dilluns, 26 d’octubre del 2009

A Saturday night and a grateful beggar

Les nits d’Edinburgh són fredes. Si sortim per la nit amb previsió d’arribar tard, en GG s’encarrega d’encendre la calefacció abans perquè en arribar trobem càlida la casa. Al llit tenim un nòrdic que abriga bastant però si tenim més fred ens tapem amb una altra manta o encenem una mini esterilla elèctrica que tenim (la que utilitzo per les cervicals) i ens dóna escalfor. Som uns privilegiats de poder tenir aquestes coses, coses bàsiques que de vegades passem per alt.
Ahir per la nit vam anar a casa d’uns amics; al sortir feia molt de fred i ,sobretot, aire però vam decidir anar caminant, ens venia de gust caminar malgrat el fred. Sabíem que en arribar a casa un got de llet calentona i amb mel ens esperava, i ens voliem guanyar el plaer. Caminant, vam veure assegut a terra un home gran, d’entre 70 o 80 anys, tapat amb una manta. Al passar de llarg i veure´l vam tenir la necessitat de parar-nos per donar-li algo de diners. Estàvem continuant el nostre camí quan ens vam aturar per retrocedir i anar a parlar amb aquell home. Li vam oferir beguda calenta però se’ns va fer difícil trobar-ne a aquelles hores, així que li vam comprar un entrepà calent. La mirada d’aquell home, d’agraïment, crec que no la podré oblidar. Vam estar una estona parlant amb ell i ell no parava tota l’estona de donar-nos les gràcies. Jo no vaig poder reprimir les llàgrimes al veure els seus ulls. Ens va explicar que per poder menjar calent i dormir sota sostre havia de pagar 10 pounds la nit i que durant el dia demanava diners per a pode4r pagar això. No sabem si això que ens va dir és veritat o mentida, però això ja és un altre tema. El que tinc clar és que si el torno a veure el tornaré a ajudar!

Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Casualitats?

No és cap novetat que amb els amics del poble tenim unes rutines de cap de setmana força establertes. Des de fa temps que divendres o dissabte al vespre sortim a menjar alguna cosa barata i acabem al mateix bar de sempre. Allà ja ens coneixen i tenim una preocupant confiança amb els cambrers i l'amo. El cas és que un dia d'aquests que més feina hi ha, l'organització dels empleats és sempre fixa, encara que les persones van canviant. Hi ha l'amo, una noia guapa darrere la barra, un cambrer mascle que va per les taules, un DJ i un segurata.

Després d'aquesta informació d'escàs interès, voldria centrar-me en la figura del cambrer mascle. Podria centrar-me en la noia guapa, però això seria un altre post. Tradicionalment, per aquesta feina han triat els paios més rucs del poble, o potser els van a contractar fora. Entendre't amb el cambrer sempre ha estat feina dura, no hi havia manera. El pitjor del cas és que sempre demanem el mateix, però noi, d'on no n'hi ha, no en raja. Per aquest motiu, a molts dels que han anat passant els hem acabat anomenant 'gilipolles' amb un número darrere.

Però mira, el que tenen a l'actualitat és diferent. El paio és més trempat, ens entén millor, xerra amb nosaltres, es recorda d'algunes coses que li diem setmana rere setmana... sens dubte, és el millor que han tingut en aquest lloc. I per això, ahir nit ens vam adonar de que no sabíem com es deia, per primera vegada vam tenir interès en saber el nom de qui ens serveix, perquè el noi s'ho val. I aquí us deixo una recreació de com va anar la conversa (traduint les seves parts al català, tot no es pot tenir).

- Escolta, tu com et dius?

-...mmm Jordi.

- Vaja, t'ho has pensat molt, no menteixis, eh?

- No, no... és que els amics em diuen GG, i he dubtat quin nom dir.


Un-ve-lie-ba-ble!

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Inici

Aquesta noia sembla molt sèria i una mica tímida, però crec que s'ho està passant bé aquests dies, i jo també soc bastant reservat. No la conec, però hi ha alguna cosa d'ella que m'atrau, crec que s'hi pot confiar. Espero que no li molestin les bambes vermelles, fan bastanta pudor...

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Amsterdam

Aprofitant una festa endarrerida que teníem pendent, hem fet una escapada a Amsterdam. Aquests tres dies hem pogut gaudir d'un temps de relax i de turisme en aquesta peculiar ciutat. Només arribar l'olor a tabac em va sorpendre, com també l'enorme parquing de bicicletes que hi ha al costat de l'estació central de tren. Les pots veure per tot arreu, la gent no para d'anar a munt i avall sobre dues rodes, o fins i tot poden transportar la canalla en una espècie de cistella acoplada a la bici.


El primer dia va ser de contacte amb la ciutat, sense guies, sense mapes, simplement deixant-nos portar. I la veritat és que la ciutat en cap moment ens ha defraudat. Per nosaltres, el més sorprenent ha sigut el Red Light District, on conviuen sense molestar-se les prostitutes treballant i els veïns. Durant el dia, els mercats al carrer o els esmorzars en una terrasseta (si fa sol i no plou..) conviuen amb les "noies que busquen clients" amb molta facilitat. Durant la nit, els llums vermells envaeixen els carrers, les cases i els ponts. Passejant entre els carrerons d'aquests barri mai saps quan et trobaràs un maniquí o una noia real al proper aparador, i et pots endur un bon ensurt! Com a curiositat dir que dins d'aquest barri hi ha un sector que sembla estar dominat per xinesos, amb botigues, restaurants... fins i tot els noms dels carrers estan escrits amb holandés i xinés! També ha estat sorprenent per nosaltres l'omnipresència dels Coffee shops, carregats d'aromes i de fum que allà són legals.

És un plaer anar passejant a peu o sobre una barca i descobrir les formes i inclinacions de les anitigues cases dels canals plenes d'història i d'històries.


L'aspecte artístic i cultural de la ciutat tampoc es queda curt. Per tot arreu hi ha diverses galeries d'art i també val la pena deixar-se caure per alguns museus com la casa d'Anne Frank i el Museu Van Gogh.

Tot plegat fa que Amsterdam tingui un encant especial que fa que t'enamoris de la ciutat i que vulguis tornar per descobrir-la més a fons.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Vistes al 2010

Està molt clar que l'absència als escenaris d'Antònia Font ens està afectant molt negativament. Alguns fins i tot heu trobat substituts descafeïnats per omplir un buit massa gran, i és clar, res no toca vores. El que seria més lògic i natural és seguir les evolucions d'en Joan Miquel Oliver, que aprofita el temps d'aturada de la banda per fer gira i presentar el seu nou disc Bombón Mallorquín, molt aclamat per la crítica. Però sembla que magnífiques cançons com Lego o Final Feliç no atreuen igual que els grans clàssics.

Lluny de quedar-se aquí, en JoanMi té molts projectes paral·lel, ja que li agrada tocar moltes tecles. Sortosament, no s'oblida del grup que l'ha portat a la fama, i en múltiples entrevistes que corren a dia d'avui per internet comença a definir allà a l'horitzó el que serà el sisè disc d'AF (d'estudi), previst per finals de 2010. Un any encara ens queda per esperar, però la cosa comença a tenir un altre color, anem respirant i arrencant fulls del calendari, que ja s'acosta. El 2011 tornarà a ser un any antoniafònic. Però espero que durant l'estiu de l'any que ve ja ens vagin fent memòria a base de concerts, a l'espera de nou material, i qui sap si ens aniran avançant alguna coseta. I can't wait. Us deixo aquí una de les múltiples notícies sobre el treball d'en JoanMi, totes diuen el mateix, i el més important està al final.

També us deixo aquí el vídeo de Final Feliç, perquè veieu el que ens espera. Aquest home va de mal en pitjor.



dijous, 1 d’octubre del 2009

Quan agafa fort

Tots sabem que a la feina passem moltes hores. Si tens la sort de tenir uns bons companys (que no tothom la té), es pot generar un bon ambient en el que imperi la concòrdia i el bon humor. Ja no parlo de treballar, sinó de la relació que s'estableix amb els que t'envolten. Quan hi estàs a gust, és normal que es generin moltes bromes privades, i que agafin veritables vicis conjunts per algunes coses. Allà on treballo ens ha agafat fort ja per moltes coses, ja fa deu mesos que hi sóc i hem tingut temporades de tot. Vam viciar-nos a Tolkien, a Spaceman de The Killers, a l'Enjuto Mojamuto, a Cálico Electrónico, a la pel·lícula de Ford Farlaine (no us la recomano), The Big Bang Theory... i segur que me'n deixo moltes.

Darrerament ens ha agafat molt fort per Little Britain. Es tracta d'una sèrie d'aquelles de gags, com vindria a ser Dinamita, o Muchachada Nui, però que parodia, a través d'uns personatges fixos, tota la societat britànica. Es serveix dels estereotips i clixés anglesos, escocesos i gal·lesos per retratar les ridiculeses més sòrdides de les seves gents. La trobo molt recomanable, almenys de veure alguns capítols, ja que és un humor una mica absurd, però fa gràcia, i crec que encara fa més gràcia si has viscut o vius a Gran Bretanya, i no ets d'allà, és clar...

Així que, especialment pels nostres amics edinburghesos d'adopció, és una bona oportunitat de reconèixer entre els personatges de la sèrie, que interpreten només dos actors amb un munt d'extres, un dels seus veïns, el dependent d'una botiga, un company de feina...