dimecres, 24 de juny del 2009

Digueu-me clàssic

Deixeu-vos ja de Manel i històries d'aquestes. Necessito amb urgència un concert d'Antònia Font!!

Sant Joan de desempaquetar caixes amb la companyia de l'últim recopil·latori que vaig fer. Quina companyia m'estan fent en Pau i els altres. I ja sabeu, en algunes cançons he hagut de parar i posar-me a cantar i ballar, com ara que sona Astronauta Rimador, ara torno.



Ai, és que no hi ha manera, em poden. A més, aviat vindrà:



i segur que m'emociono... un concert, si us plau!!!

dilluns, 22 de juny del 2009

Se n'ha sortit...

Sóc conscient que és una victòria parcial, que caldrà ser prudents, que la bona notícia no ens treurà l'"ai" del cor. Però no per tot això deixarà de ser una bona notícia.

Fa tot just una setmana, quan es començava a debatre entre la vida i la mort, quan estirat a la gàbia d'una consulta veterinària el vèiem aparentment tranquil, però sabíem que tenia tres potes allà i una aquí, et vaig voler transmetre que "de vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim". No és, ni de bon tros, el millor tema de Manel, però potser aquest regust d'optimisme et transportarà a aquelles bones notícies, tan desitjades com inesperades, i aproparà una mica més els nostres gustos musicals.

diumenge, 21 de juny del 2009

Nostàlgia futura

Avui m'he posat trist empaquetant algunes de les darreres coses que queden al pis. He tingut una sensació estranya, molt difícil de definir, que m'ha causat una tristesa que no em treia de sobre. D'alguna manera, m'emporto tot el que tinc, tot el que hi ha al pis; fins i tot coses que no són meves, o que no ho eren en el seu origen. No es tracta de la nostàlgia que em puguin portar aquestes coses, sinó que, en el període d'hores, tot això anirà a parar a un altre pis, on serà convenientment distribuït. Tot quedarà igual, només que en un escenari diferent. Suposo que això és de les coses que més m'entristeix, el saber que no marxo per gust, que ho faig perquè és una solució, i adonar-me de que no tinc capacitat per construir-me una vida nova, simplement tindré la mateixa, però en un altre lloc.

Abans que em digueu que no són les coses materials el que marquen la vida d'una persona, us diré que en aquest cas, una mica sí. No és la manera com volia marxar, ni el moment, ni el lloc on voldria anar. Ni són, la majoria, les coses que voldria tenir en un futur a casa meva. I ara que tot és imminent m'atreveixo a dir aquestes coses, que a mi em semblen preocupants, però que suposo que són difícils d'entendre. La tristesa ataca quan menys t'ho esperes. M'agradaria saber si això que m'ha passat és una cosa meva o passa a tothom en major o menor mesura.

divendres, 12 de juny del 2009

Anecdotari gatuno

Fa unes setmanes se'm va descosir el botó de dalt de la camisa castellera. Com que a casa no tinc res per cosir, ni hagués sabut fer-ho, vaig decidir guarda-lo per veure si podia enganyar ma mare perquè me'l cosís. Era petit, no sabia on deixar-lo per recordar-me'n. El vaig deixar sobre la tauleta de nit, lloc on el podria veure cada dia.

Però me'n vaig oblidar. I per què? Doncs perquè va desaparèixer. De seguida ni em vaig recordar que l'havia deixat allà, ni tant sols em recordava de la seva existència. Fins que avui al matí, quan em disposava a netejar la sorra dels gats, m'he trobat un botonet blanc i petit ben enterradet en una caqueta. De seguida he lligat caps, no és difícil saber com el botó s'ha transmutat d'un lloc a l'altre. Els gats han après a obrir la porta de l'habitació, però generalment no m'hi trobo massa destrosses. Això sí, el botó era molt temptador per jugar-hi, i sembla ser que també per menjar-se'l. No sé per què, em puc imaginar quin dels dos ha estat... el mateix al que ara li ha donat per menjar paper... aquests gats un dia em donaran un disgust...

Amb aquest post obro una nova categoria i proposo fer una sèrie de posts amb aquesta temàtica. No seguits, eh, però quan els nostres gats en facin alguna, sempre es pot traduir en un post, amb aquest mateix títol. Tant parlar-ne entre nosaltres, també en podem escriure, oi?

Som?

M'agradaria sentir el que no sento, però... ho sento realment? O la vida és un món imaginat? Vivim la utopia d'algú que ens és totalment estrany? Som el Hobbit de Tolkien? Qui sap... Potser només som sense tenir cap motiu concret i vivim per conèixer i morim per saber. Algú sap les respostes a les nostres preguntes amagades? Qui les sap? Àvia, les sap vostè?

diumenge, 7 de juny del 2009

Jo, koala


Tothom tenim les nostres cosetes i preocupacions: fer caixes i preparar una mudança, caracteritzar esterases de papallona, fer estudis clínics, tenir cura de la familia feliç, intentar que l'accent escocès no sembli xinès, esbrinar els racons hematopoiètics dels ratolinets, trobar una bona feina, saber si demà farà un bon dia, enllestir la declaració de la renda, trobar temps per a escriure al blog,... però hi ha uns éssers especials en aquest planeta que sembla no estiguin gens preocupats per tots aquests dilemes i qüestions, només cal que en mireu la seva expressió de calma total, sense més mal de cap que pensar quina serà la següent fulla d'eucaliptus que es menjaran, o en quina branca i posició dormiran les properes 20 hores del dia.

Encara que aquesta particular visió del món pot resultar temptadora de vegades, no m'agradaria ser un koala en aquest sentit. Sóc feliç de sentir la vida amb totes els aspectes que això comporta, ser conscient del meu voltant, buscar respostes i fer preguntes, emocionar-me, preocupar-me per la gent que estimo,..

Serà això l'evolució? Estaré deixant de ser un koala? En qualsevol cas, que difícil és separar sa koala d'es koal!!

dissabte, 6 de juny del 2009

The Scientist

Increïble, però cert. Podeu llegir de nou el nom de l'autor del post tants cops com volgueu, que no ha estat un efecte òptic: En Gerhart (que ha demanat permís a la Txari per aixafar el post anterior) es disposa a escriure sobre una obra de música parida després del s.XIX. Jo encara diria més: escrita després dels Beatles, la Cindy Lauper o la Kylie Minogue!

Bé, el cas és que The Scientist és un d'aquells temes que, després d'un temps gaudint de la seva musicalitat, conviden a fixar-te i indagar en la seva lletra.
Segurament el tema parli d'un enamorat que intenta buscar explicacions racionals a temes tan complexos com l'amor, i que enyora els primers dies de la relació, quan no calia fer-se preguntes per entendre els sentiments. Però per algun motiu (que deu tenir a veure, entre d'altres coses, amb el títol), no puc evitar identificar-lo amb el motor que ens ha empès a molts de nosaltres a fotre el nas en el peruquè de les coses, fins al punt de pringar i sacrificar-nos per alguna cosa que podria tenir a veure amb el coneixement científic.

Aquests dies estic vivint de molt a prop l'experiència d'un company de laboratori que, malgrat la seva passió, malgrat la seva qualitat com a científic, està a un pas d'haver d'abandonar la seva relació amb la ciència. Tindrà defectes (com tothom), però la seva llibertat de pensament ha engendrat idees brillants i el seu inconformisme epistemològic ens ha ajudat a alguns a fugir de la mediocritat científica del "perquè sí, perquè sempre s'ha fet així". Ara, cada porta que se li tanca fa ressonar dins el meu cap això de Ningú va dir que era fàcil... Mai ningú va dir que seria tan dur. No oblidis "resorgir de les cendres" i tornar de nou al principi tants cops com faci falta. Així és la ciència, què t'he dir...?



divendres, 5 de juny del 2009

Tonight we fly

Avui per la ràdio i per casualitat he sentit aquesta cançó. Primer m'ha enamorat la música, i després la lletra. És de "The Divine Comedy", suposo que us sonarà. Espero que a vosaltres també us agradi:

Primer la música:



I després la lletra:

Tonight we fly

Over the houses, the streets and the trees -
Over the dogs down below;
They'll bark at our shadows
As we float by on the breeze.
Tonight we fly
Over the chimney tops, skylights and slates -
Looking into all your lives
And wondering why
Happiness is so hard to find.
Over the doctor, over the soldier,
Over the farmer, over the poacher,
Over the preacher, over the gambler,
Over the teacher, over the writer,
Over the lawyer, over the dancer,
Over the voyeur,
Over the builder and the destroyer,
Over the hills and far away!
Tonight we fly
Over the mountains, the beach and the sea
Over the friends that we've known,
And those that we now know
And those whom we've yet to meet.
And when we die
Oh, will we be that disappointed or sad?
If heaven doesn't exist,
What will we have missed?
This life is the best we've ever had!