dilluns, 28 de desembre del 2009
2009
dimarts, 22 de desembre del 2009
Felicitats Dr. Frodo!
Segurament no va utilitzar aquestes paraules, però una setmana abans de la obligada escena del patíbul, l'aleshores aspirant a doctor em va transmetre en una postdata com de pesada se li estava fent aquesta recta final. Però tot acaba arribant, i tal i com estava escrit, la tarda del divendres va arribar a l'Aula de Graus, al mateix temps que el matí del divendres ho feia a Rochester (Minesota), on els membres del seu equip entraven impacients a una aula de vídeoconferència per ser també testimonis del gran moment. Càmara giratòria, gran ample de banda i acció! Però allí, en aquell equip de videoconferències, es va quedar tota la sofisticació de l'acte, que va continuar amb una presentació neta, clara i desprovista de sofisticacions i efectes Power Point que desviessin l'atenció del que era realment important: Els resultats de part de la recerca feta al llarg dels últims anys. Un fil argumental i una exposició tan neta i clara com la presentació, que fins i tot van fer canviar de parer a la Txari, que tot haver expressat la seva necessitat de marxar més d'hora, va voler quedar-se a sentir el final de la història.
Ben entomats els cops del tribunal (especialment els d'aquell membre que va suggerir, fins i tot, una esmena a la totalitat del treball), els tres membres van deliberar i el president va llegir l'acta, posant fi a aquella història gestada probablement uns metres més enllà, a l'aula 9 d'aquell mateix edifici:
...O my precious!' And with that, even as his eyes were lifted up to gloat on his prize, he stepped too far, toppled, wavered for a moment on the brink, and then with a shriek he fell. Out of the dephts came his las wail Precious, and he was gone.
There was a roar and a great confusion of noise. Fires leaped up and licked the roof. The throbbing grew to a great tumult, and the Mountain shook.
diumenge, 20 de desembre del 2009
Nadala
dimecres, 16 de desembre del 2009
Garrepes
dilluns, 14 de desembre del 2009
Cotxe Net
He decidit pagar i que ho féssin per mi. Un complert, per dins i per fora, eren 15€. Ho he trobat car, però he pensat que fa un any i mig que no li faig un rentat decent al cotxe i que ja s'ho mereixia (i a més, quedava amortitzat...). Ja us avanço que n'he sortit molt contenta.
No tenia diners i no cobràven amb targeta. L'amo m'ha dit que igualment me'l rentava "Bé tornaràs, no?". Mentre m'esperava he pensat que aquest senyor havia fet molt bon negoci, perquè quan jo he arribat, no hi havia cap cotxe i els operaris estaven parats. És a dir, que la mà d'obra, que segurament és el més car del servei, ja s'estava perdent. En el pitjor dels casos, el que perdia aquest senyor eren els materials (fungibles), doncs. I en el millor dels casos (que és el que s'ha donat), jo li pagava la mà d'obra, els materials i ell guanyava una clienta. Així és com he vist que aquest senyor sabia el que es feia i m'ha caigut bé.
Per la vostra informació, el cotxe ha quedat impecable. Quan me l'han tornat, fins i tot han encès el CD. Ho he trobat un detall maco. I els operaris han estat super-simpàtics.
dimecres, 2 de desembre del 2009
dimecres, 25 de novembre del 2009
Glòria
tu que sempre m'has trobat
en les nits de lluna plena
dormint en el teu sofà
si cal deixes el que tens
m'obres sempre casa teva
perquè no em quedi al carrer
entre copes em vas dir
col·locats quasi com sempre
sense un duro però amb estil
el meu món, els meus amics
i la vida no em fa nosa
mentre tingui un ros als dits
de la glòria del passat
he trobat aquesta història
per la nostra amistat
diumenge, 22 de novembre del 2009
dijous, 19 de novembre del 2009
Cul calent
dimecres, 11 de novembre del 2009
Reformes inútils
La diferència entre una nova llei i la que tenim, seria significativa? Potser per alguns partits, sí, però per la població? Voleu dir que no estaria més bé que invertíssim aquest temps en pensar en coses més interessants, com per exemple, espavilar-nos per buscar idees per sortir de la crisi i no tornar a caure en l’espiral impossible de creixement constant?
A les tertúlies de la ràdio parlen d'aquestes coses, i cada dia n'estic més fins els nassos... Hauré de tornar al meu curs d'italià... Io mi chiamo...
divendres, 6 de novembre del 2009
Cara de tonto
De sempre, jo he tingut por als lladres, a la possibilitat que m'atraquin, o de trobar-me la casa buida, o sense cotxe (si en tingués). Però se'm queda una mica cara de tonto quan penso que els lladres més grans i perillosos, els que s'embutxaquen més diners aliens, són precisament aquells a qui demanem que les nostres coses i persones estiguin segures. Els mateixos polítics que demanem que reforcin la seguretat i la dotació policial, són els que ens van robant per sota mà, i fins que algú no aixeca la catifa, queden impunes. Ja us dic: cara de tonto.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
A Saturday night and a grateful beggar
Com a anècdota graciosa del post dir que vam entrar a una disco tipus “Three Sisters” per demanar un cafè amb llet! Us imagineu la cara del cambrer, oi?
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Casualitats?
Després d'aquesta informació d'escàs interès, voldria centrar-me en la figura del cambrer mascle. Podria centrar-me en la noia guapa, però això seria un altre post. Tradicionalment, per aquesta feina han triat els paios més rucs del poble, o potser els van a contractar fora. Entendre't amb el cambrer sempre ha estat feina dura, no hi havia manera. El pitjor del cas és que sempre demanem el mateix, però noi, d'on no n'hi ha, no en raja. Per aquest motiu, a molts dels que han anat passant els hem acabat anomenant 'gilipolles' amb un número darrere.
Però mira, el que tenen a l'actualitat és diferent. El paio és més trempat, ens entén millor, xerra amb nosaltres, es recorda d'algunes coses que li diem setmana rere setmana... sens dubte, és el millor que han tingut en aquest lloc. I per això, ahir nit ens vam adonar de que no sabíem com es deia, per primera vegada vam tenir interès en saber el nom de qui ens serveix, perquè el noi s'ho val. I aquí us deixo una recreació de com va anar la conversa (traduint les seves parts al català, tot no es pot tenir).
- Escolta, tu com et dius?
-...mmm Jordi.
- Vaja, t'ho has pensat molt, no menteixis, eh?
- No, no... és que els amics em diuen GG, i he dubtat quin nom dir.
Un-ve-lie-ba-ble!
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Inici
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Amsterdam
L'aspecte artístic i cultural de la ciutat tampoc es queda curt. Per tot arreu hi ha diverses galeries d'art i també val la pena deixar-se caure per alguns museus com la casa d'Anne Frank i el Museu Van Gogh.
dijous, 8 d’octubre del 2009
Sense comentaris (another AF post)
Si voleu veure l'enllaç original per cercar més inormació:
http://www.diariodemallorca.es/servicios/lupa/lupa.jsp?pIdFoto=1928623&pRef=2009091900_9_504850__Actual-Bunyola-entrega-Correguda-animada
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Vistes al 2010
Lluny de quedar-se aquí, en JoanMi té molts projectes paral·lel, ja que li agrada tocar moltes tecles. Sortosament, no s'oblida del grup que l'ha portat a la fama, i en múltiples entrevistes que corren a dia d'avui per internet comença a definir allà a l'horitzó el que serà el sisè disc d'AF (d'estudi), previst per finals de 2010. Un any encara ens queda per esperar, però la cosa comença a tenir un altre color, anem respirant i arrencant fulls del calendari, que ja s'acosta. El 2011 tornarà a ser un any antoniafònic. Però espero que durant l'estiu de l'any que ve ja ens vagin fent memòria a base de concerts, a l'espera de nou material, i qui sap si ens aniran avançant alguna coseta. I can't wait. Us deixo aquí una de les múltiples notícies sobre el treball d'en JoanMi, totes diuen el mateix, i el més important està al final.
També us deixo aquí el vídeo de Final Feliç, perquè veieu el que ens espera. Aquest home va de mal en pitjor.
dijous, 1 d’octubre del 2009
Quan agafa fort
Darrerament ens ha agafat molt fort per Little Britain. Es tracta d'una sèrie d'aquelles de gags, com vindria a ser Dinamita, o Muchachada Nui, però que parodia, a través d'uns personatges fixos, tota la societat britànica. Es serveix dels estereotips i clixés anglesos, escocesos i gal·lesos per retratar les ridiculeses més sòrdides de les seves gents. La trobo molt recomanable, almenys de veure alguns capítols, ja que és un humor una mica absurd, però fa gràcia, i crec que encara fa més gràcia si has viscut o vius a Gran Bretanya, i no ets d'allà, és clar...
Així que, especialment pels nostres amics edinburghesos d'adopció, és una bona oportunitat de reconèixer entre els personatges de la sèrie, que interpreten només dos actors amb un munt d'extres, un dels seus veïns, el dependent d'una botiga, un company de feina...
dimarts, 22 de setembre del 2009
Els detalls de la vida
dissabte, 12 de setembre del 2009
Emma
Aix, no ploreu, eh?
dijous, 10 de setembre del 2009
Desmemoriat
Ahir a la nit vaig tenir una animada conversa amb la Txaro i en Gerhart. Normalment, és amb la Txaro amb qui em passo hores i hores al telèfon, i això que no m'agrada (el telèfon!), però mira. Però ahir s'hi va afegir en Gerhart des del telèfon de l'estudi, i va ser molt entretingut parlar a tres bandes.
Acabada la conversa, m'assec a l'ordinador i la Rachel m'obre finestreta del xat. Quina gràcia, fa dies que no parlem. Ens posem una mica al dia, i resulta que en GG és a Madrid a fer una entrevista per una beca, però mentre nosaltres parlem escriu algun sms i ella li explica que parla amb mi.
Quina nit més maca, estenem les nostres xarxes comunicatives, seguim en comunió... ai, quina alegria.
I tot seria molt més maco si no fos que just abans de parlar per telèfon amb la Txaro i el Gerhart havia posat una olla amb aigua i sal a bullir al foc... així que després de dues hores, quan vaig anar a la cuina de casualitat, a beure aigua després de tanta xerrera, em vaig trobar que allò era una sauna i que el foc seguia escalfant una olla buida amb la sal incrustada al fons... Per sort no va passar res. No em vaig atrevir ni a tocar-la. Vaig parar el foc i allà es va quedar...
dimecres, 9 de setembre del 2009
David after the dentist
Espero les vostres reaccions.
dissabte, 5 de setembre del 2009
Barcelona-Japan papallona connection
Van començar amb una part de Life in Technicolor (mai sé ben bé quan comença i acaba aquesta cançó) i per mi van engegar amb Violet Hill, amb llums liles de fons. Van continuar, potser per matar els clàssics d'entrada, amb Clocks, In my place i després Yellow. A partir d'aquí... ja no me'n recordo. Vull treure de la meva ment que se sentia malament i recordar com van sorprendre amb Viva la vida. Així, com sense avisar de que venia va transmetre bon rotllo a tots els que estavem allà.
Després d'una petita pausa, van fer un entreteniment entranyable amb un parell de cançons i Billy Jean, i des d'allà Chris Martin va organitzar una onada amb les llums de mòbils dels que estaven a la graderia. Se'n va sortir a la tercera, i des de baix es veia preciós.
Altre cop a l'escenari central, del que jo veia ben poca cosa, van continuar amb la brutal Politik. Llàstima que quasi no sentia la guitarra... I el gran moment va arribar amb Lovers in Japan: haikus, cirerers florits, nens fent caligrafia i soldats japonesos acompanyaven la cançó que van saber embolicar amb milions de papallones de paper volant per l'estadi. Va ser preciós i molt íntim: el millor moment del concert.
En una sorpresa semblant a quan Milers d'habitants va sonar al Liceu, van tocar The Scientist i la sortida va ser amb Life in Technicolor.
Tot plegat per guardar a la ment la sensació de ser a la pista, impressionats per l'espectacle de llum i color i emocionats de sentir les cançons que tant ens agraden en directe. No em van decepcionar gens, però llàstima del so.
dimarts, 1 de setembre del 2009
WiFi
dimarts, 25 d’agost del 2009
El gat que estudia física
Molts cops he vist en Blog enfilat sobre el dipòsit, i mirant l'aigua. Ha observat que amb el seu pes fa certa pressió sobre la tapa, i surt aigua pel foradet de baix. També ha vist que si treu la pressió pugen bombolletes d'aire. Això el té molt encuriosit i intenta caçar aquestes bombolletes que es mouen per allà dins. Dóna voltes a l'abeurador, dóna copets amb la poteta, s'ho mira, s'ho remira, s'hi torna a enfilar... Vaja, que espero que qualsevol dia d'aquests em presentarà un document escrit amb les conclusions a les que ha arribat. Ara que, si espera que jo li corregeixi, va llest. A hores d'ara, ja en deu saber més que jo.
La imatge, de Míster Guau, on vaig comprar l'andròmina aquesta.
dijous, 20 d’agost del 2009
Els alls repel·leixen els vampirs?
L'article en qüestió aprofundeix sobre la popular idea de que els alls repel·leixen els vampirs. Partint d'aquesta hipòtesi, els noruecs que firmen la publicació enlluernen amb una exemplar estratègia de falsació experimental, davant la qual Karl Poper s'hagués posat a aplaudir dempeus. Us aconsello encaridament que us llegiu l'abstract; és curtet i l'única dificultat que podeu tenir és saber que leech és sangonera.
Polar
Estem a punt d'anar cap a Escòcia!!!
dilluns, 17 d’agost del 2009
Un més per seguir
divendres, 14 d’agost del 2009
La carretera més alta del món
A Xinjiang trobo també una cosa que em crida l'atenció: La carretera del Karakórum. És la més alta del món i uneix Xina amb Paquistan. Sí, sí, mireu el mapa. Quina zona de fronteres més complicades, eh?! Xinjiang que vol ser independent i la zona de Pakistan és el Caixmir que també està a cavall entre Pakistan i la Índia.
Així, com qui no vol la cosa, a la carretera se la coneix a Xina com "L'autopista de l'amistat", entre Xina i Pakistan, està clar. A veure si cada país s'aplica el cuento i s'amista amb si mateix tal i com s'ha amistat amb el país vehí.
Decubreixo que hi ha una altra "Carretera e l'Amistat" entre Lhasa i Kathmandu. Aquests xinesos són genials...
dimarts, 11 d’agost del 2009
El que val la pena
Vinc d'una barbacoa, que en temporada d'estiu/primavera no seria res extraordinari. La barbacoa l'hem fet a casa d'uns amics: ell es grec i ella es kurda. Es Kurda de l'Irac, pero ha viscut tota la vida a holanda. Crec que a l'Irac no ni ha estat mai, i ara per ara tampoc esta el forn per brioxos.
La barbacoa era en honor d'un noi que es diu Gunnar Swanson. Un soldat america que va estar a l'Irac al 2003, just quan van derrocar a Saddam Hussein. En aquella epoca els soldats americans eren un herois, i feian vida amb el iraquians. Fins i tot els nens els donaven aigua fresca, i jugaven a pilota tots junts. Mes endavant la cosa van canviar i els iraquians mes radicals van convencer als nens de fer putades als soldats. Aquells mateixos nens ara eren enemics perque plantaven mines a les carreteres, disparaven als soldats... quins futur els espera a aquella mainada?
El Gunnar va tornar a USA, tocat com tots els soldats, pero amb la idea que havia de fer alguna cosa. Ho va deixar tot. Tot. Ara es dedica a buscar fons per poder ajudar a aquests nens. Per donar-los alguna cosa a fer, a treure'ls del carrer. Ensenyar esports, musica, anar de colonies. El que sigui, menys la guerra.
Mireu el video, que val la pena. Una noble causa que val la pena. Com diuen aqui A mind is a terrible thing to waste. Hem estat parlant amb el Gunnar, el mes que ve caminara des de Texas fins a Minnesota per fer publica la seva causa. Uns 2,000 km i tot per una causa. Fa falta tenir molt de valor per fer el que fa. Encara queden herois.
dijous, 6 d’agost del 2009
Cheek to cheek
Em vaig comprar la banda sonora i me la poso ed tant en quant. Ara, com que estic sola al despatx, l'he posat i les escenes em van venint al cap. D'aquesta banda sonora, en vaig treure Cheek to cheek. A la pel·lícula en surten dues versions: la primera (abans de la guerra) cantada per Fred Astaire i la segona (després de la guerra) cantada per l'Ella Fitzgerald. Em va agradar molt aquest recurs per denotar el pas del temps, deixant de banda que m'encanta veure el canvi de ritme i d'intenció d'una època a l'altre. Molt subtil però efectiu. Jo em quedo amb la de l'Ella, per la seva incomparable veu, i vosaltres?
dimecres, 5 d’agost del 2009
El jardí terapèutic
Està plovent a bots i barrals. Entrem al temple, deixant les sabates a fora i el paraigües al seu lloc. Caminem pel terra de fusta i de seguida arribem a la sala principal. És gran i molt lluminosa amb parets de paper i portes correderes. A dins, ens sentim protegits de la pluja. La sentim i la veiem, però no ens toca. Hi ha una parella asseguda al damunt del tatami que admira el jardí. Crec que és el millor lloc des d’on observar-lo i m’assec a prop seu, esperant que marxin per posar-m’hi jo. M’agenollo i col·loco el cul sobre els meus talons. Els peus em fan mal, però sé que d’aquí a una estona m’haurà passat. I em passa el dolor mentre em sento protegida. La parella s’aixeca i marxa. M’aixeco lentament i satisfeta de fer-ho sense ajudar-me amb les mans (doblegant els dits dels peus i recolzant-me sobre ells). Vaig al punt perfecte i m’agenollo de nou. Aquesta vegada els peus ja no em fan tan mal i disfruto de la magnífica vista del jardí, com is es tractés d’un quadre emmarcat per les portes obertes de la sala. Mai hagués imaginat que pogués estar-me tant de temps admirant un jardí. I menys encara que em sentís millor després de fer-ho.
dilluns, 3 d’agost del 2009
Leprechauns
dilluns, 13 de juliol del 2009
Kebap i gelat
Pot semblar una ximpleria, però això em fa sentir més proper als amics, més del que m'havia sentit darrerament. Ara som tots a prop i ens veiem més, per la meva sorpresa, grata sorpresa. I així l'estiu té més pinta d'estiu, tot esperant els viatge, que per alguns de vosaltres començaran molt, molt aviat. Espero la foto esquer.
dimarts, 7 de juliol del 2009
El paisatge favorit de Catalunya
El primer vídeo d'avui, l'últim programa de fase regular, segons han dit, el presentava el publicista Lluís Bassat. Per qui no sàpiga com va la cosa, un personatge conegut ensenya el seu paisatge preferit i després la gent vota. En Bassat és de Barcelona, i presentava el 'paisatge' Barcelona des dels miradors, el Tibidabo, el de Vallvidriera i alguns dels edificis més alts de la ciutat. A mi personalment se m'ha posat la pell de gallina. M'he emocionat, l'he trobat un reportatge espectacular en el que hi han participat alguns arquitectes i d'altres convidats. M'ha encantat i de seguida he pensat que ho volia compartir amb vosaltres.
No puc penjar el vídeo perquè TV3 no et dóna l'opció, però si que us puc deixar l'enllaç, és aquest. És llarguet, dura més de 12 minuts, però crec que val la pena mirar-lo, espero que us hi animeu.
diumenge, 5 de juliol del 2009
Little things
Raquel
dimecres, 24 de juny del 2009
Digueu-me clàssic
Sant Joan de desempaquetar caixes amb la companyia de l'últim recopil·latori que vaig fer. Quina companyia m'estan fent en Pau i els altres. I ja sabeu, en algunes cançons he hagut de parar i posar-me a cantar i ballar, com ara que sona Astronauta Rimador, ara torno.
Ai, és que no hi ha manera, em poden. A més, aviat vindrà:
i segur que m'emociono... un concert, si us plau!!!
dilluns, 22 de juny del 2009
Se n'ha sortit...
Fa tot just una setmana, quan es començava a debatre entre la vida i la mort, quan estirat a la gàbia d'una consulta veterinària el vèiem aparentment tranquil, però sabíem que tenia tres potes allà i una aquí, et vaig voler transmetre que "de vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim". No és, ni de bon tros, el millor tema de Manel, però potser aquest regust d'optimisme et transportarà a aquelles bones notícies, tan desitjades com inesperades, i aproparà una mica més els nostres gustos musicals.
diumenge, 21 de juny del 2009
Nostàlgia futura
Abans que em digueu que no són les coses materials el que marquen la vida d'una persona, us diré que en aquest cas, una mica sí. No és la manera com volia marxar, ni el moment, ni el lloc on voldria anar. Ni són, la majoria, les coses que voldria tenir en un futur a casa meva. I ara que tot és imminent m'atreveixo a dir aquestes coses, que a mi em semblen preocupants, però que suposo que són difícils d'entendre. La tristesa ataca quan menys t'ho esperes. M'agradaria saber si això que m'ha passat és una cosa meva o passa a tothom en major o menor mesura.
divendres, 12 de juny del 2009
Anecdotari gatuno
Però me'n vaig oblidar. I per què? Doncs perquè va desaparèixer. De seguida ni em vaig recordar que l'havia deixat allà, ni tant sols em recordava de la seva existència. Fins que avui al matí, quan em disposava a netejar la sorra dels gats, m'he trobat un botonet blanc i petit ben enterradet en una caqueta. De seguida he lligat caps, no és difícil saber com el botó s'ha transmutat d'un lloc a l'altre. Els gats han après a obrir la porta de l'habitació, però generalment no m'hi trobo massa destrosses. Això sí, el botó era molt temptador per jugar-hi, i sembla ser que també per menjar-se'l. No sé per què, em puc imaginar quin dels dos ha estat... el mateix al que ara li ha donat per menjar paper... aquests gats un dia em donaran un disgust...
Amb aquest post obro una nova categoria i proposo fer una sèrie de posts amb aquesta temàtica. No seguits, eh, però quan els nostres gats en facin alguna, sempre es pot traduir en un post, amb aquest mateix títol. Tant parlar-ne entre nosaltres, també en podem escriure, oi?
Som?
diumenge, 7 de juny del 2009
Jo, koala
Encara que aquesta particular visió del món pot resultar temptadora de vegades, no m'agradaria ser un koala en aquest sentit. Sóc feliç de sentir la vida amb totes els aspectes que això comporta, ser conscient del meu voltant, buscar respostes i fer preguntes, emocionar-me, preocupar-me per la gent que estimo,..
dissabte, 6 de juny del 2009
The Scientist
Bé, el cas és que The Scientist és un d'aquells temes que, després d'un temps gaudint de la seva musicalitat, conviden a fixar-te i indagar en la seva lletra. Segurament el tema parli d'un enamorat que intenta buscar explicacions racionals a temes tan complexos com l'amor, i que enyora els primers dies de la relació, quan no calia fer-se preguntes per entendre els sentiments. Però per algun motiu (que deu tenir a veure, entre d'altres coses, amb el títol), no puc evitar identificar-lo amb el motor que ens ha empès a molts de nosaltres a fotre el nas en el peruquè de les coses, fins al punt de pringar i sacrificar-nos per alguna cosa que podria tenir a veure amb el coneixement científic.
Aquests dies estic vivint de molt a prop l'experiència d'un company de laboratori que, malgrat la seva passió, malgrat la seva qualitat com a científic, està a un pas d'haver d'abandonar la seva relació amb la ciència. Tindrà defectes (com tothom), però la seva llibertat de pensament ha engendrat idees brillants i el seu inconformisme epistemològic ens ha ajudat a alguns a fugir de la mediocritat científica del "perquè sí, perquè sempre s'ha fet així". Ara, cada porta que se li tanca fa ressonar dins el meu cap això de Ningú va dir que era fàcil... Mai ningú va dir que seria tan dur. No oblidis "resorgir de les cendres" i tornar de nou al principi tants cops com faci falta. Així és la ciència, què t'he dir...?
divendres, 5 de juny del 2009
Tonight we fly
Primer la música:
I després la lletra:
Tonight we fly
Over the houses, the streets and the trees -
Over the dogs down below;
They'll bark at our shadows
As we float by on the breeze.
Tonight we fly
Over the chimney tops, skylights and slates -
Looking into all your lives
And wondering why
Happiness is so hard to find.
Over the doctor, over the soldier,
Over the farmer, over the poacher,
Over the preacher, over the gambler,
Over the teacher, over the writer,
Over the lawyer, over the dancer,
Over the voyeur,
Over the builder and the destroyer,
Over the hills and far away!
Tonight we fly
Over the mountains, the beach and the sea
Over the friends that we've known,
And those that we now know
And those whom we've yet to meet.
And when we die
Oh, will we be that disappointed or sad?
If heaven doesn't exist,
What will we have missed?
This life is the best we've ever had!
dijous, 28 de maig del 2009
Copa, lliga i Champions
Ja no m'enrotllo més. Deixo el vídeo del Crackòvia que tots coneixeu, ja que s'ha acabat complint el que ells van anticipar en aquest gag. Gaudiu-lo, val la pena.
dimarts, 26 de maig del 2009
Agafa'm si pots!
divendres, 22 de maig del 2009
Un Matí diferent
Vagueros de Catalunya ràdio, si continueu amb aquesta selecció musical, vindré a protestar amb vosaltres a on sigui!!
dijous, 14 de maig del 2009
La porra
Però en realitat no és d'això del que vull parlar, això ja ho sap tothom. A la feina tenim el costum de fer porres pels partits importants, i darrerament n'hi ha hagut uns quants (i com a mínim en queda un, el més important!). Jo sóc molt dolent encertant el resultat, com a vident no em guanyaria la vida. Però aquest cop l'he encertada, tu, vaig dir 4 a 1 ja a darrera hora, i era un resultat que ningú més havia posat. Vaig fallar el primer golejador, però això només decideix en cas d'empat. 22 € que m'he dut a la butxaca a primera hora del matí, que dius, no em traurà de pobre, però alegra el dia, i ja tinc per uns quants cafès.
Mira, m'ha fet gràcia compartir-ho amb vosaltres, és el primer cop que encerto un resultat, i probablement serà l'últim, així que ara que he guanyat, potser que em retiri elegantment del món de les porres.
dijous, 30 d’abril del 2009
A gastar!!
Tot això és possible perquè la crisi s'ha acabat. Ja no hi ha problemes econòmics i el món està en pau. Per fi. O això deu ser, perquè ja no se'n parla, ja no hi ha expedients de regulació, ni sous congelats, ni acomiaden a ningú. Ara només hi ha grip porcina! Així que als països civilitzats, una bona bufanda, i si veiem un porc de cara, fugim corrents, i llestos.
He pensat aquesta estupidesa de post aquest matí mentre llegia el diari Sport per internet (no el linko de la ràbia que em fot). 3 de les 10 o 12 notícies que destacaven parlaven de la grip porcina. En un diari esportiu!!! És que n'hi ha per llogar-hi cadires. Els mitjans de comunicació fan fàstic. Quina manera de desviar l'atenció.
dijous, 23 d’abril del 2009
diumenge, 19 d’abril del 2009
Estimat president
divendres, 10 d’abril del 2009
Víctima
Aquí les perles del nou disc.
I aquí dos dels seus clàssics.
Ei, i encara que no té res a veure, ahir al gimnàs vaig veure aquest vídeo dels Red Hot Chili Peppers i no me'n puc estar de posar-lo, és boníssim, no em podia aguantar el riure tot corrent sobre la cinta. Si sou seguidors de la música dels últims temps, i dels estils que han anat sortint, us encantarà.
dimecres, 8 d’abril del 2009
Nine Million Bicycles
There are nine million bicycles in Beijing
That's a fact,
It's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die.
We are twelve billion light years from the edge,
That's a guess,
No-one can ever say it's true
But I know that I will always be with you.
I'm warmed by the fire of your love everyday
So don't call me a liar,
Just believe everything that I say
There are six BILLION people in the world
More or less
and it makes me feel quite small
But you're the one I love the most of all
[INTERLUDE]
We're high on the wire
With the world in our sight
And I'll never tire,
Of the love that you give me every night
There are nine million bicycles in Beijing
That's a Fact,
it's a thing we can't deny
Like the fact that I will love you till I die
And there are nine million bicycles in Beijing
And you know that I will love you till I die!
On September 30, 2005, an article appeared in The Guardian newspaper in which physicist Simon Singh humorously corrected the song's lyrics. Singh said that with the song Melua "demonstrates a deep ignorance of cosmology and no understanding of the scientific method", and objected to its second verse, where the song's protagonist "[contrasts] such guesswork with her own confidence in her blossoming long-term love":[1]
- We are 12 billion light-years from the edge,
- That's a guess — no-one can ever say it's true,
- But I know that I will always be with you
Singh interpreted the first lyric as a statement that the observable universe was twelve billion years old, which he said was incorrect; according to "the very latest data", the universe was actually 13.7 billion years old. He added, "the next line in the song is unforgivable. To say that the age of the universe is "a guess" is an insult to a century of astronomical progress. The age of the universe is not just "a guess", but rather it is a carefully measured number that is now known to a high degree of accuracy". He wrote replacement lyrics which he believed would, if used, remedy his concerns:[4]
- We are 13.7 billion light-years from the edge of the observable universe,
- that's a good estimate with well-defined error bars,
- Scientists say it's true, but acknowledge that it may be refined,
- and with the available information, I predict that I will always be with you
Singh, Simon. "Katie Melua's bad science". The Guardian. September 30, 2005. Retrieved April 9, 2006.