dimarts, 17 de març del 2009

... i me'l van robar

En general sóc una persona bastant desconfiada, perquè no admetre-ho. En segons quines situacions, però, confio. Confio perquè no vull pagar el preu de desconfiar. No paro massa atenció a tancar la porta de casa (de fet, un parell de dies me l'he deixat oberta...), ni a tancar el cotxe, ni a amagar tot allò que sigui susceptible de ser robat. Sovint vaig amb el bolso obert i prenc només les mínimes precaucions perquè no em robin (tenir-lo a la vista, posar-me'l damunt de la falta si prenem una cervesa o posar-lo al davant si pujo les escales mecàniques) accions que són més instintives que conscients.

El preu de que et robin és allò que et roben, i les molèsties derivades del fet. El preu de pensar que et robaran és desconfiar, estar sempre pendent de que si deixo això aquí o allà, tenir la incertesa de si algú haurà vist que deixo la finestra mig oberta perquè els gats puguin sortir...

Com ja he dit, no vull pagar el preu de "pensar que em robaran" perquè 1. potser no passa i 2. si passa, de ben segur que pagaré algun preu. Diguem que, a mi, em compensa.

Ahir em van robar el mòbil del cotxe. Van trencar el vidre petit del costat del copilot, van obrir la porta (que n'és de fàcil!) i van agafar el mòbil, que estava una mica a la vista. Quan me'n vaig adonar, vaig pensar "Vale, és just: si no he comprat el pack de precaucions "perquè no em robin" doncs ja està bé que em robin".

Us he de dir, però, que potser no cal ser tan dràstica i pensar que si penso que em robaran em torno amb una desconfiada patològica. Potser només he d'incorporar algunes "pistes" com les del bolso... hi pensaré...

4 comentaris:

  1. No cal que et digui que em sap greu que hagi passat (ja t'ho vaig dir en el seu moment), però et convido a que incorporis amb naturalitat aquestes petites precaucions.

    Jo ja saps que en prenc moltes de precaucions, però t'asseguro que ho faig amb total naturalitat i sense fer-me cap cabòria pel tema. De la mateixa manera que és natural (i no paranoic) pensar que si acampes al costat d'un riu et poden picar els mosquits (i prens mesures amb total normalitat), jo trobo natural que en una gran ciutat hi pugui haver algú (n'hi ha prou amb un entre tres milions) a qui se li pugui girar l'olla i et robi. No passa res, és una característica més de l'ecosistema urbà. Jo ho he assumit com una cosa tan natural com els mosquits al costat d'un riu, i prenc les mesures quasi sense pensar-hi.

    Mira, per res del món vull arribar a assumir que no puc confiar en la paraula de la gent amb qui em relaciono (i això va des dels amics, fins al carnisser de la Carretera Vella), però seria excessivament agosarat si pretengués confiar en la bondat dels actes de tots els ciutadans d'una metròpolis mediterrània.

    Ànim! i Gràcies a Catalana Occident pel vidre, no?

    ResponElimina
  2. En aquest cas penso una mica com en Gerhart. No cal fer-ne un gra massa. Surts de casa assegurant-te que la porta és tancada, o del cotxe mirant que no hi hagi res massa llampant a la vista. Amb el temps, són coses que interioritzes i que no et treuen ni un segon, ni hi penses. Tant sols si veus una cosa a la vista l'amagues una mica, o si és gran, la deixes al porta-maletes. Coses així de simples, i que no et fan pagar cap preu, ja no és desconfiança, és per seguretat bàsica. A Barcelona deixar coses a la vista és com deixar-lo amb les quatre portes obertes. Si ho saps, hi poses remei. Però això no vol dir que cada cinc minuts baixes a veure com està el cotxe, o que li poses una alarma o càmeres de seguretat o lectors de retina, o el que calgui. Entre poc i massa.

    Va ser una putada, però podria haver estat pitjor, oi? Doncs alegrem-nos-en, potser la Txaro ha après alguna cosa, i perdre el mòbil de la feina... què vols que et digui...

    ResponElimina
  3. Jo també estic d'acord amb en Gerhart i Xexu. Són coses bàsiques de seguretat que les acabes interioritzant sense convertir-se en paranoia.

    Em va saber molt greu, sort que només va ser el mòbil..

    Raquel

    ResponElimina
  4. També estic d'acord amb els comentaristes, però entenc el sentiment de la Txaro. Tot i aquestes incorporacions mentals instintives, que són del cert necessàries, crec que sempre hi haurà gent més patidora i gent més "feliç" de mena.
    Sempre són un inconvenient i un mal de cap aquestes coses típiques de la "urbanitat", però per sort hi ha assegurances i tampoc va passar res més greu.

    ResponElimina