dilluns, 29 de setembre del 2008

M'agrada, i punt!

Ja que tenim la pell de tardor posada, quin millor moment per dir quatre paraules, ja que la tardor, com m'he cansat de dir, és la meva estació preferida. No en sé els motius, i no sé si gaire gent pot dir amb certesa per què els agrada més una estació que una altra, si totes tenen algunes coses bones i d'altres de dolentes, però tots en tenim una, oi?

M'agrada la tardor perquè va amb el meu caràcter, i els que em coneixen poden pensar que sí o que no, però em sento tardor i m'agrada. Fa menys calor, comencen les pluges i tot agafa una tonalitat marronosa. La nit ens sorprèn abans, i convida a quedar-se a casa al vespre i prendre una sopeta. Que tot això també ho té l'hivern? I què, a mi m'agrada la tardor. Potser és per això que en aquesta època és quan més ganes tinc d'escriure.

És una època que ha de portar més canvis a la meva vida, per començar, en el pla laboral, i m'hi sento més còmode que en altres moments de l'any. Ara per ara estic en standby, però aviat m'activaré, i gaudint dels bonics dies de tardor, amb les fulles caient, amb les castanyeres a les cantonades (sí, encara n'hi ha), i amb que aviat serà Nadal al Corte Inglés, segur que me'n sortiré. Tinc ganes de trobar una estabilitat i centrar-me una mica. Que ja va sent hora.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Camp de Mart

Abans que res, disculpes pel retard en la crònica, però aquesta publicació in extremis és també part de la narrativa dels fets.

(Riiing... Riiiing...)
-Ei! Què tal?... On sou?
-Mira, a punt d'entar a Tarragona ja.
-Ah...
-Escolta, al gra: He pensat que podríem quedar directament allà d'aquí uns deu minuts per recollir les entrades.
-Encara no heu recollit les entrades?! Però si això comença en un quart d'hora!
-No pateixis Mama, que no serà el concert d'AF al que hem arribat amb el temps més just.

I així va ser. Vam arribar amb prou temps per saludar a un grapat de velles amistats tarragonines i seure a l'espera de que tots els mecanismes encetessin el concert.

En Pau Debon no va trigar gaire a donar la seva aprovació de l'indret "Teniu un lloc molt guapo...", i la veritat és que l'acústica amfiteàtrica de l'auditori el convidava a posar una veu de tenor d'òpera que no li havíem sentit mai.

El concert va començar amb la mateixa timidesa que ho havia fet l'anterior vegada que els vam veure acompanyats de la quatro quesos royal orchestra, però novament Alegria va córrer la cortina que separava el grup del públic, marcant el primer punt d'inflexió del concert. No obstant, el coser i cantar sempre serà el coser i cantar, i mai no se'ns deixarà de fer estrany cridar Oh yeah! asseguts a una cadira amb les cames creuades endavant, com si estiguéssim xerrant al menjador de casa d'algú i aturéssim la conversa per acompanyar al radio-CD amb els coros de rigor. Deixant de banda els condicionants del mode "auditori", el concert va tenir sorpreses i moments interessants, com ara l'aparició d'un nou farlopero a Astronauta rimador, que acompanyava a en Pau amb efectes guturals; o el Milers d'habitants unpluged (si nois, jo també vaig tenir una petita decepció en veure que allò del Liceu estava preparat i no va venir motivat en absolut per la meva petició...). Però de totes les cosetes "diferents" que ens van oferir, jo em quedaria amb el final de Holidays. Un acabament d'aquells íntims i minimalistes que va fer aixecar el vol a la Txari, mentre jo em sentia com un grapat de confeti de purpurina deixat anar a l'aire sense pretensions... Qui va decidir anomenar Camp de Mart a aquests jardins al costat de la muralla romana no podia ni sospitar que algun dia s'hi viurien sensacions tan galàctiques i planetàries com la que ens van brindar els AF l'altre divendres.





divendres, 26 de setembre del 2008

Adéu estiu, hola tardor

Doncs això, que ja és tardor!!

dimarts, 23 de setembre del 2008

Dancing Matt

A l'espera de cròniques diverses, deixeu-me amenitzar aquest blog amb un vídeo que espero que us posarà de molt bon rotllo, i potser donarà alguna idea als nostres amics més viatgers. No sé si coneixereu en Matt Harding. Per resumir, és un paio que es dedica a gravar-se fent el seu ball caòtic cada cop que viatja, i no viatja poc precisament. Al vídeo, l'original, es pot veure amb la immillorable companyia de Sweet Lullaby de Deep Forest com balla en les seves primeres aventures arreu del món. Com que va convertir-se en un fenomen d'internet, l'home va continuar, i hi ha més edicions que podeu veure aquí si us ve de gust. Espero que no sigueu envejosos i que gaudiu del vídeo, perquè realment val la pena. Fa temps que el conec, i sempre m'ha semblat espectacular.



dissabte, 13 de setembre del 2008

Relats conjunts, Dona desconeguda (versió 2)


Aquest any serà diferent, aquest any no es riurà de mi. N'estic farta de tanta prepotència i d'aquestes mirades per sobre l'espatlla. Sempre presumint de les seves pertinences, ella sempre és més i té més que tots els altres. I li agrada refregar-nos-ho per la cara! I pot ser que casa seva sigui la més gran del barri, i que els tres cotxes que tenen aparcats al jardí, sempre ben visibles, siguin l'enveja dels veïns, però això no li dóna dret a ser com és. Se li nota que gaudeix passant la mà per la cara als altres. Però això canviarà, no pot ser que sempre es surti amb la seva. Algú li ha de fer canviar la cara, i avui tinc una oportunitat per fer-ho. Només de pensar com es posarà en veure's derrotada, ja em puja un somriure a la cara, friso perquè arribi el moment. I és que ella pot tenir la segona residència a Saint-Tropez, i presumir de les seves escapades als Alps suïssos, però si d'una cosa n'està orgullosa, és de la seva festa anual de disfresses, a la que assisteixen personalitats de molta rellevància social i política. L'any passat em va humiliar davant d'aquell grup de rics empresaris, però veurem quina cara posa aquest any quan em vegi arribar engalanada com una autèntica tsarina, amb carruatge i tot, i amb aquest barret amb la ploma d'ànec rus i aquestes robes fetes a mida. A veure si és capaç de superar-ho, eh, a veure, a veure...


Aquesta és la meva segona contribució a la darrera proposta de Relats Conjunts!

dilluns, 8 de setembre del 2008

25 i anar fent

Ahir a Sant Andreu de la Barca vam viure un nou concert clònic dels Antònia Font. Ens vam perdre l'esperat concert de Sant Celoni, però sense ser-hi tots entenc que perdia part del sentit anar-hi. En canvi, el dia següent, hi havia més ganes i Sant Andreu ens queia més a prop, sense comptar que l'hora prevista del concert, les 22:30h, era adient per tornar a casa a una hora prudent, per ser que avui és dilluns.


La llista de cançons d'aquesta temporada la trobo força encertada, tot i que com és normal, cadascú podria optar per treure algunes cançons i afegir-ne d'altres que es troben a faltar. Extraterrestres segueix sonant i emocionant, potser no és una gran cançó quan has sentit la resta, però cal reconèixer que pel concert es fa necessària, i es nota en l'ambient que genera. Començar amb Portaavions també ho trobo un encert. A destacar que com que vam arribar una estoneta abans, vam veure com l'assajaven, així que vam tenir dos Portaavions, i jo encantat.


Diria que no va ser un concert que destaques per res en concret, tot va sortir bé, el públic estava entregat, però potser l'escenari i el terreny eren massa grans. Va estar molt bé, però diria que li va faltar una espurna per ser un gran concert. Això si, va ser un concert complet, ja que van acabar amb Viure sense tu, i un concert sense Viure sense tu mai no es pot considerar acabat. Ho devien tenir previst, però a sobre hi havia unes noies a primera fila amb una pancarta que deia: 'una de primavera i trinaranjus, siusplau!!' . Ho he transcrit perquè en tinc una foto, però no la posaré per protegir intimitats. Gràcies a aquestes noies, doncs, per empènyer una mica més per acabar bé el concert.

I res, que en GG i jo ja en portem 25 (sí, sí, parlem de concerts), i anar fent. Per quan el proper?