He de dir abans de res que jo estava en desacord amb anar a un concert d'Antònia Font al Liceu. El nou disc no aporta massa cosa, i coincidim amb que ens agraden les cançons tal com estaven. A més, un lloc, per espectacular que sigui, on cal arreglar-se, comportar-se, estar assegut i qui sap si ni tant sols cantar? No home, això no és ni un concert ni és res. Per no parlar del preu... Però bé, finalment, amb no poques amenaces darrere, vaig accedir a anar-hi, ja que em va pesar que em diguessin que si no hi anava me'n penediria, que una cosa així no es veu cada dia.
Així que cap al Liceu falta gent, i per començar, d'arreglats res de res, ni nosaltres, ni ningú del nombrós públic que hi havia. El concert ha començat un xic tard, però res greu. Molts músics sobre l'escenari, i el grup que ha entrat entre els tímids i formals aplaudiments del respectable. Han començat amb Tots els mecanismes per seguir amb Tokio m'és igual, i així continuar amb el mateix ordre que té el disc. No pintava bé la cosa, ja que ells estaven asseguts, i el públic tot just si aplaudia en acabar cada tema. Però a la quarta cançó, Alegria, el concert ha canviat de rumb.
El local impressiona, sí, i tan impressionats estàvem nosaltres com el grup, que semblava que no arrencaven. Però amb alegria uns desaprensius han començat a picar de mans durant la cançó, i és que no es pot sentir Alegria i no fer res al respecte! Els desaprensius érem nosaltres, per què negar-ho. Ens hem dit: 'si comencem a picar de mans, la gent ens seguirà'. Ben cert, això és el que ha passat. Primer, tímidament, però cada cop nosaltres anàvem perdent més la vergonya, i la resta de gent també. Però no ha estat fins a Astronauta Rimador que el grup s'ha decidit a fer un cop de cap. En Pau, fins llavors assegut, no ho ha pogut aguantar més i ha començat a cantar la cançó com si estigués a qualsevol descampat de barraques, i aquí les coses ja han canviat del tot, i el públic ha començat a entregar-se. Cantàvem, ens aixecàvem i ens anàvem animant cada cop més. Allò ja tenia més cara de concert d'Antònia Font.
Després de Batiscafo, el grup ha marxat i ha deixat l'orquestra tocant Vehicle Lunar. Es preveien bisos, però què, si ja no els quedava repertori orquestrat? Han sortit sols, l'orquestra ha marxat, i això ha fet que ens emocionéssim encara més. I no era per menys, no. Darrera una revista, pam, la primera (i en Pau ha llançat les pilotetes al públic!!). Love Song, i tots amb cara de tontets. Saltàvem, ballàvem, cantàvem a ple pulmó... allò ja era AF en tota regla, no hi faltava res i s'estava convertint en un concert per recordar sempre. Llavors una noia de davant nostre ha cridat Focs artificials tant fort que ho ha sentit tot el Liceu, i diria que fins i tot han contestat ells que no. Tímidament, en Gerhart ha mencionat Milers d'habitants, i contra tot pronòstic (no l'havíem sentit mai en concert), va i la canten. Apoteòsic. Només per la cara que se li ha quedat al Gerhart ja ha valgut la pena. No pensaven així la resta d'assistents, ja que han anat seient progressivament (a aquelles alçades tothom era dret i fent l'animal), i pocs se la sabien.
Ja era per estar content, però n'hi ha hagut més. Estava tothom tan entregat que no hi havia manera de plegar. Ha tornat l'orquestra, i vinga, repetim Alegria, Wa yeah!, i per acabar-ho d'adobar, i perquè seguíem demanant més, Astronauta Rimador. I és que m'he emocionat tant que ja no sé si me'n deixo alguna. Un bis llarguíssim, dues hores llargues de concert, el públic entregadíssim, actuant al Liceu com si fos un escenari qualsevol quan han aconseguit perdre-li la por, si fins i tot l'orquestra participava de la festa col·lectiva, ballant asseguts i voleiant els instruments. Bon rotllo a l'escenari, connexió amb els assistents... segueixo? Es pot demanar més? Penso que no. Avui fins i tot nosaltres érem tots els habituals, i algú més. Aquest concert valia el preu que hem pagat, creieu-me.
Com ha dit en Gerhart, el Liceu ha resistit dos incendis, un atemptat, i un concert d'Antònia Font. Si encara està en peus, no hi ha qui pugui amb ell. Proposo fer unes samarretes amb el lema 'Jo he botat al Liceu'. Si m'ho diuen abans, no m'ho crec. M'alegro moltíssim d'haver-me equivocat.
Així que cap al Liceu falta gent, i per començar, d'arreglats res de res, ni nosaltres, ni ningú del nombrós públic que hi havia. El concert ha començat un xic tard, però res greu. Molts músics sobre l'escenari, i el grup que ha entrat entre els tímids i formals aplaudiments del respectable. Han començat amb Tots els mecanismes per seguir amb Tokio m'és igual, i així continuar amb el mateix ordre que té el disc. No pintava bé la cosa, ja que ells estaven asseguts, i el públic tot just si aplaudia en acabar cada tema. Però a la quarta cançó, Alegria, el concert ha canviat de rumb.
El local impressiona, sí, i tan impressionats estàvem nosaltres com el grup, que semblava que no arrencaven. Però amb alegria uns desaprensius han començat a picar de mans durant la cançó, i és que no es pot sentir Alegria i no fer res al respecte! Els desaprensius érem nosaltres, per què negar-ho. Ens hem dit: 'si comencem a picar de mans, la gent ens seguirà'. Ben cert, això és el que ha passat. Primer, tímidament, però cada cop nosaltres anàvem perdent més la vergonya, i la resta de gent també. Però no ha estat fins a Astronauta Rimador que el grup s'ha decidit a fer un cop de cap. En Pau, fins llavors assegut, no ho ha pogut aguantar més i ha començat a cantar la cançó com si estigués a qualsevol descampat de barraques, i aquí les coses ja han canviat del tot, i el públic ha començat a entregar-se. Cantàvem, ens aixecàvem i ens anàvem animant cada cop més. Allò ja tenia més cara de concert d'Antònia Font.
Després de Batiscafo, el grup ha marxat i ha deixat l'orquestra tocant Vehicle Lunar. Es preveien bisos, però què, si ja no els quedava repertori orquestrat? Han sortit sols, l'orquestra ha marxat, i això ha fet que ens emocionéssim encara més. I no era per menys, no. Darrera una revista, pam, la primera (i en Pau ha llançat les pilotetes al públic!!). Love Song, i tots amb cara de tontets. Saltàvem, ballàvem, cantàvem a ple pulmó... allò ja era AF en tota regla, no hi faltava res i s'estava convertint en un concert per recordar sempre. Llavors una noia de davant nostre ha cridat Focs artificials tant fort que ho ha sentit tot el Liceu, i diria que fins i tot han contestat ells que no. Tímidament, en Gerhart ha mencionat Milers d'habitants, i contra tot pronòstic (no l'havíem sentit mai en concert), va i la canten. Apoteòsic. Només per la cara que se li ha quedat al Gerhart ja ha valgut la pena. No pensaven així la resta d'assistents, ja que han anat seient progressivament (a aquelles alçades tothom era dret i fent l'animal), i pocs se la sabien.
Ja era per estar content, però n'hi ha hagut més. Estava tothom tan entregat que no hi havia manera de plegar. Ha tornat l'orquestra, i vinga, repetim Alegria, Wa yeah!, i per acabar-ho d'adobar, i perquè seguíem demanant més, Astronauta Rimador. I és que m'he emocionat tant que ja no sé si me'n deixo alguna. Un bis llarguíssim, dues hores llargues de concert, el públic entregadíssim, actuant al Liceu com si fos un escenari qualsevol quan han aconseguit perdre-li la por, si fins i tot l'orquestra participava de la festa col·lectiva, ballant asseguts i voleiant els instruments. Bon rotllo a l'escenari, connexió amb els assistents... segueixo? Es pot demanar més? Penso que no. Avui fins i tot nosaltres érem tots els habituals, i algú més. Aquest concert valia el preu que hem pagat, creieu-me.
Com ha dit en Gerhart, el Liceu ha resistit dos incendis, un atemptat, i un concert d'Antònia Font. Si encara està en peus, no hi ha qui pugui amb ell. Proposo fer unes samarretes amb el lema 'Jo he botat al Liceu'. Si m'ho diuen abans, no m'ho crec. M'alegro moltíssim d'haver-me equivocat.