dilluns, 5 de juliol del 2010

És el que hi ha

En èpoques convulses, en les que uns clamen per la llibertat però la majoria no se la creuen, en les que els mateixos de sempre ens posen inconvenients per sentir-nos catalans, que els nostres propis polítics ens fan perdre les ganes de tot... a mi m'ha donat per la música. Però no qualsevol música. Avui se m'han creuat velles cançons de Lax 'n' Busto que m'han portat molts records. Records de quan eren actuals, de l'edat que tenia, del sentiment catalanista que tenia ja, a aquella tendra edat. Tot era diferent. Era inconscient. Vivia en un oasi perdut enmig d'un desert on tot era bonic. Ara visc en el desert, no sé on para l'oasi. Us deixo una cançó perduda d'un dels primers de Lax que m'encanta, amb la lletra que trobo fantàstica.


És veritat que el sol s´ofega
i també és cert que tu no ets jo.
Mira les aus, volen amb presses,
l´horitzó és vermell i fosc.
Mira el rellotge que discret es mou
igual que es fon el teu cigar,
tira´t enrere i imagina
com passa el temps pel teu costat.
Observa l'aire, no es pot veure,
tampoc sentir el soroll del gat,
¿per què la terra dóna voltes
i l´home es pot suggestionar?
Jo vull respondre´t les preguntes
però no em senyalis, que em vegi tothom,
els dubte mai seran per mi
un pati on respiri el món.
És el que hi ha !!!

¿És que tu pots encendre l´aigua
i aixecar morts de terra?, o ¿és que pots
viure en pau sempre que vulguis
i parlar sense saber el que dius,
diferenciar entre el bé i el mal,
obrir una porta sense clau,
comunicar-te amb un insecte o un peix,
llegir un llibre tot en blanc?  
¿És que és la droga un ésser bell?
o ¿és que la música està viva?
Tu veus que el món s´està acabant,
però no hi pots fer res i segueixes caminant.
 
¿Per què existeix l´enveja i l´orgull?,
¿no és igual l´un que l´altre?
saps que l´home té el seu propi instint,
té la ràbia que li surt de dins.
No vull pensar en el que fan
ni en el què deixen de fer.
Serà millor que oblidis el sistema
i viu com ho tinguis tu pel davant.
Rebota la ignorància de l´estrany,
no pensis per què això i per què jo,
crida quan vulguis i canta
quan creguis que pots cantar, uoh - oh.


I de postres, una altra d'aquella època que també m'agrada molt. Són molt grans els Lax.

2 comentaris:

  1. 2 reflexions:

    - En 7 anys hi ha hagut molts pocs dies que m'ha dolgut no esser a Barcelona. El primer Sant Jordi en va ser un. Dissabte en sera un altre.

    - L'altre, d'una noia Eslovena que treballa amb mi: no aconseguireu res fins que treieu els collons i us declareu independents. Que us penseu, que la UE i la OTAN permetirien una carnisseria al cor d'Europa? A Eslovenia, tothom ens deia que no ho fessim, que dialoguessim... Ara, fa 20 anys que som independents, ja no hem de pagar per els Serbis, tenim un equip de futbol al mundial i hem tingut la presidencia de la unio europea.

    ResponElimina
  2. Ai.. quins records... Jo sí que hi vaig ser al primer Palau Sant Jordi. Lax'n' Busto tot just començaven a ser coneguts. Recordo que el vídeo clip de "tinc fam de tu" es projectava a les pantalles per fer animació abans de que comencés el concert.

    Efectivament, Xexu, saps que no compartim molts gustos musicals (no m'agrada Mecano, què vols que et digui?!), però crec que coincidim en que la música és una arma terapèutica per molts moments així. Espero que quan l'ésser humà desaparegui de la Terra la única cosa que deixi en herència sigui la música.

    ResponElimina