divendres, 30 de juliol del 2010

Una reflexió



Qui és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils no es mereix governar. Un bon governant és aquell que protegeix als desvalguts i defensa a la societat de qui li vol fer mal.

dijous, 29 de juliol del 2010

Estrena 3D

Avui he tingut la meva primera experiència al cinema en 3D de nova generació. En concret he vist Shrek 4. Tant sentir-ne parlar, he de dir que la pel·lícula es podia veure en les 2D de tota la vida i no passaria res. No puc jutjar en altres produccions, però en aquesta trobo que tampoc no estava massa aprofitat. Sí que tens sensació de profunditat, però com que et sembla innecessària, tampoc no li acabes de trobar el què. Ara que, el pitjor és el preu que pagues per pensar que no n'hi havia per tant. Per sort, les ulleres que et donen, que ja no són tan cutres com les d'abans, te les pots quedar i reutilitzar.

I pel que fa a la pel·lícula, doncs bé, en la línia Shrek de sempre, té punts, però li he trobat a faltar una mica del gamberrisme que solia tenir, i per contra li sobren escenes ensucrades. Ara, el personatge de Rumpelstiltskin és brutal! No m'ha desagradat, però és clar, és que com la primera de la saga, no s'ha fet mai res!

dimarts, 13 de juliol del 2010

Cansat

Aquest post ha estat escrit sense anim d'ofendre ni als uns ni als altres, tingueu-ho present mentre el llegiu:

Aquesta setmana ha estat difícil, molt difícil. Nomes me n'alegro que s'hagi acabat, que no hi hagi mes futbol, i que la gent ja comenci a no felicitar-me pel carrer per els triomfs de la mal anomenada Roja. Aixo de Roja es una maniobra de màrqueting perquè entri mes be la Seleccion Espanyola.

Un cop mes calmar, he començat a fer reflexions, que van de la mes radical a la mes ingènua. En aquests temps de tanta crispació, potser fa falta que tots (TOTS) reflexionem sobre l'origen dels nostres problemes.

I pensava: tal i com va començar tot, es impossible que acabes be. Si premem 1977-8 com l'inici de l'Espanya moderna, nosaltres ens vam afegir a Espanya com una Comunitat Autònoma. Potser nosaltres li vam donar mes importància a lo de Autònoma i ells a lo de Comunidad.

No puc parlar per els Espanyols, però em fa que els Catalans no hem volgut mai ser Espanyols i prou (com ho seria un de Leon, Caceres o Sevilla). Nosaltres érem els del "si, però…". Igualment, ells no han volgut que nosaltres fóssim espanyols i alguna cosa mes. Nosaltres si haviem de ser Espanyols, ho seriem amb condicions, i ells sobretot volien que fossim diferents Espanyols i prou. No volien que fóssim alguna cosa mes que Espanyols, no volien que fossim diferents.

Com a Català, em sent part d'un matrimoni desigual, masclista dels que crec que no en queden, on l'home diu i la dona calla, i fa. No ens han preguntat allò de "vens aquí lliure, per pròpia voluntat?". En ple segle XXI, si hem de ser un matrimoni que sigui una associació entre dos individus iguals, on l'un cuidi a l'altre i no el maltracti ni física ni psicològicament. I que cap dels dos digui pestes quan l'altre no hi es. Si fos aixi, hauríem fet un pas molt important cap a la normalització de l'Estat. Nosaltres renunciaríem a un Estat Català Independent i ells renunciarien a la homogeneïtzació d'Espanya. Probablement hi sortiríem tots dos guanyat. Potser es una quimera. A mi, em costaria molt (MOLT) renunciar a un Estat propi Català i suposo que a ells els hi costaria molt (MOLT) acceptar una Espanya plurinacional.

Ser català cansa molt. Sempre haver de justificar la teva existència davant d'intransigents. Veig el gol d'Iniesta i no me'n puc alegrar d'enfadat que estic amb lo de l'Estatut (calia dir 12 vegades allò de que "solo hay una Nacion y es la Espanyola") i crec que tinc motius d'alegria. Concretament 6 sobre 11 motius d'alegria (Capdevila, Puyol, Pique, Xavi, Busquets i Cesc*), o 7 sobre 11 (Puyol, Pique, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro i Villa) o la Masia o el nostre estil de jugar i de guanyar.

Alguna idea?


*Com pot ser que sàpiguen dir Schweinsteiger però no Cesc (tornem-hi amb Sex). Tal i com cèlebrement va dir en Carot-Rovira: Yo me llamo Josep Lluis!!

dilluns, 5 de juliol del 2010

És el que hi ha

En èpoques convulses, en les que uns clamen per la llibertat però la majoria no se la creuen, en les que els mateixos de sempre ens posen inconvenients per sentir-nos catalans, que els nostres propis polítics ens fan perdre les ganes de tot... a mi m'ha donat per la música. Però no qualsevol música. Avui se m'han creuat velles cançons de Lax 'n' Busto que m'han portat molts records. Records de quan eren actuals, de l'edat que tenia, del sentiment catalanista que tenia ja, a aquella tendra edat. Tot era diferent. Era inconscient. Vivia en un oasi perdut enmig d'un desert on tot era bonic. Ara visc en el desert, no sé on para l'oasi. Us deixo una cançó perduda d'un dels primers de Lax que m'encanta, amb la lletra que trobo fantàstica.


És veritat que el sol s´ofega
i també és cert que tu no ets jo.
Mira les aus, volen amb presses,
l´horitzó és vermell i fosc.
Mira el rellotge que discret es mou
igual que es fon el teu cigar,
tira´t enrere i imagina
com passa el temps pel teu costat.
Observa l'aire, no es pot veure,
tampoc sentir el soroll del gat,
¿per què la terra dóna voltes
i l´home es pot suggestionar?
Jo vull respondre´t les preguntes
però no em senyalis, que em vegi tothom,
els dubte mai seran per mi
un pati on respiri el món.
És el que hi ha !!!

¿És que tu pots encendre l´aigua
i aixecar morts de terra?, o ¿és que pots
viure en pau sempre que vulguis
i parlar sense saber el que dius,
diferenciar entre el bé i el mal,
obrir una porta sense clau,
comunicar-te amb un insecte o un peix,
llegir un llibre tot en blanc?  
¿És que és la droga un ésser bell?
o ¿és que la música està viva?
Tu veus que el món s´està acabant,
però no hi pots fer res i segueixes caminant.
 
¿Per què existeix l´enveja i l´orgull?,
¿no és igual l´un que l´altre?
saps que l´home té el seu propi instint,
té la ràbia que li surt de dins.
No vull pensar en el que fan
ni en el què deixen de fer.
Serà millor que oblidis el sistema
i viu com ho tinguis tu pel davant.
Rebota la ignorància de l´estrany,
no pensis per què això i per què jo,
crida quan vulguis i canta
quan creguis que pots cantar, uoh - oh.


I de postres, una altra d'aquella època que també m'agrada molt. Són molt grans els Lax.