobre Bamboo...)
- Ah, te'ls han vingut a cuidar.

I ja ha baixat de l'ascensor. Perquè resulta que aquest home i el seu gosset viuen al primer pis. I en viure jo al cinquè, doncs pensaries que no sap ni de la meva existència. Però mira l'avi, com s'espavila! Ja veig que aquí hi ha safareig com a tot arreu.

dimarts, 10 d’agost del 2010

El cel i l'infern

En una cafeteria de Göteborg vam trobar una pissarra amb aquest text escrit. Em va fer molta gràcia i de seguida em van venir ganes de compartir-lo amb vosaltres. Per sort, no mencionen ningú de la península, ni tampoc es mencionen a ells. Curiós.